2010-08-11

Des de Palestina, amb rencor. Dies 4-10.

Bona tarda, família. Era previsible, però finalment s'ha imposat la prioritat de recuperar hores son (sí, mare, ja sé que no es recuperen) per sobre de la d'escriure al bloc aquests darrers dies. Ara no intentaré ser gaire exhaustiu perquè han passat milers de coses des de l'últim post i malgrat que encara falten 3 dies per marxar de Palestina ja es comença a instal·lar una certa nostàlgia pel què ja estan essent massa comiats encadenats. Després hi entro. Així que, des de la ciutat santa de Jerusalem, a la sala d'estar del local de l'African Comunitty i mentre la majoria aprofita per fer una bacaineta en el primer dia de ramadà, em limitaré a exposar algunes reflexions sobre el sionisme, el judaisme i l'antisemitisme primer, i pinzellades desordenades de les foscors i les llums (també, moltes) d'aquest viatge.

Sergio Yahni o una alenada de marxisme imprescindible

Començo pel final. Després d'atravessar un checkpoint infernal per entrar a Jerusalem venint de Ramallah i de reunir-nos amb la nostra contrapart aquí, hem anat a la seu a Jerusalem Oest de L'Alternative Information Center. El seu director de programes és Sergio Yahni i la seva perspectiva sobre la situació política i la història del colonialisme israelià és extremadament privilegiada i lúcida. No en va és jueu, ciutadà d'Israel, antisionista i marxista. Tatxàn! [NotaMental: Si algú vol conèixer el què passa en aquest racó de món amb coneixement de causa i només té 24 hores ha de: 1. Caminar per Hebrón. 2. Xerrar amb en Sergio Yahni] Recullo a continuació algunes idees bàsiques exposades per Yahni que, després d'haver acumulat infinites evidències aquests dies del règim de terror a la que els palestins es veuen sotmesos per l'ocupació israeliana, ajuden a configurar una anàlisi més comprensible del perquè del projecte sionista i la seva actual insaciable colonització de Cisjordània:

1. A tall de curiositat, els jueus ultraortodoxos que habiten Israel (així molts altres llocs del món, entre els que destaquen per quantitat Nova York) no són, majoritàriament, sionistes. Aixo és, no són partidaris de la creació d'un estat jueu a palestina com promogué el moviment sionista amb el suport d'algunes potències occidentals, principalment els anglesos. Això es deu a que, per la seva interpretació radical del Toráh, entenen que és impossible afirmar que la terra promesa pels jueus només pot ser establerta pel mesíes -i pels jueus aquest encara no ha arribat, evidentment-. Aquest jueus ultraortodoxos representen el 15% de la població israeliana i, tot i no compartir la filosofia sionista, resideixen a Israel perquè han pogut establir-s'hi amb un estatus privilegiat que, després de les emigracions de jueus del continent europeu per l'antisemitisme del vell continent, els permet practicar els seus credos sense -per exemple- haver de fer el servei militar. Per entendre'ns, és com si disposessin d'un estatus d'ultraortodox diferenciat de la resta de la població. Explico això per evidenciar que, en realitat, el projecte sionista no era més que una de les 4 corrents majoritàries a nivell internacional dins del poble jueu que es configuraren per tal d'afrontar l'antisemitisme europeu que més tard donaria pas a l'holocaust jueu, gitano i de tantes altres minories europees -i no només jueu, com Israel s'entesta en provar-. Ara entro en aquestes quatre corrents...

