2008-12-12

Fataaaaal

Val, sí, sí, prou pressió... Tinc el bloc abandonat aquest mes, però és per un motiu de pes. M'ha arribat la MPC5000 i estic produïnt i parint lletres, entre altres coses, "full-time". Si us vé de gust escoltar l'últim SD, aquí el teniu:




I a aquesta pàgina trobareu un enllaç al .pdf "L'ètica hacker i l'esperit de la era de la informació", com he promès al programa.

2008-12-01

Somnis desperts IV

Avui, la veritat sobre Bolonya, les arrels de la violència patriarcal i "Missatge urgent per la meva mare", de Daisy Zamora.


"En las relaciones humanas del gran dominio, la distancia social existente no permite el diálogo, Éste, por el contrario, se da en áreas abiertas, donde el hombre desarrolla su sentido de participación en la vida común",
Paulo Freire.

2008-11-25

A Roma, com a casa


Permeteu-me (foto?)grafiar la inoblidable estada d'At Versaris a Roma sense més píxels que els de la verdana:

Tres vols d'anada, en dues dates. Veïna de Sants, Flàvia, Fla (de flatulències melanconioses per no ser-hi ja?), invitació a acrobax. A l'aeroport de Fuimicino, el Cristian. A la carretera, un perill. Al barri, una referència. Acrobax: CENTRE SOCIAL. Majúscules. Laboratori social. Ex-canòdrom (cinodromo), enorme, seriositat, grafisme-a-anys-llum. Partit de rugbi només trepitjar-lo de l'equip d'acrobax: All Reds. Pluja. Somriures, check-sound, sopar i cel·lebració (mares!). Champagne sacsejat-nove-otto-...-due-... i concert amb Kiddam (Paris) -ho sento, nano, però tothom la mirava a ella- i Bestierare (Roma). Felicitacions mútues. Renato, mort per uns feixistes, apareix intermitentment i reiterada. També Antonio. Tothom pendent, atent, de nosaltres.

Dissabte, cafè, Orco a la guitarra assegut a la cuina. Estudi de so amb material excepcional en un centre social okupat. Coliseu, converses, lluita armada. Llibreria-cafè. Cafè sempre amb amaro (alcohol), cafè sempre curt. Passeig per Trastevere, ens diuen que ha perdut i s'ha modernitzat. Me'n foto. Més converses, religió, politeïsme, Sant Pietro, Nazingher. L'italià és fàcil, el moviment autònom italià molt culte, i el nostre castitalà cristal·lí. Mons Palatinus. Sopar, paga la casa. Pizza i pasta brutal, evidentment. Casa el Cristian. El Bel ja tornat, jo, el Rodrigo i els dos ritmes. A la una sóc a l'habita. Ell en canvi, levita per la barra, com si portés cinc anys allà, servint, barrut, amic, simpàtic, entregat, agraït. Rodrigo, vaja.

Diumenge, últim dia, Dario (company amb americana i corbata, impecable, que em desperta en un centre social? Va a treballar...) ens recull quan ja sortíem d'acrobax per últim dia, caminant cap el "mercadillu", buscant vinils. És vigilant dels museus capitolins i apassionat de la història de l'art. El millor guia que recordo, un okupa. Cafè a la terrassa, classe magistral, tres llengües. Grande campidoglio, Sant Joan Baptista, Caravaggio. Venus Capitolina. Visita a Radio onda rossa, (ROR 31 anni, RàdioTrama 1). 3000 watts per tot Roma. Guanyarem. Tren, avió, taxi, tren, caminar, casa. Salvat. Salvat?

És a dir, tot, absolutament, acompanyats. En safata. Gràcies Fla, especialment. Amb gent així és difícil no ser optimista.

2008-11-13

"Geometría y angustia"

Seguint una mica amb el fil de la decepció per les noves maneres del senyor King, ToteKing, no us perdeu què n'opina el nega de Los chikos del maiz. En una entrevista amb hhdirecto en motiu de la presentació de la seva maqueta en solitari "Geometria y angustia" (maqueta que us HEU de descarregar aquí), parla d'això i de les FARC, de Marx, de la crisi del capitalisme financer, de les bandes i productors que li agraden i ens regala una "a capella" inèdita. Us recomano també el video del "making off" de l'entrevista; amb l'altre col·lega de los chikos rondant per allà, el Toni, la diversió està assegurada. Amb AtV vam poder compartir un bolo i una borratxera amb ells, i tenim l'honor d'aparèixer en forma d'scratch a "Geometría y angustia" i, sobretot, de comptar-los en la no molt extensa llista de projectes musicals genuïns, combatius i sincers. No us perdeu aquesta crew...

"Viva las FARC y que le jodan a Ingrid Betancourt", el Nega.



2008-11-12

Idiota

Abans de llegir res, foteu-li a l'enllaç de sota.

Feia temps que no ens havíem vist i l'altre dia l'atzar ens va col·locar junts, esperant, en un semàfor del carrer València. Vaig recordar llavors que pels voltants de l'any 2000, quan allò de l'efecte homònim havia de portar-nos a l'apocalipsi, va decidir asseure'm a un cafè del raval, un barri que ja havia començat el seu procés d'estereotipificació i mercantilització, però que conservava prou encant. Uns dies abans de fer-ho m'havia vist amb un cd de Garbage, un d'aquelles bandes que amb el pas dels anys no acabes de comprendre perquè t'havien arribat a agradar, i em va dir que una banda catalana que es deia “No nem bé” acabava de treure un disc i tenia una sonoritat similar (mentida, per cert!) i que el busqués... Jo no ho havia fet però, allà asseguts en aquell cafè, va començar una conversa que m'ajudaria molt a millorar-me amb un “Recordes aquella banda que et vaig dir? Doncs escolta una cançó d'aquest disc que es diu idiota i em dius el què”. Em va atansar el cedé i va començar una conversa d'aquelles que no s'enregistra al cervell sinó a l'hipotàlem. Més tard jo escoltaria aquella cançó i, com no, perdria el regal en alguna de les meves múltiples mudances que començarien un parell d'anys més tard i s'allargarien fins a principis d'aquest.

Em serveix ara, no per recordar les autocrítiques i revisions que hem hagut de fer tots plegats durant aquest anys, ni per confessar coses que no es confessen així com així, sinó per il·lustrar quina és la grandesa de la música com a fons i com a forma: una cançó no és només la dubtosa qualitat de música que tindreu la sensació d'estar escoltant quan pitjeu a l'enllaç d'”idiota”. És, contràriament, el fred de la mà d'aquella persona que et va acostar l'auricular al descobrir-la, llavors, les seves vides i malifetes, o l'habitació buida i ressonant d'una casa acabada d'okupar o ocupar, que ve a ser el mateix, o... En definitiva, el seu context. I “idiota” serà sempre una cançó punxant per un servidor. Què hi farem...

Aquí la teniu.

2008-11-09

Somnis Desperts III

Avui, James Petras amb "Separatisme i construcció imperial al segle XXI", i Erich Fried amb "Tu". Salut i resistència.

"Ningú allibera ningú, ningú s'allibera sol. Els ésser humans s'alliberen en comunió", Paolo Freire.




Altra vegada, si no us funciona l'enllaç de dalt, cliqueu aquí.

2008-11-05

casum dena

Després del divertit debat lingüístic generat al voltant de l'expressió del títol als Post Escriptum d'aquest post, faig meu el renec després d'haver vist l'últim video de Tote King. Un altre bon escriptor que ha perdut el cap... Quina pena.

Que et vagi bé amb la teva guita. Ara, no miris enrere i rellegeixis el què rapejaves fa relativament poc, no sigui que vomitis...

2008-11-03

Deixar de pensar

Sí, sí i cent vegades sí. Alguna llum de vida intel·lectual vivent en la modernitat pretesament postmoderna als ulls de la foscor intel·lectual moribunda que vol apagar-la es mostra tossuda. Algú que també renega dels que volen rellegir Marx sense haver-lo llegit per primera vegada (o, pitjor encara, que volen enterrar-lo). Parlo del lúcid i revelador filòsof Santiago Alba Rico i, concretament, de a reedició digital del satíric llibre “Dejar de pensar”, escrit amb Carlos Fernández Liria el 1986, que parla en un estil directe sobre la traïció sindical i política de l'esquerra en temps de la transició i de la gestació de l'actual democràcia formal espanyola.

Gràcies a una feina magnífica del barceloní Joan Vecord, un blogger ubuntaire i marxista que no conec personalment, aparentment incansable, trobareu una recopilació de textos de Santiago Alba en català
aquí.

Va, feu-ho i no us en penedireu. Llegiu “
Dejar de pensar”. És breu i més que interessant. I comentem la jugada... Per obrir boca, aquí a sota us deixo el pròleg traduït per en Vecord, escrit aquest mes d'octubre pels mateixos autors 22 anys després en motiu de la seva reedició digital. Jo mentrestant me'n vaig a conversar amb el coixí dels nous temps, que sembla que alguns companys i companyes sabadellencs se'ls ha parat el comptador i... Bé, d'això espero poder parlar-ne a mitjans de setmana quan estigui tot més clar.


