Abans de llegir res, foteu-li a l'enllaç de sota.
Feia temps que no ens havíem vist i l'altre dia l'atzar ens va col·locar junts, esperant, en un semàfor del carrer València. Vaig recordar llavors que pels voltants de l'any 2000, quan allò de l'efecte homònim havia de portar-nos a l'apocalipsi, va decidir asseure'm a un cafè del raval, un barri que ja havia començat el seu procés d'estereotipificació i mercantilització, però que conservava prou encant. Uns dies abans de fer-ho m'havia vist amb un cd de Garbage, un d'aquelles bandes que amb el pas dels anys no acabes de comprendre perquè t'havien arribat a agradar, i em va dir que una banda catalana que es deia “No nem bé” acabava de treure un disc i tenia una sonoritat similar (mentida, per cert!) i que el busqués... Jo no ho havia fet però, allà asseguts en aquell cafè, va començar una conversa que m'ajudaria molt a millorar-me amb un “Recordes aquella banda que et vaig dir? Doncs escolta una cançó d'aquest disc que es diu idiota i em dius el què”. Em va atansar el cedé i va començar una conversa d'aquelles que no s'enregistra al cervell sinó a l'hipotàlem. Més tard jo escoltaria aquella cançó i, com no, perdria el regal en alguna de les meves múltiples mudances que començarien un parell d'anys més tard i s'allargarien fins a principis d'aquest.
Em serveix ara, no per recordar les autocrítiques i revisions que hem hagut de fer tots plegats durant aquest anys, ni per confessar coses que no es confessen així com així, sinó per il·lustrar quina és la grandesa de la música com a fons i com a forma: una cançó no és només la dubtosa qualitat de música que tindreu la sensació d'estar escoltant quan pitjeu a l'enllaç d'”idiota”. És, contràriament, el fred de la mà d'aquella persona que et va acostar l'auricular al descobrir-la, llavors, les seves vides i malifetes, o l'habitació buida i ressonant d'una casa acabada d'okupar o ocupar, que ve a ser el mateix, o... En definitiva, el seu context. I “idiota” serà sempre una cançó punxant per un servidor. Què hi farem...
Aquí la teniu.
2008-11-12
Idiota
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Quanta raó pau, el més important d'una cançó no és pas la cançó en si mateixa, sinó tot allò que l'embolcalla. Jo tinc alguns discos amb cançons fetitxes sobre els quals gira gran part de la meva vida. És la grandesa de les coses! i recorda que una cosa no és important pel que porta implícit, sinó per la importància que tu vulguis donar-li.
Apa! una abraçada penedesenca!
Nani
Publica un comentari a l'entrada