2008-11-25

A Roma, com a casa


Permeteu-me (foto?)grafiar la inoblidable estada d'At Versaris a Roma sense més píxels que els de la verdana:

Tres vols d'anada, en dues dates. Veïna de Sants, Flàvia, Fla (de flatulències melanconioses per no ser-hi ja?), invitació a acrobax. A l'aeroport de Fuimicino, el Cristian. A la carretera, un perill. Al barri, una referència. Acrobax: CENTRE SOCIAL. Majúscules. Laboratori social. Ex-canòdrom (cinodromo), enorme, seriositat, grafisme-a-anys-llum. Partit de rugbi només trepitjar-lo de l'equip d'acrobax: All Reds. Pluja. Somriures, check-sound, sopar i cel·lebració (mares!). Champagne sacsejat-nove-otto-...-due-... i concert amb Kiddam (Paris) -ho sento, nano, però tothom la mirava a ella- i Bestierare (Roma). Felicitacions mútues. Renato, mort per uns feixistes, apareix intermitentment i reiterada. També Antonio. Tothom pendent, atent, de nosaltres.

Dissabte, cafè, Orco a la guitarra assegut a la cuina. Estudi de so amb material excepcional en un centre social okupat. Coliseu, converses, lluita armada. Llibreria-cafè. Cafè sempre amb amaro (alcohol), cafè sempre curt. Passeig per Trastevere, ens diuen que ha perdut i s'ha modernitzat. Me'n foto. Més converses, religió, politeïsme, Sant Pietro, Nazingher. L'italià és fàcil, el moviment autònom italià molt culte, i el nostre castitalà cristal·lí. Mons Palatinus. Sopar, paga la casa. Pizza i pasta brutal, evidentment. Casa el Cristian. El Bel ja tornat, jo, el Rodrigo i els dos ritmes. A la una sóc a l'habita. Ell en canvi, levita per la barra, com si portés cinc anys allà, servint, barrut, amic, simpàtic, entregat, agraït. Rodrigo, vaja.

Diumenge, últim dia, Dario (company amb americana i corbata, impecable, que em desperta en un centre social? Va a treballar...) ens recull quan ja sortíem d'acrobax per últim dia, caminant cap el "mercadillu", buscant vinils. És vigilant dels museus capitolins i apassionat de la història de l'art. El millor guia que recordo, un okupa. Cafè a la terrassa, classe magistral, tres llengües. Grande campidoglio, Sant Joan Baptista, Caravaggio. Venus Capitolina. Visita a Radio onda rossa, (ROR 31 anni, RàdioTrama 1). 3000 watts per tot Roma. Guanyarem. Tren, avió, taxi, tren, caminar, casa. Salvat. Salvat?

És a dir, tot, absolutament, acompanyats. En safata. Gràcies Fla, especialment. Amb gent així és difícil no ser optimista.

2008-11-13

"Geometría y angustia"

Seguint una mica amb el fil de la decepció per les noves maneres del senyor King, ToteKing, no us perdeu què n'opina el nega de Los chikos del maiz. En una entrevista amb hhdirecto en motiu de la presentació de la seva maqueta en solitari "Geometria y angustia" (maqueta que us HEU de descarregar aquí), parla d'això i de les FARC, de Marx, de la crisi del capitalisme financer, de les bandes i productors que li agraden i ens regala una "a capella" inèdita. Us recomano també el video del "making off" de l'entrevista; amb l'altre col·lega de los chikos rondant per allà, el Toni, la diversió està assegurada. Amb AtV vam poder compartir un bolo i una borratxera amb ells, i tenim l'honor d'aparèixer en forma d'scratch a "Geometría y angustia" i, sobretot, de comptar-los en la no molt extensa llista de projectes musicals genuïns, combatius i sincers. No us perdeu aquesta crew...

"Viva las FARC y que le jodan a Ingrid Betancourt", el Nega.



2008-11-12

Idiota

Abans de llegir res, foteu-li a l'enllaç de sota.

Feia temps que no ens havíem vist i l'altre dia l'atzar ens va col·locar junts, esperant, en un semàfor del carrer València. Vaig recordar llavors que pels voltants de l'any 2000, quan allò de l'efecte homònim havia de portar-nos a l'apocalipsi, va decidir asseure'm a un cafè del raval, un barri que ja havia començat el seu procés d'estereotipificació i mercantilització, però que conservava prou encant. Uns dies abans de fer-ho m'havia vist amb un cd de Garbage, un d'aquelles bandes que amb el pas dels anys no acabes de comprendre perquè t'havien arribat a agradar, i em va dir que una banda catalana que es deia “No nem bé” acabava de treure un disc i tenia una sonoritat similar (mentida, per cert!) i que el busqués... Jo no ho havia fet però, allà asseguts en aquell cafè, va començar una conversa que m'ajudaria molt a millorar-me amb un “Recordes aquella banda que et vaig dir? Doncs escolta una cançó d'aquest disc que es diu idiota i em dius el què”. Em va atansar el cedé i va començar una conversa d'aquelles que no s'enregistra al cervell sinó a l'hipotàlem. Més tard jo escoltaria aquella cançó i, com no, perdria el regal en alguna de les meves múltiples mudances que començarien un parell d'anys més tard i s'allargarien fins a principis d'aquest.