Deixar de pensar (pròleg 2008)


Aquesta reedició digital de Deixar de pensar (Akal, 1986), ha estat iniciativa d'en Miguel León Pérez, qui s'ha encarregat de digitalitzar-la i de posar-se en contacte amb nosaltres, animant-nos a penjar-la a la xarxa. Ens hem decidit a fer-ho més que res perquè, encara que el text està redactat en un to irònic bastant empipador i diu alguna que altra ximpleria, es tracta —segons hem pogut comprovar en rellegir-lo 22 anys després— d'un bon recordatori del que va ser l'estrena de la democràcia a Espanya i, sobretot, de la incommensurable traïció del PSOE a la classe obrera i a la població en general que l'havia votat.

Eren temps amb una taxa d'atur molt alta, augmentada per una reconversió industrial salvatge que el PSOE va gestionar amb una fanfarroneria i berganteria sense límits. Temps també en què la producció espanyola començava a ajustar-se a les normes europees, en les quals la sobreproducció agrícola i ramadera s'havia convertit en un problema que amenaçava a tots els petits productors. Mentrestant, la traïció sindical de CCOO i UGT es consolidava: la classe obrera espanyola estava a punt de perdre, en unes poques hores de negociació, conquestes que havien costat dècades d'esforços i de sang. L'amenaça d'un cop d'estat militar encara estava present. Però encara resultava més patent el cop d'Estat permanent que la Banca i la CEOE estaven perpetrant constantment contra la democràcia. La cosa no tenia remei: la població havia “d'estrènyer-se el cinturó" (com solia dir en Felipe González) o atenir-se a les conseqüències. El xantatge capitalista contra la democràcia començava a estar molt clar: les empreses tenien la paella pel mànec. Si a les empreses els anava malament, als treballadors els aniria encara pitjor. Per tant, si els treballadors volien defensar els seus propis interessos, havien “d'estrènyer-se el cinturó" i defensar els interessos de la patronal. I així era, en efecte. I així seria, almenys, mentre el PSOE, el PCE, CCOO i UGT no deixessin de trair a la classe obrera (cosa que ja mai han deixat de fer).


En aquestes condicions, no hi havia més opció que la d'un anticapitalisme radical (que exigia una reivindicació del marxisme que en aquells moments anava bastant a contracorrent) o la d'una resignació postmoderna, escèptica i nihilista. Tota una legió d'intel·lectuals que havien estat d'esquerres fins "abans d'ahir", van adoptar llavors la via de la postmodernitat. I això ja va ser la gota que va fer vessar el got: totes les ximpleries que es van haver d'escoltar llavors. Això és el que explica el recurs retòric una mica irritant que dóna lloc a Deixar de pensar. És com si diguéssim: no, ja n'hi ha prou de rucades! Per a deixar de ser d'esquerres no cal anar amb grans proclames sobre la fi de la modernitat. N'hi ha prou de comprendre que entre el capitalisme i l'anticapitalisme no hi ha terceres vies. O seguim sent anticapitalistes, o el PSOE té raó i el millor que pot fer la classe obrera a favor seu és "estrènyer-se el cinturó". Estem en una situació en què la major part dels problemes humans coincideixen amb les solucions de l'economia privada. I cada vegada que els éssers humans troben una solució, resulta ser un problema per a l'economia. L'economia capitalista respira ja d'una manera massa aparatosa, massa complicada i problemàtica, com per a què els éssers humans vinguin a sobre a portar-li més problemes, importunant-la amb distorsions i externalitats. Així doncs, si ja no es tracta de "canviar de base" el sistema, és millor reconèixer la veritat d'una vegada per totes: el PSOE fa molt bé en defensar els obrers tot defensant la patronal, atès que és ella la que té la paella pel mànec. Això no era l'adveniment d'una nova era postmoderna, era senzillament la lògica mateixa del sistema capitalista, d'un sistema que, de sobte, ja ningú no semblava disposat a combatre. Així doncs, els mentiders i traïdors xoriços del PSOE resultaven fer millor diana amb el que estava passant que els intel·lectuals de la postmodernitat. L'atur, la producció d'armament, les bases de l'OTAN, l'obsolescència programada, el consum suïcida, la publicitat més indigna, la guerra mateixa, fins i tot la fam del Tercer Món, resulten funcionals a un mercat que sempre sap el que vol molt millor que els seus habitants i que els seus gestors. Abans que seguir lamentant tanta mala sort, resulta millor reconèixer clarament la racionalitat de tanta desgràcia. Es tracta d'una racionalitat interna a un sistema, el sistema capitalista, que, precisament per això, resulta en si mateix tan irracional que la seva irracionalitat clama el cel. Però els anys vuitanta eren temps molt dolents per a la política; hi havia hagut massa traïció i massa derrotes (i fora d'Europa, crims infinits i massius que havien acabat amb gairebé totes les esperances anticapitalistes). En aquells anys hi havia molt pocs que pensessin que "un altre món és possible". Gairebé tots preferien pensar que un altre món havia arribat ja: la postmodernitat. En realitat, es tractava tan sols d'una estratègia yuppie i pedant dels intel·lectuals per a seguir els passos dels polítics socialistes i reclamar, ells també, una part dels guanys.

Va ser una època indigna per a la filosofia i el pensament polític. Per descomptat que hi va haver molts intel·lectuals que van conservar la decència. Molts van conservar fins i tot la seva intel·ligència intacta. Però ells van ser, precisament, els que van deixar-se de sentir. Als anys vuitanta hi va haver un veritable cop d'Estat entre els intel·lectuals, que va deixar-ne a molts enterrats i a alguns altres rebent premis i menjant canapès. De fet, és molt probable que, si no hagués estat per Internet, l'esquerra anticapitalista s'hauria mort de pena molt abans d'arribar al segle XXI. Els mitjans alternatius no són gran cosa, per descomptat, per combatre el massís ideològic blindat pels mitjans de comunicació massius, la premsa privada i la televisió. Però han servit, com a mínim, de respiració assistida per a una esquerra que, a finals dels vuitanta, es moria d'asfíxia. En aquests anys gairebé l'únic interessant que s'escoltava eren les cançons de La Polla Records [1] i la veu de Camarón de la Isla. Les primeres explicaven el que la postmodernitat ja no comprenia. L'altra, tornava la serietat a un món terrible sobre el qual la postmodernitat no parava de frivolitzar.
[1] En aquesta edició hem posat a peu de pàgina algunes de les seves cançons.

2008-10-27

Somnis Desperts II

Uix, avui certament més empanat.

Video thumbnail. Click to play
Reprodueix! difón la idea!


Si no us funcionés el reproductor cliqueu aquí


Utilitzo el link amb blip.tv per no haver de tornar-ho a penjar, perquè ho he de fer igualment aquí pel podcast de Ràdio Trama que us vaig comentar.

Petons. Avui més que pel rastre d'algú(ns) estic tocat per la tele burgesa, que ens han proposat de sortir a un reportatge d'aquests d'entre línies (bffff). La temàtica, as usual, el rap a Catalunya. Els convidats, atenció: Porta i At Versaris. A no ser que poguem garantir que no sortirem mal parats de les comparacions i el programa, no crec que ens barrufi fer-ho... En tot cas, demà sabrem alguna cosa i ja farem uns riures per aquí i per on faci falta.

Ideia Zabaldu!

2008-10-23

Sabadell en crisi (o sort que com a mínim no tenim turistes...)


Els companys d'Endavant de Sabadell estan demostrant al meu entendre una gran visió política i una ferma voluntat de capitalitzar des d'un punt de vista progressista, que no protagònic, la crítica situació laboral que s'està vivint a moltes empreses de la nostra ciutat.

Aquest nou espai (cliqueu la fotografia), així com la voluntat de ser presents a tots els llocs on el conflicte entre treballadors i patronal s'està aguditzant els darrers dies, en són una petita mostra. No us perdeu, a tall d'exemple, l'entrevista a David Harvey, que vam poder escoltar fa uns dies a l'Ateneu Candela de Terrassa juntament amb un membre del seminari d'economia crítica Taifa. A més, un dels companys d'Endavant col·laborarà en breu en la confecció d'un nou espai radiofònic a www.radiotrama.net on quinzenalment ens farem ressò de la situació a totes aquestes empreses , debatrem i anunciarem totes les respostes organitzades des del sindicalisme combatiu i responsable a les quals ens (us) podrem afegir.

Demà, més somnis desperts. Per cert, disfruteu dels programes de RT on i quan vulgueu amb el nou sistema de podcasting.

I una cosa més, em plau mostrar-vos el reportatge sobre el turisme a Barcelona, "BCN, Thematic park", del company Marc Almodóvar. Amb At Versaris vam ser convidats a col·laborar-hi amb un tema, que sentireu al final del treball. I el capità del Teatro Mágico (el nostre espai de gestació musical), el Bel, dj d'at versaris, hi ha posat música juntament amb els Xerramequ Tiquis Miquis. Molt interessant la feina i molt contents amb el resultat. Aquí us el deixo:


2008-10-09

Somnis Desperts I

Bé, per fi sembla que recomença la temporada a Ràdio Trama amb força. L'FM funciona perfectament (dins les limitacions del nostre petit emissor que esperem canviar) i l'streaming perquè pogueu escoltar la ràdio per internet ha fallat uns dies per causes al·lienes (l'ISP) i sembla que ja ho tenim.

