2011-04-24

"El Orden de EL CAPITAL", recomanació i apunts (II). El problema de fer compatible Marx amb ell mateix.

Segueixo.

És evident que el problema principal amb el qual ha topat qualsevol persona a l'hora de plantejar una lectura determinada de El Capital -i aquesta lectura auto-anomenada republicana no n'és una excepció- és de tipus hermenèutic, és a dir, un problema d'interpretació/comprensió del QUÈ es volia dir en cada una de les parts d'aquest llibre. Per què? Marx mor al 1883, i deixa els llibres II i III de El Capital sense acabar.

"El orden de El Capital" és un llibre que es dedica a aquesta tasca de forma exhaustiva. Potser fins i tot per un lector impacient tota la Primera Part del llibre (unes 200 pàgines) resultarà feixuga però en relació a aquesta tasca hermenèutica de dipositar les bases argumentals sobre les quals defensar les tesis principals de la lectura de El Capital que comença a la Segona Part és fonamental. I -independentment de l'adhesió de cadascú a les esmentades tesis-, brillant.

Així, el segon i tercer capítol d'aquesta Primera Part analitzen respectivament el paper del Prefaci al Llibre I (1867) i de l'Epíleg al Llibre I (2ª edició alemanya, 1873), i de com fer-los compatibles. Tindrien, pels autors, dues funcions diferents. Ens ocuparem avui del primer.

Pel què fa al Prefaci, l'estudi de CFL i LAZ és ple de símils científics amb l'oposició amb la qual topa Marx (Lavoisier vs Preistley i Scheele -en una comparació que de fet és del Pròleg d'Engels al Llibre II-, Galileu vs l'escolàstica medieval, etc), i compte amb constants referències a Sòcrates i al què significar FER CIÈNCIA perquè respon a un sol i principal objectiu: situar Marx dins la normalitat científica. Allò més revolucionari, més novedós, no seria doncs el mètode seguit a El Capital (del qual s'encarreguen a l'estudi que comentaré a la següent entrada sobre l'Epíleg al Llibre I, en la qual neguen la lectura en clau dialèctica) sinó el fet que constituiria una intervenció científicament normal en un terreny -continent- inexplorat.

És brutal la ingent quantitat d'arguments que els autors utilitzen per demostrar que Marx no comença fent "metafísica" apartant-se des del primer moment del camí NORMAL de la ciència, sinó que fa "metafísica" perquè és l'única manera de ser un científic normal en un terreny com és el de la història; Per exemple, els paral·lelismes amb els retrets que es feien a l'estructuralisme quan va començar a dedicar-se a coses que no eren estrictament referides al llenguatge, per construir models "apriorístics" i "abstractes".

Si Marx comença per construir una mena de "model teòric", ho fa precisament per facilitar-se una via d'accés a l'experimentació perquè:

"...quan la certesa sensible pretén ser la més rica, és, en realitat, la més pobre; quan pretén ser la més concreta, és la més abstracta; pretén no estar contaminada per la teoria i és el terreny en el qual els prejudicis meś abstractes operen a priori sense problemes, en forma desordenada, caòtica o incontrolable."

Això sí, les moltes pàgines de defensa de l'abstracció teòrica "metafísica" com a pas previ per la construcció d'un model teòric no porta els autors a romandre impassibles davant la l'ús massiu -a esquenes dels seu nuls resultats empírics- de models teòrics en l'economia convencional moderna (vulgar, no marxista o convencional, com vulgueu dir-li); Poden generar admiració per la seva complexitat, "la fascinació que inevitablement provocar qualsevol construcció matemàtica", però amaguen que els economistes "han agafat l'hàbit d'embolicar les seves idees més aviat imprecises en el llenguatge del càlcul infinitessimal", sense acomplexar-se per:

"el casi nul resultat teòric amb el qual compten les seves construccions teòriques. Més aviat al contrari, en to bastant arrogant, consideren que si els fets no responen als seus models, el millor que es pot fer és canviar els fets. Es tracta, sense cap tipus de dubte, d'un procediment científic inusual el de pensar que quan la realitat no s'ajusta al model, el què falla és la realitat, i per tant s'haurà d'aplicar algun pla d'ajustament del FMI per corregir-la."

