2011-11-09

#AritmÈtica20N

Avui aquesta etiqueta ha estat durant una llarga estona de les més utilitzades a l'estat espanyol. Al marge de la necessària relativització d'aquest fenomen -efímer- de la consolidació d'un TT a twitter, el ressò que se n'han fet alguns mitjans tan alternatius com burgesos pot convertir en una tasca d'interès analitzar quina és aquesta proposta que, engalanada amb l'aparent rigor que envolta el món de les matemàtiques, pretén ser una eina "per confrontar el bipartidisme". Si algú no l'ha llegit, aquí la teniu.

Breu i ras, la proposta "tàctica" consisteix bàsicament en oferir informació a la ciutadania sobre quina opció política per cada circumscripció seria -subratllo el condicional- la més idònia per aconseguir trencar una concepció del bipartidisme que inclou, a més del PP i el PSOE, a CiU (pel mer i poc rigorós fet que aquestes 3 formacions van ser l'objectiu de la "campanya" #nolesvotes arrel de l'anomenada "Ley Sinde"). Tot amanit amb la pseudolegitimitat que otorga haver arribat a aquests resultats (resultats, senzillament, que ens assenyalen qui té més opcions per ser vèncer els dos partits amb més opcions per guanyar a cada circumscripció, o dit d'una altra manera, qui tindria més opcions pel fet d'estimar-se que podria ser tercer) amb un "brillant" algorisme que, sincerament, podria haver qualsevol estudiant de primària amb una mica de temps i poca feina. La foto que adjunto és significativa (logaritmes? derivades? raons trigonomètriques? voleu dir?)

En un moment d'incipient mobilització social arrel del moviment 15M agafa més força que mai el recurrent debat quan arriben eleccions entre abstencionistes, partidaris del vot nul, de les opcions minoritàries (pel sol fet de ser-ho) o de les obertament anticapitalistes i partidàries de la concorrència tàctica a les eleccions. Ara, però, s'hi suma aquesta histriònica proposta pretesament alternativa. Abans de parlar de bipartidisme, representativitat i eleccions, un breu apunt crític en relació al plantejament purament estètic o comunicatiu de la campanya:

L'aritmètica com a eina. Matemàtiques per sabotejar el bipartidisme. Sí, segur?

Deixeu-me que comenci amb una tonteria però que és la que més m'ha cridat l'atenció (deu ser per això que sempre m'han encantat les matemàtiques). L'entrada al blog que defensa aquesta opció, que a la pràctica ens portaria a alguns territoris a votar opcions com UPyD, CC o ERC entre moltes altres, acaba amb aquestes afirmacions:

Vota aritmética.

La aritmética no te hace promesas, te indica cómo romper el bipartidismo.

La aritmética no te representa. Al votar aritmética votas lo único en lo que podemos llegar a acuerdo: nuestro mayor interés común es acabar con su poder.

Puedes elegir:

- Ser parte de una máquina que no has elegido pero que legitima el descontrol bancario y la falta de democracia.

- Ser parte de una aritmética que rompa la máquina

Es fa difícil ajuntar més fal·làcies en tan poc espai. Sí, d'acord, potser només es pretén donar color a la proposta amb una estratègia comunicativa original. Però parlar de l'aritmètica com una cosa "que no representa", "que trenca" coses (fins i tot coses tan complexes com el sistema capitalista i la seva forma jurídica estat) com a molt fa gràcia. Només volia constatar abans d'entrar a refutar la part substancial de la proposta que aquest tipus d'estratègies comunicatives d'utilitzar les matemàtiques per donar força als arguments són molt típiques dels economistes ortodoxos. I de les elits financeres (nomes amb veure el massa venerat documental Inside Job n'hi ha prou amb constatar-ho, però Fernández Liria en parla amb excel·lència quan desmunta els arguments dels economistes convencionals que retreuen a Marx que la Teoria del Valor no es compleix utilitzant arguments positivites i estadístics que amaguen la inconsistència i error del seu anàlisi a "El orden del Capital"). Per no parlar dels bancs: Vostè no en sap d'economia, però jo li dic que el què posa a la seva hipoteca té sentit, no ha llegit aquesta fórmula de dues línies plena de variables en interacció? El símil amb aquesta proposta de #aritmEtica20N seria, Vostè no en sap de matemàtiques, però nosaltres hem fet un algorisme que li permetrà trencar amb el bipartidisme. Sense més, però em sembla curiós...
I entrant a la xixa:

Bipartidisme

Trencar amb el bipartidisme des d'una perspectiva de classe i anticapitalista no es pot reduir a identificar 2 (o 3 si voleu) partits polítics. Si entenem la naturalesa de l'estat com un instrument de classe, no neutral, per aconseguir la reproducció del sistema d'acumulació per benefici de la classe dominant, en tot cas té més sentit plantejar el bipartidisme com un sistema polític que -al marge de quants partits polítics l'encarnin- planteja una dualitat recurrent i alternant de dues cares de la mateixa moneda: la pseudosocialdemòcrata i la descaradament liberal (simplificant). Bipartidisme també és UPyD. Bipartidisme també és PNV. Com pot ser que algú que vol plantejar una alternativa "para romper la máquina" acabi a la pràctica suggerint en algunes demarcacions que això passa per votar partits que no són ni socialdemòcrates o en alguns casos, fins i tot són descaradament liberals?

Jo no sóc abstencionista en totes les ocasions. L'abstencionisme no ha de ser un dogma si afrontem la presa de poder com una tasca irrenunciable i la via electoral com una opció conjuntural (Venezuela...). Però com a mínim abstencionistes radicals en totes les circumstàncies, autòmons i/o anarquistes, tenen un plantejament coherent -no diria consistent, des del meu humil punt de vista, clar-.

Tacticismes o estretesa de mires

Moltes argumentacions que defensen aquesta opció van en la línia de situar-la com una mera opció tàctica. Però és que fins i tot des d'aquest punt de vista penso que no té cap sentit. Llegim:

"No se trata de votar al partido que nos desagrada menos o que nos gusta un poco, sino de utilizarlos para que se peleen entre ellos". Se trata, sobre todo, de un instrumento para evitar las mayorías cualificadas.

Algú té algun dubte que molts partits com els que es proposen per trencar aquest malentès bipartidisme PP-PSOE-CiU no perdrien massa temps en barallar-se per arribar a un consens sobre allò que ens "convé" des de la seva lògica de garants del capitalisme?

Volia dir 3 coses bàsiques més. M'agradaria allargar-me sobre moltes coses més que em passen pel cap en relació a això i també sobre l'opció de les CUP (abstenció) i d'altres formacions (anticapitalistes) però he d'anar a fer feina i a l'assemblea de la PAH. Si tinc una horeta més aviat m'hi poso.

Fins ara.

2011-11-03

[NO-RES], la BSO. Esboç sobre el procés de creació.

Què passa, gentussa.

Primer de tot, com ja he fet a bastament, vull agrair als mecenes per l'aportació econòmica que ha fet possible aquest breu trajecte musical. I també al Xavi Artigas i la colla de Metromuster per la confiança i el gran vídeo (ho entendreu quan veieu el documental i la quantitat ingent d'imatges enregistrades). I al Guillem de la Conga. Però sobretot, als dos companys de viatge amb qui vam compartir dues escasses hores d'assaig i un matí de gravació amb cada un, però que van fer una aportació genial a aquesta idea sense esperar res a canvi: El Serra i el kurt (aka oest, kurt pels amics, ;)). Encara us dec un bon sopar, mamoncetes. Ja heu vist, molta repercussió i gent satisfeta amb la feina. Content, doncs.