En definitiva, que cada setmana aniré penjant el programet breu que jo enregistro, a més d'anar-vos recordant la resta de programacions i temàtiques interessants. Aquí ho teniu. Salut i resistència.

2008-10-01

La filosofia de la pobresa (o viceversa)

Amb el títol "The poverty of phylosophy", el raper novaiorquès Immortal Technique ens regala un text que no per obviar tecnicismes i anàlisis molt rigorosos de la societat classista americana (i capitalita en general) ha de deixar d'interessar-nos. I no solament un text; la cadència de la prosa és més lírica del què podria semblar en un primer moment.

He fet una traducció ràpida i no molt rigorosa del text, perquè no l'he trobat enlloc. Per ser més rigorós "m'he matat a fer-la". Així que us convido a escoltar-la mentre llegiu la traducció a aquells que no us defenseu gaire bé amb l'anglès. Per la resta, disfruteu del video (o estudieu la llengua de l'imperi i del bressol del rap). I passeu-lo a aquells amics que encaren esperançats la victòria de Barack Obama. Només perquè és negre.

I, amics, perdoneu la manca de regularitat en la publicació del bloc en aquesta reentré. Parafrasejant engels, estic posant un gram de teoria a la meva particular tona de pràctica.


El vídeo amb el text en anglès: Aquí el teniu (per alguna raó el paio que l'ha penjat no em permet "embeddar-lo").

I aquí hi ha un muntatge curiós amb el tema (aquest sí que em deixa):



Aquí teniu la traducció:

"La majoria dels meus companys llatíns i negres que estan lluitant per aconseguir aliments, roba i refugi estan d’acord amb que filosofar sobre la llibertat i la democràcia socialista és en general, malauradament, quelcom que supera la seva capacitat de raonar. No s'adonen que Amèrica no pot existir sense separar-los de la seva identitat, perquè si tinguessim alguna idea de qui som realment, aquest país no trobaria a l’infern la manera d’impulsar el seu consens genocida sobre les nostres pàtries. Aquest desconeixement existeix, però pot ser destruït.

Els negres parlen de canvi i de treball dins del sistema per aconseguir-ho. El problema de ser un conformista és que si intentes canviar el sistema des de dins, no ets tu el motor del canvi, sinó el sistema el que eventualment et canvia a tu. Normalment no hi ha res dolent en el compromís en una situació, però posar la situació d’un mateix en perill és una història completament diferent, i durant tots aquests anys he vist que això succeeix prou poc com per saber que és un problema greu. Amèrica Llatina és una enorme colònia dels països els presidents dels quals representen la covardia a la cara de l'imperialisme econòmic. Veureu, els països del tercer món són llocs rics, abundants en recursos, i molts d'aquests països tenen la capacitat d'alimentar el seu poble famolenc i els nens que sempre veiem escarbant aliments a les escombraries dels centres comercials. Però plutocràcies, en altres paraules, governs dirigit pels rics com el nostre i els tradicionalment opressius estats europeus forcen la gent del tercer món a comprar béns cars i innecessaris i a exportar grans quantitats dels seus recursos naturals.

Estic bastant segur que la gent veurà la meva actitud i sentiments i buscarà hipocresia i odi en les meves paraules. La meva revolució ha nascut per amor al meu poble, no per l'odi vers els altres.

Veureu, la majoria dels llatins estan aquí a causa de la gran inflació causada per les empreses nord-americanes a Amèrica Llatina. A banda d'això, molts estan buscant una vida lluny de les democràcies titelles que van ser finançades pels Estats Units. Llocs com El Salvador, Guatemala, Perú, Colòmbia, Nicaragua, Equador i República Dominicana, i no només els països de parla hispana, també Haití i Jamaica.

Tot i que la societat colonial ens ha ensenyat a mirar-nos des de la diferència, ens trobem en la mateixa lluita i fins que ens n’adonem, estarem lluitant pel bloc de notes a la pissarra d'un sistema que ens ha mantingut subordinat en lloc de autodeterminar-nos. I és per això que no tenim control sobre quan s’acabarà l’embargament a Cuba o quan les bombes deixaran de caure a Vieques.

Però veieu que aquí a Amèrica l'actitud que se’ns alimenta és la d’assumir que fora d'Amèrica hi viuen persones inferiors: "¡Que els follin, deixeu que es valguin per ells mateixos!". No, ¡Que et follin a tu! Ells són tu. No importa com de ros et tenyeixis el cabell o falsejis el color dels ulls o que segueixis un anorèxic estàndard de bellesa, o quants diamants compris a les persones que exploten brutalment la teva pròpia gent, no importa quin cotxe condueixis o quin tipus de roba t’agradi duur, perquè mai seràs un d’ells. Ells només et veuran com quelcom poc millor que un mico. Prefereixo estar orgullós del que sóc, abans que intentar ser quelcom que realment no sóc, només per encaixar. I volguem acceptar-ho o no, d’això és del que aquesta cultura o manca de cultura vol alimentar-nos.

Vull una vida millor per a la meva família i pels meus fills, però no a costa de milions de vides a la meva pàtria. Tenim la idea que si no disposéssim d’aquestes persones per ser explotades, Amèrica no seria prou rica per a permetre’ns tenir tota aquesta merda material i mantenir els nostres estàndards de vida. No, això és fals. Són les corporacions gegants i els funcionaris governamentals que fan tots els diners en realitat. Tenim només les molles del què ens deixen. El meu enemic no és l’home blanc de classe mitjana o pobre, no són els nens que veig al carrer; el meu enemic és l'home blanc invisible: la gent de la Casa Blanca, els propietaris de les empreses monopolistes, els polítics liberals són els meus enemics. Els generals dels exèrcits que són la majoria dels conservadors són els veritables fills de perra que he de encarar, i no els pobres, o el soldat que es va a partir la cara pel país i que és massa estúpid per saber com estan muntades les coses.

De fet, tinc més en comú amb la majoria de treballadors i de classe mitjana blanca que amb la gent llatina i negre més rica. Per molt que el racisme sangri Amèrica, hem de comprendre que el classisme és la contradicció fonamental. Molts de nosaltres estem en el mateix vaixell i ens enfonsem, mentre que aquests cabrons naveguen en un viatge de luxe, i mentre seguim lluitant per donar puntades a la gent de la petita embarcació en la qual estem tots, perdrem una oportunitat d'obtenir un millor nivell de vida conjuntament.

En altres paraules, no vull escapar de la plantació. Vull tornar-hi, alliberar tota la meva gent, penjar els desgraciats que ens van mantenir allà i cremar la casa de Déu a la terra maleïda. Vull assumir la terra i donar-la a aquells que la treballen.

Potser no pots canviar el passat, però pots construïr el futur, i qui digui el contrari és un un maleït diable letàrgic. Jo no veig la tria d’uns pocs escollits llatins i negres col•locats ulls del públic com algun tipus de progrés pel meu poble en el seu conjunt. La majoria d’aquests triomfadors són uns venguts i “house negros” (desconec l’expressió)

Tanmateix, no considero que els germans es venguin si es traslladen fora del gueto. La pobresa no té res a veure amb el nostre poble. No viu en la nostra cultura el fet de ser pobres. Això ha succeït només durant els darrers 500 anys de la nostra història; Fixeu-vos en els últims 2000 anys de la nostra existència i el que vam aportar al món en coneixements com les ciències, les matemàtiques, l'agricultura i les formes de govern. Coneixes la idea d'una confederació de províncies on un govern federal controla els estats? Els europeus que van venir a aquest país van robar la idea dels iroquesos (nadius nortamericans). La idea d'impugnar un governant prové d'una tradició asteca. Aquesta és la raó per la que Montezuma va ser dil•lapidat a mort pel seu propi poble quan va representar els interessos dels blancs espanyols, una vegada va ser capturat, i no pel poble asteca, que es convertirien en els mexicans d’avui.

Així doncs, en conclusió, no votaré per algú només perquè sigui negre o llatí, perquè també ha de representar a la comunitat i representar allò que es bo per a nosaltres els proletaris.Viva la revolución!"

2008-09-26

Implica't en la resposta al judici pel KORK III

En breu ens començarà a tocar a Sabadell. Per ara, i amb més ràbia que mai:

Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT) i l'assemblea de detinguts/des del korkIII convida i anima a tothom a participar de la campanya per denunciar el judici contra 26 dels 32 joves que van ser detinguts/des durant el desallotjament del kasal okupat KorkIII (Kasal Okupat Revolucionari i Kombatiu) el juny de l'any 1999.

El judici esta fixat pels dies 6,7,8,9, i 14 i 15 d'octubre.

Per preparar una campanya de denuncia d'aquest nou judici polític volem comptar amb la participació de totes les persones i col·lectius interessats, ja que creiem que aquest judici no va solament contra les persones encausades sinó contra totes aquelles que lluiten i treballen dia a dia per aconseguir un món millor, on, entre d'altres, el dret a la vivenda digna no sigui trepitjat constantment.

Com? Què puc fer-hi jo?

- Fer córrer la informació (actes de la campanya i el manifest), a través de correus electrònics, penjant-ho a pàgines web, comentant-ho a amics, família, companys de feina, d'estudi,....

- Assistir i participar de tots els actes de la campanya, fer mobilitzar a gent perquè també participi dels actes.