Fins aquí per avui. És un només un esboç de la idea principal del segon capítol de la Primera Part del llibre de CFL i LAZ: l'estudi del Prefaci. Aquesta idea tossuda que apareix constantment, la d'otorgar rupturisme a la normalitat científica per convertir Marx en el què indubtablement és i serà quan la ideologia -en el sentit més marxista possible- que contamina la ciència ho permeti: El Galileu de la Història.

Seguirem amb l'estudi de l'esmentat epíleg i de com, pels autors, permet una interpretació que és un revés a la usual i ordinària lectura en clau dialèctica de la tradició escolàstica marxista.

2011-04-18

"El Orden de EL CAPITAL", recomanació i apunts (I). Primera aproximació.

No es tracta només d'una disquisició més sobre els nusos gordians tantes vegades fets i desfets pels estudiosos del marxisme durant més de 150 anys. Que també. No és només un nou intent de donar solució a l'etern "problema de la transformació de valors en preus de producció" en l'estudi de El capital, que per molts podria semblar -segurament ho és- un repte per teòrics o estudiosos marxistes amb poca feina o molta curiositat (deixeu-me que jo em compti entre els estudiosos curiosos, perquè feina no ens en falta). Que també. Com a mínim per mi la lectura d'aquesta voluminosa aportació teòrica de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, editada per Akal, ha significat molt més que això. Ens trobem davant d'una obra que, per moltes raons, he de recomanar fins i tot a aquells que s'han capbussat en la obra cabdal de Marx tan sols puntualment i amb la timidesa comprensible de qui espera trobar-hi més dificultats de les que realment engendra l'obra. Qualsevol que hagi fet una lleugera aproximació a la Teoria del Valor -en un seminari, en un guia de lectura, en un resum benintencionat del Llibre I de El Capital, o xiuxiuejant en una barra d'un bar per no ser près com un foll anacrònic- està en disposició de disfrutar dels plantejament centrals d'aquest llibre amb l'únic perill d'acabar-lo amb ganes renovades de beure directament de la font (Marx). Tan de bo tots els perills fossin aquest. Feu-me cas.

M'agradaria fer una sèrie d'entrades successives al bloc on desgranar allò que m'ha semblat més significatiu de "El orden de El Capital". Per ser la primera, cal una introducció i sé que si m'allargo massa no aconseguiré que us engresqueu (o sí?) així que provarem de fer una llista amb les aportacions més singulars de l'obra. Ja hi haurà temps d'entrar a desenvolupar-les.

Nota-parèntesi mental: potser calia una certa explicació prèvia de perquè porto tant temps sense actualitzar el bloc i perquè el vull i voldré actualitzar, però passo.

--- Sobre el "problema de la transformació de valors en preus de producció":

Els autors plantegen una lectura en clau republicana de El Capital, que connectaria marxisme i il·lustració, Marx i Kant, i en definitiva, la llibertat, la igualtat i la independència civil amb el comunisme per resoldre aquest qüestió que enunciem seguidament. Si algú està familiaritzat amb aquesta llarga discussió, pot saltar-se la introducció que segueix, però no puc deixar de fer-la per facilitar la comprensió de la resposta oferida pels autors a aquest problema tantes vegades -i de tantes formes diferents- resolt pel marxisme:

La secció primera de El Capital desenvolupa l'estudi de la circulació simple de mercaderies (M-D-M), i la Teoria del Valor. Aquesta teoria laboral del Valor, havent establert primer Marx que només podem localitzar dues fonts de riquesa (això és, la matèria natural i el treball humà) i apartant totes les propietats naturals dels cossos (el què implica apartar els seus respectius valors d'ús, que per la seva heterogeneïtat no poden ser els que justifiquin la igualació en l'intercanvi M-D-M) només els queda la propietat de ser producte de treball.

Fins aquí tot clar. Prescindint de la resta de conceptes claus i centrals que desenvolupa aquí (treball simple/complex, treball concret/abstracte, treball socialment necessari...) el què aquí ens interessa és la idea simple i clara que el valor cristalitzat a les mercaderies és producte del treball. Perquè això és el què suposadament entraria en contradicció amb el que més endavant, al Llibre III, Marx acabaria afirmant (i que resulta evident fins i tot per l'ortodòxia econòmica): que els preus de producció de les mercaderies en la competència capitalista no vénen determinats pel valor engendrat en elles (aparentment?) sinó per una taxa mitjana de guanys que s'estableix entre diferents sectors productius en una societat donada més els costos de producció (capital variable + capital constant = salaris + maquinària) que fa inevitablement que sectors amb menys proporció de treball viu (o capital variable, és a dir: salaris) puguin produïr mercaderies al mateix preu que altres amb una composició orgànica del capital menor (això és, amb més treball mort, més maquinària). Resumint, que el valor no serviria per determinar els preus de producció. Perdoneu la simplifiació els estudiosos, intento ser didàctic. Aquesta és la discussió, doncs.