Em serveix ara, no per recordar les autocrítiques i revisions que hem hagut de fer tots plegats durant aquest anys, ni per confessar coses que no es confessen així com així, sinó per il·lustrar quina és la grandesa de la música com a fons i com a forma: una cançó no és només la dubtosa qualitat de música que tindreu la sensació d'estar escoltant quan pitjeu a l'enllaç d'”idiota”. És, contràriament, el fred de la mà d'aquella persona que et va acostar l'auricular al descobrir-la, llavors, les seves vides i malifetes, o l'habitació buida i ressonant d'una casa acabada d'okupar o ocupar, que ve a ser el mateix, o... En definitiva, el seu context. I “idiota” serà sempre una cançó punxant per un servidor. Què hi farem...

Aquí la teniu.

2008-11-09

Somnis Desperts III

Avui, James Petras amb "Separatisme i construcció imperial al segle XXI", i Erich Fried amb "Tu". Salut i resistència.

"Ningú allibera ningú, ningú s'allibera sol. Els ésser humans s'alliberen en comunió", Paolo Freire.




Altra vegada, si no us funciona l'enllaç de dalt, cliqueu aquí.

2008-11-05

casum dena

Després del divertit debat lingüístic generat al voltant de l'expressió del títol als Post Escriptum d'aquest post, faig meu el renec després d'haver vist l'últim video de Tote King. Un altre bon escriptor que ha perdut el cap... Quina pena.

Que et vagi bé amb la teva guita. Ara, no miris enrere i rellegeixis el què rapejaves fa relativament poc, no sigui que vomitis...

2008-11-03

Deixar de pensar

Sí, sí i cent vegades sí. Alguna llum de vida intel·lectual vivent en la modernitat pretesament postmoderna als ulls de la foscor intel·lectual moribunda que vol apagar-la es mostra tossuda. Algú que també renega dels que volen rellegir Marx sense haver-lo llegit per primera vegada (o, pitjor encara, que volen enterrar-lo). Parlo del lúcid i revelador filòsof Santiago Alba Rico i, concretament, de a reedició digital del satíric llibre “Dejar de pensar”, escrit amb Carlos Fernández Liria el 1986, que parla en un estil directe sobre la traïció sindical i política de l'esquerra en temps de la transició i de la gestació de l'actual democràcia formal espanyola.

Gràcies a una feina magnífica del barceloní Joan Vecord, un blogger ubuntaire i marxista que no conec personalment, aparentment incansable, trobareu una recopilació de textos de Santiago Alba en català
aquí.

Va, feu-ho i no us en penedireu. Llegiu “
Dejar de pensar”. És breu i més que interessant. I comentem la jugada... Per obrir boca, aquí a sota us deixo el pròleg traduït per en Vecord, escrit aquest mes d'octubre pels mateixos autors 22 anys després en motiu de la seva reedició digital. Jo mentrestant me'n vaig a conversar amb el coixí dels nous temps, que sembla que alguns companys i companyes sabadellencs se'ls ha parat el comptador i... Bé, d'això espero poder parlar-ne a mitjans de setmana quan estigui tot més clar.


Deixar de pensar (pròleg 2008)


Aquesta reedició digital de Deixar de pensar (Akal, 1986), ha estat iniciativa d'en Miguel León Pérez, qui s'ha encarregat de digitalitzar-la i de posar-se en contacte amb nosaltres, animant-nos a penjar-la a la xarxa. Ens hem decidit a fer-ho més que res perquè, encara que el text està redactat en un to irònic bastant empipador i diu alguna que altra ximpleria, es tracta —segons hem pogut comprovar en rellegir-lo 22 anys després— d'un bon recordatori del que va ser l'estrena de la democràcia a Espanya i, sobretot, de la incommensurable traïció del PSOE a la classe obrera i a la població en general que l'havia votat.

Eren temps amb una taxa d'atur molt alta, augmentada per una reconversió industrial salvatge que el PSOE va gestionar amb una fanfarroneria i berganteria sense límits. Temps també en què la producció espanyola començava a ajustar-se a les normes europees, en les quals la sobreproducció agrícola i ramadera s'havia convertit en un problema que amenaçava a tots els petits productors. Mentrestant, la traïció sindical de CCOO i UGT es consolidava: la classe obrera espanyola estava a punt de perdre, en unes poques hores de negociació, conquestes que havien costat dècades d'esforços i de sang. L'amenaça d'un cop d'estat militar encara estava present. Però encara resultava més patent el cop d'Estat permanent que la Banca i la CEOE estaven perpetrant constantment contra la democràcia. La cosa no tenia remei: la població havia “d'estrènyer-se el cinturó" (com solia dir en Felipe González) o atenir-se a les conseqüències. El xantatge capitalista contra la democràcia començava a estar molt clar: les empreses tenien la paella pel mànec. Si a les empreses els anava malament, als treballadors els aniria encara pitjor. Per tant, si els treballadors volien defensar els seus propis interessos, havien “d'estrènyer-se el cinturó" i defensar els interessos de la patronal. I així era, en efecte. I així seria, almenys, mentre el PSOE, el PCE, CCOO i UGT no deixessin de trair a la classe obrera (cosa que ja mai han deixat de fer).