- Recollir signatures, fer córrer els folis de firmes per tot arreu, i portar-les el dia de la manifestació (4 d'octubre o el primer dia de judici a les 9h) on es recolliran totes. També les pots fer arribar per correu el Kasalet: C/Societat nº4 08221 Terrassa

- Enviar model de carta de queixa als jutjats a través del fax (nº: 93 7336524).

- Sortir al carrer posar cartells dels diferents actes de la campanya. També distribuir-los i portar cartells a locals, instituts, universitats, biblioteques,...

- Organitzar actes al teu barri, poble, centre d'estudi, centre de treball,... Els actes poden ser diversos (fer una xerrada, repartir els manifestos, fer una acció....)

- Escriure un text de recolzament per la roda de premsa del dia 3 d'octubre

- Ajudar econòmicament
(despeses advocades) : 2100-4526-31-2100216138 indicant com a concepte kork32 i, com a remitent, si voleu podeu posar comarca, barri, nom col·lectiu...

- I per contactar amb nosaltres (per organitzar xerrades o pel que sigui) ho pots fer escrivint al correu: kork32@terrassa.mesvilaweb.cat.

===========================================================

*actes de campanya judici korklll (2008) sota el lema següent:*

“ STOP PENALITZACIÓ A L’OKUPACIÓ, ABSOLUCIÓ 32 !!! ”

“125 anys de condemna per 40 anys d'especulació”



*divendres 3 d'octubre

Roda de premsa davant del jutjat de Terrassa a les 12h.

*dissabte 4 d'octubre Manifestació 18h davant ajuntament de Terrassa.

*a partir del dia 6 d'octubre JUDICI dies 6,7,8,9,14,15 a partir de les 9h.

2008-09-22

Article Guillem Fernández

Després de la polémica suscitada a la redacció de la Directa per l'article d'un servidor sobre l'antiga Yugoslàvia i la resposta irada i delirant d'Ignasi Morgades, esperava poder fer una contrarèplica que ha estat refusada i per qüestions de respecte a l'ordre intern del setmanari no n'explicaré aquí els motius ni la meva posició pel desenllaç. El resultat: Un company de Sant Cugat, l'Ignasi, s'ha proposat, indignat, per desvetllar i desmuntar les múltiples inferències falses i fal·laces del text de l'altre Ignasi. Se li publicarà l'article la setmana vinent, fet que diu molt a favor de les coordinadores de la secció. Això ho explico per contextualitzar aquest altre text que el Gullem Fernández ha enviat com a carta del lector al setmanari, al que també vull agrair que s'hagi ofert per fer la rèplica extensa per la secció d'opinió. Tot i que tot agraïment estigui de més quan les conviccions són les que guien les accions d'un company. En breu espero poder publicar també un altre article de l'Arnau de Manresa, que també s'ha ofert contraatacar en la polèmica. Sembla que hi ha opcions que encara no són tan minoritàries com alguns esperaven.

Jo continuo esperant que es publici l'article de l'Ignasi per escriure la meva contrarèplica aquí al bloc, per allò de no sobreexposar arguments i a la vegada, no deixar detalls i fets importants sense explicar. La contrarèplica d'un independista (un servidor) que mira de no ser idiota.

Guillem Fernández ha estat fins fa poc col·laborador i membre de la corresponsalia de Terrassa de la Directa i entre moltes altres aportacions i militàncies, participà en la redacció catalana de les revistes censurades Ardi Beltza i Kale Gorria. Aquí teniu l'article:

La veritat als balcans

Guillem Fernández

Voldria escriure quatre línies sobre el “Pensem doncs existim” de Pau Llonch (Directa 105) i l’opinió d’Ignasi Morgades (Directa 106) entorn el context als Balcans. Des del meu punt de vista el breu text d’en Llonch apunta cap a la necessitat de reflexió des d’una òptica d’esquerres alhora d’analitzar els processos independentistes. Actualment llegint la premsa de la societat occidental es pot caure en un gran cinisme per exemple si es defensa el dret d’autodeterminació militar i unilateralment a Kosovo i es nega la voluntat de la població d’Osetia a viure en una sola nació dins la Federació Rusa. Em sembla que més que sentenciar una població com diu Morgades, Llonch adverteix que “l’independentisme no es pot recolzar en totes les circumstàncies” i crec que el tema de fons és sobretot denunciar el paper dels mitjans de comunicació alhora de forjar consciències, clavar imatges i construir realitats. “Relativitzar morts” evidentment fereix sensibilitats i segurament és un tema prou delicat com per a tractar en tant poc espai, però defensar per exemple que el Nacionalsocialisme no només va matar jueus, sinó també discapacitats, persones d’ètnia gitana i milers de comunistes, no seria negar l’Holocaust, ni per això seria afí a la Llibreria Europa, sinó que exigiria un reconeixement de totes les morts per igual i aquesta tasca no l’admeten els governs i mitjans de comunicació occidentals perquè ideològicament estan posicionats i econòmicament lligats. Tot i això, no fa falta estar sota cap Komintern ni “estela radioactiva de la URSS” ni utilitzar Corea del Nord com “el darrer baluard del socialisme”, per dir per exemple que els mitjans de comunicació occidentals i els serveis secrets d’EEUU, Japó i Corea del Sur porten matant a Kim Jong Il des de fa 15 anys. Des d’atemptats, conspiracions fins accidents de cotxe. El mateix li fan a Fidel Castro. Algun dia segur moriran, potser no la seva obra.

Les formes en els articles són importants i la frase d’Evaristo de la Polla Records de “un patriota un idiota” ha estat sempre conflictiva i provocadora, igual que fer comparacions amb feixistes de la llibreria europa. El més importants són els continguts. Per tant més que veritats, hi ha anàlisi i posicionaments ideològics enfrontats. Quan els poders econòmics, militars, tecnològics i comunicatius es dediquen a construir la geopolítica global, cal teixir resistències i dinamitzar debats que ens ajudin a definir on som i amb qui volem treballar per transformar l’entorn immediat. En aquest sentit, lluny de “sectarismes” i “aparença revolucionària de xapa i discurs” en Pau Llonch posa el dit a la ferida per generar debat. Es tracta d’acceptar la pluralitat de lluites que hi ha. Agradin més o menys. El fet que es puguin donar aquests debats dins l’esquerra transformadora i els moviments socials en un mitjà com la Directa crec que és un bon senyal.

2008-09-18

IV Cimera HIPHOP REVOLUCIÓN

El Manel de Panda Management m'ha fet arribar la informació de la roda de premsa de presentació de la IV Cimera Internacional de Venezuela.

"Nuestra meta y nuestro camino es contribuir con el desarrollo del movimiento HipHop en América Latina. Nuestro lenguaje es expresión de resistencia urbana generadora de conciencia social. Creemos en la Revolución como unica garantía de la integración latinoamericana."

Xafardajeu una estona la web del projecte clicant a la imatge, perquè hi ha coses molt interessants; potser una perla és una actuació a "Aló, presidente", des de Petare, de la banda Area 23 pertanyents al col·lecitu HHR. Com podreu veure al vídeo que afegeixo més a baix, al final hi ha una capella antiburocratista a la mateixa cara del President al qual respecten que demostra la lluita interna que fa temps s'està succeïnt dins la Revolució Veneçolana des dels sector més rupturistes, formats i crítics que des de posicions esquerranistes etnocèntriques europees s'acostuma a obviar malintencionadament.


"No más retrasos en disposiciones, no más burócratas en las instituciones...":


2008-09-10

Quasi tota la ignorància és ignorància superable


Aquesta cita d'Aldous Huxley serveix a Diana Johnstone com a colofó d'un brillant article, "Independència al món feliç global: la colònia de la OTAN a Kosovo". Pertany a l'última actualització de Somnis Desperts, un projecte digital d'un company manresà, l'Arnau, amb qui vam militar plegats a l'Alternativa Estel i pel qual professo una profunda admiració. Un projecte que és, a la vegada, motivació i font documental del projecte homònim de Ràdio Trama que reengegaré a mitjans d'aquest mes amb més compromís de regularitat.

L'estructura circular de l'argumentació mitjançant les referències a l'antituopia husleyana fan d'aquest text una breu però entretinguda lectura més enllà del seu revel·lador contingut. I tinc la sensació, com a lector fidelitzat de SD, que l'Arnau cada vegada encerta més en les traduccions.

Continuo amb la voluntat d'aportar (en la mesura que les meves capacitats m'ho permetin) una mica de llum al complex taulell balcànic, tot i que sigui d'argó, inert, per la poca reactància davant les crítiques acrítiques. Encara que sigui, com ara, només recomanant lectures tan brillants com aquesta. Un agraïment sentit pels que heu vingut a bé compartir articles i opinions al respecte en els últims temps. Estic (re)aprenent molt.

Ens veiem demà pels carrers de la Barcelona desclassada, moderna i espanyola, estelada roja en mà.

2008-09-04

Roces

Seguint els consells de l'Agustín i l'Hacheka ("Si fuera cae el diluvio, son gotas de confusión, lo notas todo turbio, se agotan los recursos, despierta tu ilusión, piensa un tugurio que sea solo tuyo y llámalo refugio...") he tornat a la feina a la meva habitació. Ahir a la nit, després que el Ferran Balaguer (baixista de Batzak) passés pel meu refugi a provar unes línies de baix per una producció nova, vaig trucar l'Olalla per saber si ja havia penjat la maqueta nova amb 3 temes de rap.