Per què Marx parteix d'una teoria laboral del valor -i no només en parteix, sinó que la considera el punt de partida indispensable del seu estudi- que és evident que pel què ell mateix diu troba dificultats insuperables per convertir-se en la millor teoria possible dels preus en la competència capitalista? Com s'ha d'entendre l'evolució del Primer al Tercer Llibre? I de la Secció 1a a la 2a del Primer llibre, on passem de M-D-M a D-M-D? Tot el llibre es dedueix de la 1a Secció? Quin és l'ordre intern de l'obra més important del continent-història?

No es tracta d'un problema nou, ja ho sé. Però si d'una resposta nova. O, més aviat, d'una nova manera d'entendre la pregunta. Ja al pròleg -llegiu-lo-, Santiago Alba Rico (SAR) rebutja moltes de les solucions aportades fins ara, com ara les que atribueixen a aquest problema una dimensió dialèctica. Apuntem però primer com ell planteja el problema per si algú s'ha perdut en el meu resum ràpid:

"El problema había surgido en torno al concepto de “precio de producción”, pero afectaba a la interpretación del orden interno de todo El Capital. El lector lo comprobará más adelante, al avanzar en el libro que tiene entre sus manos. Hay un momento muy inquietante en el Libro III, en el que Marx nos dice que si las mercancías se vendieran a sus valores, quedaría abolido todo el sistema de la producción capitalista, de manera que puede interpretarse que la teoría del valor resulta incompatible con lo que ocurre en la realidad. Lo de menos es que Marx vaya a demostrar, quizás, que esto solo ocurre “en apariencia”, porque, en el fondo, la teoría del valor sigue cumpliéndose de todos modos. Lo inquietante es que Marx diga a continuación que si del hecho demostrado de que “las mercancías no se venden a sus valores” hubiera que concluir “que la teoría del valor es falsa”, resulta que la conclusión no sería que la teoría del valor es falsa, sino que el capitalismo es incomprensible."


El problema, insisteixo, encara més resumit és doncs:

"En resumen, las mercancías se venden a un precio que es proporcional al capital invertido. Sin embargo, la teoría del valor exige que los precios sean proporcionales a la cantidad de trabajo que ha intervenido en su fabricación".

La tradició marxista porta molts anys intentant trobar un procediment capaç de transformar els valors en preus. I un dels recursos més utilitzats ha estat recórrer a la dialèctica. Una altra de les aportacions més interessants que CFL fa en aquest llibre és desmuntar aquest tipus d'argumentacions amb l'autoritat i la pedagogia d'un professor la disciplina del qual és la filosofia i no l'economia. (He d'anotar que aquesta oposició a sacralitzar el materialisme dialèctic com una filosofia de la història, i concretament en aquest cas, negar el caràcter dialèctic de l'argumentació a El Capital, és compartit per Nestor Kohan pel què vaig saber a la xerrada que va fer a Sants fa unes setmanes).

És impossible desenvolupar breument quina és la resposta que plantegen a aquest problema els autors, però es resumiria en:

- Potser s'ha errat en la pregunta: I si la funció nucler de la Teoria del Valor no fos explicar els preus de producció sinó delimitar l'objecte d'estudi del Capital i de l'economia? I si el retret positivista que fa Shumpeter (amb qui el diàleg durant el llibre és prolífic i interessant) de considerar el punt de partida (Secció 1a, Teoria del Valor) massa metafísic, fos el mateix que va haver de suportar Galileu, el pare de la Física Moderna? I si Marx fos el Galileu de la Història, i com ell, partís d'un supòsit "irreal" -una bola perfecte que només toca en un punt d'un pla infinit- per estar segur que en les successives deduccions no s'està "canviant de tema"? Bast resum, però brutal el tema i l'exposició.