Sense més, tenia ganes de comentar algunes coses sobre el procés que ens ha portat fins aquí:



Segurament, l'experiment que per mi és més 'original' -si és que es pot fer alguna cosa original encara...- i que bàsicament jo no havia fet mai encara és empalmar de forma brusca una part estrictament seqüenciada amb la MPC5000 amb una part totalment orgànica. És a dir, no es tractava de convidar al Santi Serratosa i a l'Esteve (Oest) a muntar-se sobre una instrumental que ja hagués fet amb la MPC5000 i el PC i/o la guitarra, sinó que -especialment amb el beat, la bateria, vaja- el Serra (quin tio i bateria més enorme...) només aparagués en les tornades i no ens les estrofes de rap (o ho fes testimonialment com finalment vaig descartar). Això té un punt d'arriscat quant a la continuïtat sonora del tema, perquè quan entra la primera tornada i els primers crits, hi ha un canvi del so de molts instruments: De baix (a l'estrofa és de sintetitzador que vaig tocar i groovejar amb l'arpegiador de l'Akai i a la tornada és un Fender Jazz Bass del germanet Arecio Smith) un canvi del so també de la bateria i del groove del beat (a l'estrofa vaig muntar dues seqüències diferents amb sons de bateria samplejats de vinil, tocats també amb l'mpc, i en canvi a la tornada entra nou bombo/caixa/plats del gran Serratosa), etc. Vaja, que no sabia com quedaria i ha quedat prou coherent el canvi. Crec que és tan radical que no queda forçat, que si el haguéssim volgut maquillar-ho hagués quedat pitjor. Bona Guillem. Al final, com en tot, les solucions radicals són les bones. Fins i tot quan se'n torna a anar el Serra després de la primera tornada, el baixón és prou digerible, no?

Pel què fa a l'harmonia del tema, ja heu vist que vaig fer una línia de baix prou senzilla de 8 compassos, una estructura, però, força més llarga que la més comuna en el rap (de 4 o menys), que crec que enriqueix prou l'estructura i que juga prou bé amb el motiu "no orgànic" principal de la instrumental de rap que són les notes del Grand Piano d'Steinway invertits (en reverse, vaja). Els arpegis de guitarra, que havia enregistrat prèviament a casa amb una acústica en algunes proves, estan -sincerament i evidentment- magistralment interpretades pel Oest i el seu solo final és acollonant. Aquest paio l'heu de veure tocar. Encara que, com en altres ocasions (a "Orfes d'occident", a "Itinerari Solidari", etc) em segueix agradant pensar i produir els arranjaments de guitarra, comptar amb la genialitat en l'execució i en les noves propostes del Oest fa que, en tots aquests temes i també en aquest, passi de treballar amb unes guitarres potables a poder tenir línies realment genials. Tot els riffs que toca els converteix en or, el xaval.

I pel què fa a la lletra, bé, poc a dir. És evident que en aquest tema es torna a palesar la clàssica contradicció que hem de torejar els MC's i altres escriptors (entre altres): Contingut vs Forma. En aquest sentit, és evident que la part anterior a la primera tornada -quan agafo la veu aliena d'algun polític o buròcrata de torn- vull esmentar tants conceptes concrets (especialment bevent de Manuel Delgado a proposta i recomanació del Xavier Artigas, director de la pel·lícula) que la forma se'n veu força ressentida. Vaja, que no són uns rapeos gaire espectaculars, com haureu notat. És en la segona part, quan sí que prenc "la nostra" veu, i parlo d'allò que "som" nosaltres, que no està sotmès a tantes restriccions conceptuals i de contingut em permet alguna filigrana més treballada quant a flows, estructures de rimes, etc. He de dir, però, que tota la segona part de la lletra està escrita el vespre abans d'anar a enregistrar-la, que és una cosa que fem sovint per intentar no sortir de l'estudi amb el tema ja avorrit...

I poc més. Us deixo també amb el making off de la gravació pels qui no l'hagueu vist i espero -igual que tots vosaltres- que aviat estigui la pel·lícula. Només pels agraïments sentits dels camarades i amics de la Colònia Castells ja val la pena haver arribat fins aquí amb aquesta minsa aportació. Ens veiem als carrers i a les taules, llibreta en mà.