Ho havia fet... i amb alguna perla més que destacable:


Per qui vulgui seguir-li el rastre i no la conegui, és vinguda de Granada fa menys del què podria semblar per la ingent quantitat de prolífiques arrels musicals i personals clavades al nostre país. La Sister Castro ha format part de la Rebelmadiaq Sound, milita a Nour, projecte amb el qual ha enregistrat Papier Mullat, treball, per cert, on At Versaris vam col·laborar en el tema "Sacnin fi had el medina", que podreu trobar al seu espai linkat més amunt. I la seva bitàcola la trobareu a la columna d'"Espais d'amics".

Sort, mestressa. Ja saps, "
si te invaden los males, agazápate
entre los matorrales y escapa del barullo
ante los avatares de la vida unos van a los bares,
yo me escabullo, huyo a mi refugio"


2008-09-01

Tornem-hi


Com que aquest espai no té res a veure amb una bitàcola (que no bitácora m'han dit) vacacional, ni amb un fotolog, ni amb res que s'hi assembli, m'estalvio els detalls sobre com de bé ens ha anat a tots plegats desconnectar.

I com que la tornada a la feina en les seves mútliples accepcions treu molt de temps i ressituar-se encara més (sobretot si no estàs acostumat a desconnectar-te), començo amb una recomanació musical breu encara amb el regust de victòria dels companys de l'Assemblea de Barri de Sants en la seva pugna amb l'Ajuntament de Barcelona per disposar d'un espai digne per cel·lebrar les Festes, i preparats per tirar endavant les nostres el proper cap de setmana.



Ciervo. Aquest projecte de barna m'encanta. Quatre músics i quatre personotes de treure's el barret que disfruten tocant tant com els que els anem a veure sempre que podem. Que tothom que es baixi la seva demo del myspace jutgi per ell mateix perquè una banda així no té l'agenda rebentada de concerts...

Fins ara, que no hi ha gaire temps més per escaquejar-se...

2008-08-21

Tancat per vacances

Ens llegim el setembre...

2008-07-28

Opinió a la Directa

"Pensem doncs existim" és una secció de La Directa on cada setmana un redactor o membre d'alguna corresponsalia aporta el seu petit (2200 caràcters) granet de sorra en el terreny de la opinió al setmanari. Aquesta setmana em toca a mi hi he aprofitat per tornar a parlar del tema de la setmana, Iugoslàvia. Aquí ho teniu:


Quan l’independentisme pateix miopia

L’arrest de Radovan Karadjic és el darrer dels episodis d’una ficció imperialista narrada amb, des de i per a la mentida. Primer ens van fer creure que els feixistes croats de Tudjman i els extremistes mercenaris musulmans de Izetbegovic eren els bons de la pel·lícula. Els serbis, que convivien en seu propi país, Iugoslàvia, amb múltiples nacionalitats (serbocroats musulmans, croats a seques, gitanos o famílies mixtes) ens els van pintar com un dimoni que havia patit una deriva ultranacionalista en quatre dies. El guió per l’esquarteració de l’últim reducte socialista d’Europa, Iugoslàvia, reàcia a malvendre les empreses públiques a les multinacionals estrangeres, principalment alemanyes, reàcia a la OTAN, sumament més respectuosa amb les minories lingüístiques que qualsevol estat burgès d’Europa avui en dia, estava escrit.

Per justificar les independències que han desembocat en règims mafiosos, traficants i capitalistes com el de la recent autoanomenada nació kosovar per partidaris ultradretans de “la Gran Albània ètnicament pura” com Thaci, han utilitzat el de sempre, el mateix que a l’Iraq: la mentida. I és que l’independentisme no pot recolzar-les en totes les circumstàncies, i més quan respon a l’estratègia econòmica imperialista genocida. Mentien quan parlaven de genocidi a Srebrenica (fins i tot la Haya de dubtosa imparcialitat n’ha negat l’existència), un poble on suposadament es varen matar 8000 civils indefensos malgrat només haver-se trobat uns 1000 cadàvers la majoria dels quals de combatents musulmans finançats pels serveis secrets alemanys per desastabilitzar la regió i construïr el corredor energètic que Iugoslàvia es negava a construïr.

Mentien quan ens parlaven dels drets històrics de territoris com Bòsnia, que mai a la història havia estat una nació sino un territori ocupat per serbis, generalment ortodoxos, croats (catòlics) y musulmans d’orígen serbi o croata que convivien pacíficament fins que el 1991 el canceller Kohl va començar el què ni l’emperador Guillem ni Hitler havien aconseguit: annexionar-se una zona dividint-la per conquerir mercats i rutes estratègiques. Ningú es pregunta perquè la base militar ianqui més gran del món està a Kosovo?

I jo mentiria si no digués que els catalans que defenseu Kosovo, i els que defensaveu Bòsnia i Croàcia, no sou patriotes, sou idiotes. O voluntàriament de dretes.

2008-07-22

Bocí III: Vazili i la Pupil·la, Caue Canem

Ei, com vaig avançar, avui el Vazili ha penjat la seva maquetorra "Fase REM" al seu myspace. Us avanço el tema en el qual col·laboro a la veu i fent el freek.

Amb el títol Caue Canem (Vigila amb el gos), una tornada en llatí i una combinació força partida i fet en un parell de dies breus al zulo del Vazili, ja hem arribat. Ja direu què us sembla. Amunt Patxi, m'encanta com ho fas, ja ho saps! I recordeu: www.myspace.com/patxivz

És hora de polemitzar amb la veritat

La Directa ha pixat fora de test publicant un reportatge fotogràfic sobre Srebrenica. La tesi oficial sobre el genocidi (hauria de dir la tesi imperialista) que, per cert, fins i tot la Haya ha desmentit que fos responsabilitat de l'estat iugoslau (veure aquí) se l'ha empassat l'esquerra europea amb grans dosis d'imbecilitat i ignorància. Ja vaig donar alguns arguments recentment quan la il·legal independència de facto de Kosovo i els seus orígens (aquí) i ara, més donada la detenció del difamat Radovan Karadjic, no puc fer més que convidar-vos a que llegiu la veritable història dels fets de Srebrenica, de la qual destaco aquest fragment, on podeu veure la llista de fomacions militars bosnianes i/o musulmanes que ocupaven Srebrenica (no civils, per tant) quan s'efectuà el suposat genocidi (per cert, dels 8000 suposats morts només se n'han trobat 1000 cadàvers. Curiós...) :

"US/NATO propaganda claimed that Srebrenica was made up of unarmed, Bosnian Muslim civilians. The ICTY indictment of Naser Oric for war crimes, however, lists the following military formations in the Srebrenica area: Company Srebrenica from Independent Battalion Srebrenica, Brigade Potocari, Brigade Suceska, Brigade “3 Maj” Kragljivoda, Independent Battalion Osmace, Company Pusmulici of the Srebrenica Independent Battalion, Independent Battalion Skenderovici, 114th East Bosnian Brigade, Independent Battalion Voljavica, Independent Battalion Biljeg, 1st Cerani Detachment, Company Kazani from Independent Battalion Srebrenica, Independent Battalion “5 Juli” Tokoljaci, 6th Detachment Kamenica, and Company Stari Grad. The Bosnian Muslims were organized in military formations and were equipped with AK-47 assault rifles, machine guns, grenades, grenade launchers, mortars, artillery, anti-tank missiles, and even tanks. Helicopters were used to transport arms and personnel from Tuzla."

I qui en vulgui més, un article d'aquests digeribles de Michel Collon:

Las mentiras de la guerra de Yugoslavia

¿Empezó la guerra en 1991 con las secesiones eslovena y croata?

NO. En 1979, el BND (la CIA alemana) envía a Zagreb un equipo de agentes secretos. Misión : apoyar a Franjo Tudjman, racista que propaga activamente el odio étnico y predica la fragmentación de Yugoslavia. Alemania apoya y financia a este Le Pen croata y le enviará armas "antes" de la guerra. ¿Con qué objetivo? Berlín nunca ha admitido la existencia del Estado unitario yugoslavo que se le había resistido valientemente durante las dos guerras mundiales. Al volver a resquebrajar Yugoslavia en miniestados fáciles de someter, Alemania pretende controlar los Balcanes. Una zona económica para anexionarse, implantar allí sus empresas, exportar sus productos y dominar el mercado. Una ruta estratégica hacia Oriente Medio, el Caúcaso, el petróleo y el gas. En 1992, el ministro bávaro del Interior declara: "Helmut Kohl ha conseguido lo que no obtuvieron ni el emperador Guillermo ni Hitler". Editar

¿Voluntad alemana? ¿Provocó Alemania deliberadamente la guerra civil?