- La importància del final del primer llibre sobre "La acumulació originària" (per cert, la part més fantàstica de El Capital, poesia pura que diria en Josep Manel Busqueta) no com un mer apèndix sobre la realitat colonial sinó com una explicació històrica de perquè una societat mercantil, on homes lliures s'adrecen al mercat a intercanviar mercaderies producte del seu propi treball, es converteix en una societat capitalista, on una classe ha arrebatat la capacitat a la majoria de poder fer aquest intercanvi. Una explicació, per tant, que invalidaria el fet que de la primera secció de El Capital, que es basteix sobre els fonaments dels principis de la Ilustració (llibertat, igualtat, independència civil), quan encara la relació econòmica és estrictament mercantil i comença per M (M-D-M) se'n pugui derivar naturalment la situació generalitzada de la fórmula D-M-D'. Invalidaria per tant que dels principis de la Il·lustració se'n pugui derivar el capitalisme. Invalidaria per tant la compatibilitat entre Capitalisme i Democràcia, tesi principal del llibre. I el què és més important: convertiria en una mera quimera l'objectiu de construir un "home nou" més enllà del què les grans revolucions burgeses havien anomenat ciutadania. Pels autors, i per aquesta corrent d'interpretació republicana de El Capital i del marxisme, l'error ha estat otorgar a principis com l'igualtat, la llibertat i la independència civil l'apel·latiu de burgès per rebutjar-los i entregar-los com a cos doctrinal del capitalisme, que hauria de ser superat, quan en realitat es mostren del tot incompatibles amb el mateix capitalisme. La polèmica està servida, que es diu en aquests casos, si tornem al Pròleg de SAR:

"Es fácil reconocer aquí el anhelo que impulsó a tantos y tantos revolucionarios en los dos últimos siglos. Ahora bien, el corpus doctrinal del marxismo tenía enormes dificultades para anclar ahí su concepción del “hombre nuevo” que se proponía forjar políticamente. Pues una vida política a la altura de las exigencias de la razón no era, en definitiva, más que aquello que las grandes revoluciones burguesas habían llamado “ciudadanía”. No era, después de todo, sino el modelo de ser humano que la Ilustración había considerado irrenunciable. Bien poca cosa para una teoría dialéctica de la historia que exigía avanzar mucho más allá del mundo burgués y que pretendía ser más veloz incluso que el capitalismo hasta acabar adelantándolo en los cauces del devenir histórico. De este modo, lo que el capitalismo frustraba y mutilaba, el marxismo se empeñaba en dejarlo bien atrás, como antiguallas destinadas a ser sepultadas por la corriente imparable de la historia. La paradoja fue que el patriarcado o la religión –sufriendo sin duda grandes modificaciones- demostraron tener una insólita capacidad de adaptación al curso siempre cambiante del capital mientras que lo que sucumbía era precisamente el pensamiento de la Ilustración, la única columna vertebral posible de todo proyecto político republicano. En su lugar, el marxismo se empeñó en descubrir la pólvora, inventando un hombre más nuevo que el ciudadano y un derecho más legítimo que el Derecho. Como trágicos resultados podemos citar, por ejemplo, el culto a la personalidad de Stalin o la revolución cultural maoísta.

Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero llevan años alertando de este desastre teórico y procurando sentar las bases para una reconciliación del marxismo con la tradición republicana de la Ilustración. Sus últimas publicaciones no han dejado de insistir en que si hay algo que el capitalismo convierte en imposible es precisamente el proyecto político de la Ilustración, lo que solemos expresar bajo la idea de una democracia en “estado de derecho” o bajo el “imperio de la Ley”. Y que si algún motivo nos da el capitalismo para rebelarnos contra él es precisamente el de haber frustrado este proyecto político y el de hacerlo cada día más impracticable. De entre todo aquello que merece ser conservado, nada lo merece tanto como la dignidad. Y el hombre no encuentra la dignidad de su existencia más que viviendo políticamente en libertad. Por eso, entre todos los futuros posibles por los que merece la pena luchar, nada es más irrenunciable que la idea de una república en la que los legislados sean a la vez legisladores, es decir, una sociedad de hombres libres e iguales, una comunidad de ciudadanos."

Segueixo en posteriors entrades. Si algú ja ha llegit el llibre, li recomano -amb l'objectiu de consolidar els conceptes i interioritzar-los, aquest resum per capítols que està fent en Salvador López Arnal a Rebelión. Aquest enllaç només és al primer, però en trobareu ja mitja desena.

Ei, feu-me cas. Pilleu-vos aquest llibre per Sant Jordi.