En aquestes condicions, no hi havia més opció que la d'un anticapitalisme radical (que exigia una reivindicació del marxisme que en aquells moments anava bastant a contracorrent) o la d'una resignació postmoderna, escèptica i nihilista. Tota una legió d'intel·lectuals que havien estat d'esquerres fins "abans d'ahir", van adoptar llavors la via de la postmodernitat. I això ja va ser la gota que va fer vessar el got: totes les ximpleries que es van haver d'escoltar llavors. Això és el que explica el recurs retòric una mica irritant que dóna lloc a Deixar de pensar. És com si diguéssim: no, ja n'hi ha prou de rucades! Per a deixar de ser d'esquerres no cal anar amb grans proclames sobre la fi de la modernitat. N'hi ha prou de comprendre que entre el capitalisme i l'anticapitalisme no hi ha terceres vies. O seguim sent anticapitalistes, o el PSOE té raó i el millor que pot fer la classe obrera a favor seu és "estrènyer-se el cinturó". Estem en una situació en què la major part dels problemes humans coincideixen amb les solucions de l'economia privada. I cada vegada que els éssers humans troben una solució, resulta ser un problema per a l'economia. L'economia capitalista respira ja d'una manera massa aparatosa, massa complicada i problemàtica, com per a què els éssers humans vinguin a sobre a portar-li més problemes, importunant-la amb distorsions i externalitats. Així doncs, si ja no es tracta de "canviar de base" el sistema, és millor reconèixer la veritat d'una vegada per totes: el PSOE fa molt bé en defensar els obrers tot defensant la patronal, atès que és ella la que té la paella pel mànec. Això no era l'adveniment d'una nova era postmoderna, era senzillament la lògica mateixa del sistema capitalista, d'un sistema que, de sobte, ja ningú no semblava disposat a combatre. Així doncs, els mentiders i traïdors xoriços del PSOE resultaven fer millor diana amb el que estava passant que els intel·lectuals de la postmodernitat. L'atur, la producció d'armament, les bases de l'OTAN, l'obsolescència programada, el consum suïcida, la publicitat més indigna, la guerra mateixa, fins i tot la fam del Tercer Món, resulten funcionals a un mercat que sempre sap el que vol molt millor que els seus habitants i que els seus gestors. Abans que seguir lamentant tanta mala sort, resulta millor reconèixer clarament la racionalitat de tanta desgràcia. Es tracta d'una racionalitat interna a un sistema, el sistema capitalista, que, precisament per això, resulta en si mateix tan irracional que la seva irracionalitat clama el cel. Però els anys vuitanta eren temps molt dolents per a la política; hi havia hagut massa traïció i massa derrotes (i fora d'Europa, crims infinits i massius que havien acabat amb gairebé totes les esperances anticapitalistes). En aquells anys hi havia molt pocs que pensessin que "un altre món és possible". Gairebé tots preferien pensar que un altre món havia arribat ja: la postmodernitat. En realitat, es tractava tan sols d'una estratègia yuppie i pedant dels intel·lectuals per a seguir els passos dels polítics socialistes i reclamar, ells també, una part dels guanys.

Va ser una època indigna per a la filosofia i el pensament polític. Per descomptat que hi va haver molts intel·lectuals que van conservar la decència. Molts van conservar fins i tot la seva intel·ligència intacta. Però ells van ser, precisament, els que van deixar-se de sentir. Als anys vuitanta hi va haver un veritable cop d'Estat entre els intel·lectuals, que va deixar-ne a molts enterrats i a alguns altres rebent premis i menjant canapès. De fet, és molt probable que, si no hagués estat per Internet, l'esquerra anticapitalista s'hauria mort de pena molt abans d'arribar al segle XXI. Els mitjans alternatius no són gran cosa, per descomptat, per combatre el massís ideològic blindat pels mitjans de comunicació massius, la premsa privada i la televisió. Però han servit, com a mínim, de respiració assistida per a una esquerra que, a finals dels vuitanta, es moria d'asfíxia. En aquests anys gairebé l'únic interessant que s'escoltava eren les cançons de La Polla Records [1] i la veu de Camarón de la Isla. Les primeres explicaven el que la postmodernitat ja no comprenia. L'altra, tornava la serietat a un món terrible sobre el qual la postmodernitat no parava de frivolitzar.
[1] En aquesta edició hem posat a peu de pàgina algunes de les seves cançons.