SÍ. Al inicio de la cumbre de Maastricht, en 1991, el canciller alemán Kohl es el único que quiere fragmentar Yugoslavia y reconocer precipitadamente las "independencias" de Eslovenia y Croacia, despreciando el derecho internacional y la Constitución yugoslava, pero el ascenso de la potencia alemana impondrá a todos sus socios esta locura. París y Londres se alinean con esta postura. Según el londinense "The Observer": "El primer ministro británico Major pagó un precio muy alto apoyando la política yugoslava de Alemania que, según todos los observadores, precipitó la guerra." En efecto, todos los expertos habían advertido que semejante "reconocimiento" provocaría una guerra civil. ¿ Por qué? 1. En casi todas las repúblicas de Yugoslavia se mezclaban diversas nacionalidades. Dividir los territorios era tan absurdo como dividir París o Londres en barrios étnicamente puros. 2. Favoreciendo al neofascista croata Tudjman y al nacionalista musulmán Izetbegovic (colaborador de Hitler en su juventud), era evidente que se provocaría el pánico entre la importante minoría serbia que desde hace siglos vivía en Croacia y en Bosnia. Cada familia serbia había perdido al menos a un miembro en el terrible genocidio cometido por los fascistas croatas y musulmanes, agentes de Alemania, entre 1941 y 1945. Únicamente la Yugoslavia de Tito había podido devolver la paz, la igualdad, la coexistencia. Pero Berlín, y después Washington, querían quebrar a toda costa a este país "demasiado a la izquierda". Editar

¿EEUU pasivo? ¿Permaneció Estados Unidos "pasivo y desinteresado" en esta guerra?

NO. Lord Owen, enviado especial de la Unión Europea en Bosnia, por tanto observador privilegiado, escribió en sus Memorias: "Respeto mucho a Estados Unidos. Pero, durante estos últimos años (92-95), la diplomacia de este país es culpable de haber prolongado inútilmente la guerra en Bosnia." ¿Cuál es su objetivo? Como los alemanes estaban ocupados en tomar el control de Eslovenia, de Croacia y pronto de Bosnia, entonces Washington presionó a Izetbegovic, el dirigente nacionalista musulmán de Sarajevo: "No firméis ningún acuerdo de paz propuesto por los europeos. Haremos que ganéis la guerra sobre el terreno". De esta manera, Washington prolongó durante dos años los terribles sufrimientos inflingidos a toda la población de Bosnia. ¿Cuáles eran los motivos? 1. Despojar a Berlín de sus posiciones adquiridas en la región estratégica de los Balcanes. 2. Dividir y debilitar a la Unión Europea. 3. Instaurar a la OTAN como gendarme del continente europeo. 4. Quitar a Rusia cualquier acceso al Mediterráneo. 5. Imponer su liderazgo político y militar para las demás guerras en preparación. Porque al mismo tiempo, la guerra contra Yugoslavia también era una guerra larvada contra Europa. Tras la caída del Muro, los estrategas de Estados Unidos querían impedir a cualquier precio que emergiera una superpotencia europea. Por eso se ha hecho lo imposible para debilitarla política y militarmente. Editar

Banco Mundial & FMI . ¿Participaron el Banco Mundial y el FMI en la fragmentación del país?

SÍ. En diciembre de 1989, el FMI impone unas condiciones draconianas a Yugoslavia, cuyo primer ministro liberal, Markovic, mendigó la ayuda a George Bush padre. El objetivo de "la ayuda" será en realidad desestabilizar y hacer quebrar a las grandes empresas estatales. El Banco Mundial desmantela el sistema bancario, despide a 525.000 trabajadores en un año y, después, reclama la supresión de dos de cada tres empleos. El nivel de vida desciende dramáticamente. Estos diktats y el aumento de huelgas solidarias en todas las repúblicas exacerban las contradicciones entre los dirigentes de las distintas repúblicas a las que Belgrado ya no puede enviar fondos. Para salir de esta situación, estos dirigentes recurrieron a la táctica de la división y de alentar el odio nacionalista. Esta guerra se alentó desde exterior. Como muchas otras. La guerra contra Yugoslavia fue una guerra de globalización. Todas las grandes potencias occidentales trataban de liquidar el sistema económico demasiado de izquierda de Yugoslavia: un sector público fuerte, importantes derechos sociales, relativa resistencia a las multinacionales... El 4 de agosto de 1996, el "Washington Post" exponía la verdadera razón de las distintas guerras contra Yugoslavia en este reproche (¿esta amenaza?): "Milosevic no ha logrado comprender el mensaje político de la caída del Muro de Berlín. Otros políticos comunistas han aceptado el modelo occidental, pero Milosevic ha ido en la otra dirección." Editar

"Nuestros amigos". ¿Presentaron los media una imagen engañosa de Tudjman y Izetbegovic, "nuestros amigos"?

SÍ. Los dirigentes hipernacionalistas croatas y musulmanes fueron presentados como auténticas víctimas, como grandes demócratas antiracistas. Y, sin embargo, tanto su pasado como su presente hubieran debido ponernos en guardia: Al tomar el poder, Franjo Tudjman declaró: "Estoy contento de que mi mujer no sea ni judía ni serbia." Se apresuró a cambiar los nombres de las calles que llevaban el nombre de luchadores antifascistas, restableció la moneda y la bandera del régimen fascista genocida y modificó la Constitución para comenzar la expulsión de los serbios. En 1990, Izetbegovic hizo campaña electoral volviendo a publicar su "Declaración islámica": "No existe paz ni coexistencia entre la religión islámica y las instituciones sociales y políticas no islámicas." Instauró un régimen corrupto y mafioso, basado fundamentalmente en un lucrativo mercado negro y en el desvío de la ayuda internacional. Con la bendición de Washington invitó a los mercenarios islamistas, especialmente a Al Qaeda. Una vez empezada la guerra, se cometieron crímenes terribles en los tres campos, pero al ocultar estos antecedentes se lograba que la situación fuera incomprensible. Editar

Historia y geografía. Ocultaron los media los datos esenciales de la historia y de la geografía de Bosnia?

SÍ. Nos han hecho creer que los serbios eran los agresores invadiendo "Bosnia desde el exterior". En realidad, en Bosnia habitaban desde siglos atrás tres grupos nacionales: musulmanes (43 %), serbios (31 %), y croatas (17 %). Sin olvidar un 7 % de "yugoslavos" nacidos de matrimonios mixtos o aquellos que prefirieron dejan atrás la miseria. Repartir Bosnia entre los grupos nacionales, como la Unión Europea seguía imponiendo, era absurdo y peligroso, puesto que las distintas poblaciones estaban completamente mezcladas: los musulmanes vivían sobre todo en las ciudades, mientras que serbios y croatas eran fundamentalmente campesinos y estaban dispersos por todas las regiones. No se podía dividir Bosnia sin una guerra civil. De hecho, la población serbia de Bosnia no luchaba por invadir los territorios "de los otros", sino por conservar sus tierras o por establecer corredores de comunicación entre ellas. Una situación absurda y sangrante con todos los desórdenes de una guerra civil, pero esta guerra civil fue provocada por las grandes potencias Editar

¿"Buenos" y "malos"? ¿Era correcto el esquema "serbios agresores, croatas y musulmanes víctimas"?

NO. El general belga Briquemont, al frente de las fuerzas de la o¬nU en Bosnia hasta enero del 94, estaba en una posición privilegiada para declarar: "La desinformación es total (...) La televisión necesita un chivo expiatorio. De momento hay unanimidad total para condenar a los serbios y esto no facilita la búsqueda de una solución. No creo que se pueda considerar el problema de la ex Yugoslavia y de Bosnia-Herzegovina únicamente desde el ángulo antiserbio. Es mucho más complicado que todo eso. Un día, en plena guerra croato-musulmana, habíamos informado sobre las masacres cometidas por el ejército croata. Un periodista estadounidense me dijo: "Si usted ofrece este tipo de información, los telespectadores estadounidenses no entenderán nada." No se trata de negar los crímenes cometidos por las fuerzas serbias. La ideología de los textos del dirigente serbio-bosnio Karadzic es de extrema derecha. Pero en realidad desde la división de Yugoslavia, en todos los bandos algunas fuerzas políticas y mafiosas han utilizado métodos de guerra para apropiarse de territorios y riquezas. En los tres campos —croata, musulmán y serbio—, las milicias han cometido crímenes tremendos, en detrimento de todas las poblaciones. Así, en agosto del 94, el dirigente de Sarajevo, Izetbegovic, atacó la región... musulmana de Bihac dirigida por Fikret Abdic, quien se estaba distanciando de él y deseba vivir en buena armonía con sus vecinos serbios y croatas. Izetbegovic fue ayudado en esta ofensiva por seis generales de EEUU. Silenciar los crímenes de "nuestros amigos", pero demonizar a todo aquel que se nos opone es un clásico de la propaganda de guerra. Numerosas mentiras mediáticas han sido claramente fabricadas por una agencia estadounidense de "relaciones públicas", Ruder Finn, compañera de la conocida Hill & Knowlton, que inventó las mentiras mediáticas de las incubadoras "robadas" por los iraquíes. Editar

¿"Limpieza étnica"? ¿Puso en marcha Serbia un programa de limpieza étnica?

NO. Si se cree que la limpieza étnica era verdaderamente el programa del "dictador" Milosevic, hay que admitir que su eficacia ha sido lamentable, puesto que, a lo largo de todos estos años y hasta hoy, uno de cada cinco habitantes de Serbia ni era ni es serbio. En Belgrado siguen viviendo, y sin problemas, numerosas minorías: musulmanes, gitanos, albaneses, macedonios, turcos, húngaros, goranes... En realidad, contrariamente a la imagen que ha dado la prensa, Serbia es hoy el único estado de la ex Yugoslavia, junto con Macedonia, que sigue siendo "multinacional". Por el contrario, todos los estados protegidos por la OTAN —Croacia, Bosnia y Kosovo— han practicado una limpieza étnica prácticamente total. Milosevic desaprobaba los excesos cometidos por las milicias serbias en Bosnia. Su mujer realizó muchas declaraciones virulentas contra ellos. Serbia incluso aplicó un embargo contra Karadzic. Claro es que una parte de la opinión pública serbia se ha inclinado hacia en el nacionalismo racista. Pero es precisamente responsabilidad de Alemania y de las grandes potencias el haber sumergido al país en la guerra civil y por consiguiente en el odio. Editar

Srebrenica. ¿Informaron correctamente los media sobre Srebrenica?

NO. Primera cuestión. Incluso si se trata de condenar los crímenes abominables, no se sirve a la verdad histórica —imprescindible para la reconciliación— con procedimientos propagandísticos como el uso indiscriminado del término "genocidio", la ocultación del hecho de que una parte de las víctimas murieron en los combates, o la exageración sistemática de las cifras. Las investigaciones han revelado que numerosas "víctimas" fueron encontradas algunos meses más tarde votando en las elecciones siguientes o incluso tomando parte en otros combates con el ejército de Izetbegovic. Esto ha permanecido oculto. No vamos a entrar aquí en esta polémica sobre las cifras, que sólo historiadores rigurosos podrán aclarar definitivamente. Segunda cuestión. ¿Por qué los medias han ocultado acontecimientos esenciales para poder entender el drama? Al principio, esta región estuvo habitada por musulmanes. Y serbios. Estos últimos habían sido expulsados en 1993 en una limpieza étnica cometida por las tropas nacionalistas musulmanas de Izetbegovic. El general francés Morillon, que dirigía las fuerzas de la o¬nU en el lugar, acusa: "Durante la Nochebuena ortodoxa, noche sagrada de enero de 1993, Nasser Oric lanzó una incursión sobre los pueblos serbios... Se cortaron cabezas, hubo masacres abominables cometidas por las fuerzas de Nasser Oric en todos los pueblos de la vecindad" (Documentos de información de la Asamblea Nacional, Srebrenica, t 2, pp. 140-154). El deseo de venganza no justifica los crímenes cometidos después. Pero, ¿por qué ocultar sistemáticamente los crímenes de "nuestros amigos"? Tercera cuestión. Como otros "enclaves" llamados desmilitarizados, en realidad Srebrenica era una zona en la que las fuerzas de Izetbegovic se estaban reagrupando, y la o¬nU les protegió de una derrota total. Sorprendente: las tropas de Oric se retiraron de Srebrenica justo una semana antes de la masacre. El general francés Germanos manifiesta: "Oric ha declarado profusamente que le hicieron abandonar Srebrenica, ya que querían que cayera la ciudad. El "querían" era Izetbegovic." Y, ¿por qué? Sería interesante retomar un curioso informe de la o¬nU, redactado un año y medio antes por Kofi Annan: "Izetbegovic sabía que era posible una intervención de la OTAN en Bosnia-Herzegovina. Pero ésta no tendría lugar salvo que los serbios se introdujeran a la fuerza en Srebrenica y masacraran al menos a 5.000 personas (sic)." ¡Una masacre anunciada año y medio antes! (Informe de la o¬nU, 28-29 de noviembre). El general Morillon nos muestra también que "Fueron las autoridades de Izetbegovic las que se opusieron a que se evacuara a quienes lo pedían, y eran muchos." Su conclusión: "Mladic cayó en una trampa en Srebrenica." Editar

Primeras víctimas. ¿Las primeras víctimas de la guerra fueron asesinadas por los serbios?

NO. El 28 de junio de 1991, la policía eslovena ejecutó (al menos) a dos soldados desarmados del ejército nacional yugoslavo que acababan de rendirse en el puesto fronterizo (con Austria) de Holmec. Esto fue reconocido por el periódico "Slovenske Novice". Igualmente "se estableció desde el principio" que tres soldados de este mismo ejército yugoslavo fueron ejecutados en un puesto fronterizo con Italia después de haberse rendido (hechos y testimonios comunicados al Tribunal Penal Internacional (TPI) de La Haya). Editar

¿Campos de concentración? ¿Era falso el célebre anuncio de los "campos de concentración"?

SÍ. Fabricado por Bernard Kouchner y Médicos del Mundo, este anuncio mostraba a los "prisioneros" detenidos, parecía, tras una alambrada de espino. Uno de ellos tenía las costillas terriblemente demacradas. Kouchner había pegado sobre la foto una torre de observación de Auschwitz y la acusación "exterminios masivos". Para recalcar el mensaje: "Serbios nazis". Además volvía a sacar una campaña de demonización lanzada por la agencia estadounidense de "relaciones públicas" Ruder Finn. Pero todo era falso en esta imagen, sacada de un reportaje de la TV británica ITN. La trampa es evidente cuando se ven las imágenes rodadas en el mismo instante por un equipo de TV local. En realidad, la cámara británica se colocó deliberadamente detrás de los dos únicos alambres de espinos que sujetaban un viejo cercado agrícola que aún se sostenía en pie. Y los "prisioneros" estaban en el "lado adecuado" de los alambres de espino. Libres, puesto que ellos mismos eran refugiados en ese campo para escapar de la guerra y de las milicias que los alistaba a la fuerza. En las imágenes completas, el único prisionero que hablaba inglés declaraba, además, por tres veces a la periodista de la ITN que estaban bien tratados y "salvos". Al hombre demacrado de las costillas salientes (gravemente enfermo) le habían destinado a un primer plano puesto que todos sus compañeros gozaban de buena salud. El montaje de Kouchner era una burda mentira. Es cierto que existían algunos campos en Bosnia. No eran campos de exterminio, sino más bien campos para preparar los intercambios de prisioneros. Allí se cometieron violaciones de los derechos humanos. Pero, ¿por qué se nos han ocultado los informes de la o¬nU sobre este tema? Estos informes mencionaban seis campos croatas, dos serbios y uno musulmán. Editar

Sarajevo. ¿Nos informaron de la verdad sobre las tres grandes masacres de Sarajevo?

NO. En tres ocasiones la opinión pública occidental se vio conmocionada por imágenes terribles: decenas de víctimas despedazadas ante una panadería o en el mercado de Sarajevo. Inmediatamente, los serbios fueron acusados de haber asesinado deliberadamente bombardeando la ciudad. A pesar de las numerosas contradicciones en los comunicados oficiales. Pero la opinión pública nunca fue informada de los resultados de las ulteriores investigaciones de la o¬nU. Estos informes acusaban a las fuerzas del presidente Izetbegovic. Además, los máximos responsables occidentales lo sabían, pero lo han ocultaron cuidadosamente. Solo mucho más tarde el redactor en jefe del "Nouvel Observateur", Jean Daniel, admitó: "Tengo que decirlo hoy. He escuchado, uno tras otro, a Edouard Balladur (primer ministro francés del momento), François Léotard (ministro del Ejército), Alain Juppé (de Asuntos Exteriores) y a dos generales "muy responsables", cuya confianza no traicionaré (...) decirme que el obús que se lanzó sobre el mercado ¡también era musulmán! ¡Provocaron una masacre entre los suyos! Observé con espanto. Sí, me contestó el primer ministro sin dudar ..." ("Nouvel Observateur", 21 de agosto de 1995). ¿Por qué estas manipulaciones? Como por casualidad, cada masacre sobrevenía justo antes de una reunión decisiva para justificar una medida occidental: embargo contre los serbios (1992), bombardeos de la OTAN (1994) ofensiva final (1995). La OTAN y Izetbegovic aplicaron un principio fundamental de la propaganda de guerra: justificar su ofensiva con una mentira mediática, una "masacre" que conmocionara a la opinión pública. La versión oficial del sitio de Sarajevo oculta varios puntos: 1. Las fuerzas serbias han cometido, ciertamente, crímenes tremendos. Pero a los civiles que quisieron huir por un túnel que permitía abandonar la ciudad se lo impidió el régimen de Izetbegovic. Éste quería mantener el máximo número de clientes de su mercado negro, producto del desvío de la ayuda internacional. 2. Necesitaba sobre todo presentar una imagen en blanco y negro de un pueblo víctima de sus agresores. En realidad, en el propio Sarajevo, los francotiradores de Izetbegovic asesinaban regularmente a los habitantes de los barrios serbios de la ciudad, sin que jamás se haya hablado de ello. 3. Atrocidades igualmente terribles se cometieron, por ejemplo, en Mostar. Pero allí estaban luchando las fuerzas croatas y musulmanas ("nuestros amigos"), que desde hacía mucho tiempo habían expulsado a todos los serbios. Editar

La mayor "limpieza". ¿La mayor limpieza étnica de la guerra fue cometida por el ejército croata?

SÍ. El 4 de agosto de 1995, cien mil soldados croatas, ciento cincuenta carros de combate, doscientos transportadores, más de trescientas unidades de artillería, cuarenta lanzaderas de misiles atacaron a la población serbia de Krajina. Más de 150.000 serbios fueron así forzados a abandonar esta región, que habitaban desde hacía siglos. Se cometieron las peores atrocidades: las fuerzas croatas abatieron a los ancianos que no pudieron huir, quemaron el 85 % de las casas abandonadas. Clinton juzga la ofensiva "útil". Su ministro de Asuntos Exteriores también: "La reconquista de Krajina puede conducir a una nueva situación estratégica, que puede sernos favorable." Peor aún: Estados Unidos aconsejó a Croacia para llevar a cabo su ofensiva, según la confesión del ministro croata de Asuntos Exteriores. Además, fue Washington quien se encargó de la formación "democrática" de este ejército. Editar

Bombas de uranio. ¿Utilizó Estados Unidos bombas de uranio también en Bosnia?

SÍ. En el coloquio internacional "Uranio, las víctimas hablan", organizado en Bruselas en marzo de 2001, un médico de Bosnia presentó a un guardabosques serbio de Bosnia, víctima como otros de "cánceres múltiples" atípicos y fulminantes después de haber estado expuesto en las zonas de bombardeos de Estados Unidos. Un responsable de la sanidad en Bosnia ha confeccionado estadísticas: los habitantes de un barrio serbio de Sarajevo, bombardeado por los aviones estadounidenses en 1995 (habitantes expulsados inmediatamente de esta ciudad), han visto multiplicado por cinco los diversos tipos de cánceres. Las armas del uranio denominado empobrecido permiten a Estados Unidos —pero también a Francia y a Reino Unido— desembarazarse de desechos tóxicos de sus centrales nucleares. Los residuos contaminan seriamente el suelo y la capa freática, provocando cánceres, leucemias y mutaciones genéticas monstruosas (lo que incluye niños nacidos de soldados estadounidenses contaminados). En resumen, las armas de uranio convierten a numerosos países en cubos de basura para la eternidad. Editar

¿La única "guerra buena"? La guerra contra Yugoslavia, ¿ha sido la "única guerra buena" de Estados Unidos?

NO. Estados Unidos ha intentado hacer creer que llevaban a cabo una guerra humanitaria, y presentarse como los defensores, por una vez, de los musulmanes. Pero en realidad Washington y Berlín provocaron esta guerra. Deliberadamente. Con el interés egoísta de conquistar objetivos estratégicos: colonización económica de los Balcanes, control de rutas de petróleo, lucha por la supremacía mundial. Estados Unidos jamás ha hecho ninguna guerra humanitaria. Este país no es el bombero de esta guerra en Yugoslavia, es el pirómano. Es el primer culpable del sufrimiento infligido a toda la población. Estados Unidos no es por un lado amigo de los musulmanes en los Balcanes y por otro lado su peor enemigo en Palestina e Iraq. Es su peor enemigo en todas partes. Y el enemigo más peligroso de todos los pueblos del mundo. Amenaza a Siria, Irán, Corea, Cuba, y un día incluso a China. Porque su estrategia de guerra tiene como único objetivo mantener el orden económico injusto, dominar y explotar a todos los países del globo a fin de enriquecer aún más a un puñado de supermillonarios. Por esa razón es importante desenmascarar todas las mentiras mediáticas y dar a conocer la verdad sobre la guerra contra Yugoslavia: fue una guerra de agresión. Para terminar, un llamamiento. No les vamos a dar una "nota" para evaluar el grado de manipulación mediática que han sufrido. Sería indecente. Durante este decenio, demasiados inocentes han sufrido y aún sufren a causa de la desinformación orquestada por las grandes potencias con fines de dominación imperialista. Y otras personas, más cercanas a ustedes, e incluso quizá ustedes mismos, han padecido otro sufrimiento: saber qué se tramaba exactamente detrás de esas mentiras orquestadas, pero sin poder hacer nada. Tan fuerte era el adoctrinamiento de la opinión pública. Las respuestas que avanzamos aquí son el resultado de largas investigaciones, que nos han tomado mucho tiempo y la necesidad de investigaciones minuciosas para hacer resplandecer la verdad. Nuestro deseo era únicamente mostrarles que cada uno de nosotros tiene la posibilidad de escapar de la hipnosis mediática que termina siempre por hacernos aceptar lo inaceptable. ¿Qué hacer? No basta con decir, después de las mentiras mediáticas de cada conflicto: "¡Nunca más!" Es necesario tratar constantemente de comprender los verdaderos retos económicos y estratégicos en juego de cada guerra. Desenmascarar a los actores que mueven los hilos entre bastidores. Organizarnos colectivamente para investigar lo más rápidamente posible. Y difundir lo más posible los resultados de estos "test media". Para reforzar este trabajo de test media, pueden ayudarnos contactando con nosotros. Porque jamás nos acostumbraremos al horror y al cinismo. Michel Collon

2008-07-21

Agenda

Bé. Pot ser un dia d'intercanvi enriquidor. A més, jo personalment no he estat encara al CPO El Taller i estarà bé veure qui (i com) ronda per allà. Per cert, ja teniu la maqueta II del Nota? No? pfffff....

Ah!: feu-hi una lectura.

Fins ara!


2008-07-18

La immobiliària del dia assolellat

"In circles" és el primer tema de softcore o popcore o... (quina angúnia els qualificatius estilístics aquests als que ens han acostumat) que vaig escoltar. Tenia 15 anys i un col·lega de la penya de COU amb qui ens feiem, el Borràs, que tenia força a veure amb OpcióK95, em va passar el aquest disc, Diary (1994).

Aviat va fer furor entre la nostra crew de melòmans. La banda és Sunny Day Real State, una banda amb una història força apassionant que us convido a llegir a la vikipèdia. Després d'atomitzar-se i recomposar-se vàries vegades, potser el més destacable ara que ja no existeixen és el projecte del vocalista i guitarra de SDRS, Jeremy Enigk, The fire theft, tot i que ha perdut una mica de punch i ell, una mica la xaveta (mogudes religioses...).

Bonics i boniques, disculpeu la falta de constància en la públicació al bloc, però ara a l'estiu he de dedicar més temps a la producció de noves instrumentals, a noves lletres i a desenllaçar el relat. Quan estiguem currant més face to face amb el Rodrigo, potser serà interessant explicar com ens va la confecció del segon LP per aquí, no? Com un "Diariodeabordo"... Abraçades!

2008-07-14

Vídeo del concert a Mataró


Sembla que els companys de la Sala Clap ja han penjat material del concert de dijous passat amb la Keny Arkana. Són temes del segon tram del bolo (dels quatre en el què nosaltres dividim el directe) i força tranquils. No es percep la liada parda del final del concert encara que s'intueix el gaudi col·lectiu. Ja ho sabeu, però la col·laboració que ens acompanya al primer tema del vídeo és el Patxi Vazili. Al final, amb nervis o sense, ho vas fer de pm, bonic!

Com que un col·lega, el Beto (el mateix, de fet, que va dirigir el clip de "Dos és un") va venir a gravar i disposarem també del material enregistrat per la Sala amb tres càmeres més, segur que el company ens deleitarà amb un nou clip per AtV. Quan estigui també el penjaré per aquí, evidentment.

En uns dies també penjaré per aquí una entrevista a la Keny feta el mateix dia del concert. Fins ara!

2008-07-11

Un dia preciós...



Ahir vam tocar amb la Keny. I va ser brutal des de la tarda fins la matinada. Per moltes raons:

Perquè a les proves de so ja l'estaven liant parda i el tècnic de so no sabia com fer-s'ho per gestionar amb una mica d'ordre la situació, perquè només entrar al camerino nostra, ja ens van dir "no, no, puerta abierta, aquí todos amigos...", perquè vam poder xerrar una estona amb ells i amb ella, perquè estava bona part de l'esquerra anticapitalista organitzada del país a la sala, perquè nosaltres ens vam sortir, perquè ella va flipar amb AtV i amb la resposta de gent malgrat ja està advertida per nosaltres del perfil de crew que vindria al bolo, perquè van fer bisos improvitzats, acústics, senzills i genials, perquè amb persones com les que estavem ahir a la sala i especialment amb la keny un encara reforça més l'esperança en el canvi possible, perquè estaven contentíssims després del bolo i vam poder compartir abraçades i crits de respecte i admiració, perquè la vam mantejar, perquè el segurata que va fer baixar de males maneres els companys de Terrassa amb la pancarta pel Franki es va haver d'atxantar quan l'agafavem nosaltres, perquè hi havia Terrassa, Girona, Sabadell, Sants, Sant Andreu, Manresa, Sant Cugat, Gràcia, la Trini, Mataró, Capellades, Córsega, Masnou, Cornellà, Hospitalet, Olesa... i paro perquè em faig pesat...

I només vull afegir,

Yo... he visto cosas que vosotros no creeríais... atacar naves en llamas más allá de Orión, he visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta Tannhäuser.

Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia.

Es hora de morir.

— Roy Batty (Blade Runer, 1982)

Doncs això, que ja si un trist atzar m'atura i caic a terra, ja puc morir tranquil. I això és molt! je.
Abraçades i amor per tothom.

pd: el vídeo que adjunto és d'un bolo amb el mateix repertori i posada en escena que el d'ahir. encara no tenim les imatges del d'ahir...