Però aquí hom pot estar ràpidament temptat a preguntar-se d'on surt doncs la necessitat de solucionar el problema jueu o, més ben dit, perquè existeix aquest problema d'un poble amb una cultura, llengua i tradicions pròpies (innegable, al marge de la religió) que ha acabat optant per la seva territorialització colonial a Palestina en un viatge de genocidi i apartheid. Yahni respon amb unes breu pinzellades a aquesta pregunta remuntant-se a la configuració dels estats burgesos europeus producte de la Revolucio Francesa: El concepte d'estat configurat per ciutadans amb drets i deures independentment dels seus credos i/o ètnies, etc. i que relega els seus costums a l'àmbit de la privacitat xoca frontalment amb les tradicions i pautes de comportament social jueves al continent. La negació jueva de sotmetre's a la modernització institucional i social europea i la incomprensió dels estats europeus davant d'aquesta actitud (disculpeu el maniqueisme per no extendre'm) configura els fonaments del què anomenàvem abans problema jueu, que, no oblidem, és molt anterior a l'holocaust nazi.
Davant d'aquesta situació, el moviment sionista es consolida a cavall entre els segles XIX i XX com una proposta política per afrontar-la. Però no és la única. Com hem vist, existeix una corrent ultraortodoxa que fins i tot nega la condició d'estat jueu estricte a Israel i en el qual no més hi habita per conveniència. Precisament pel què deiem abans: és un estat modernitzat i FORMALMENT "democràtic" (entre moltes cometes, la SEVA democràcia) que no respecte literalment les escriptures del Toráh. Existia també una corrent revolucionària, compartida per exemple per Trotsky i altres líders comunistes soviètics -cal recordar que una gran majoria de la cúpula bolxevic era jueva- que considerava que el problema jueu no podia solucionar-se en el sí de l'estat burgès i que l'adveniment de l'estat proletari suposaria la fi d'aquesta problemàtica. I finalment, el tercer corrent (al marge del sionisme, que era el més minoritari) que constituïa el què anomenem judaïsme reformista, que és el què comparteixen molts jueus del món, partidaris d'integrar-se en les comunitats no jueves i integrar-hi també la seva particularitat cultural i religiosa.

Explico tot això, com una breu i sintètica exposició, per demostrar encara més la profunda desvinculació entre l'antisemitisme i l'antisionisme. Els sionisme perseguia i persegueix la territorialització jueva mitjançant l'aniquilament físic i paulatí del poble palestí. I punt. En aquests casos, com passa amb Yahni, el testimoni d'un jueu (en aquest cas ultraortodox) desmunta vigorosament els arguments estúpids israelians i de tots els seus súbdits a casa nostra -Rahola, Villatoro...-. Veiem-ho en aquest video, ja àmpliament difós per les xarxes socials:



2. La colonització de Cisjordània no es deu només a la unió de tot de subjectivitats "malèvoles" (els colons) profundament ideologitzades. El subjecte responsable de l'ocupació palestina és el règim sionista i les causes cal cercar-les en les seves polítiques. Això, que sembla una obvietat, queda sovint distorsionat amb la imatge (molt majoritària, val a dir-ho) dels colons que un té la desgràcia de trobar en terres palestines. Exemplificant: Molts dels colons que ocupen il·legalment assentaments a Cisjordània actualment ho fan -és àmpliament sabut- perquè l'estat d'Israel els facilita credíticiament i fiscalment l'ocupació, però l'estat també utilitza aquest procés per tapar el malestar social de les capes socials israelianes menys benestants i, alhora, perpetuar el model econòmic de militarisme keynessià que s'esfondraria si s'acabés l'ocupació. Així, un dels principals ideòlegs i dirigents contemporanis del sionisme, Ariel Sharon, ja va entendre que per tal d'assolir l'objectiu de la puresa ètnica jueva absoluta en territori palestí, no n'hi havia prou amb destinar a les colònies persones altament ideologitzades (ergo violentes) sinó que calia incentivar una migració de les classes mitjanes i baixes israelianes. No hem pogut aprofundir molt més en el tema, però aquesta reflexió serveix, insisteixo, per col·locar el règim israelià i el moviment sionista en l'ull de les nostres crítiques i desplaçar un anàlisi més basat en les subjectivitats.

i 3. La resposta al sionisme, la resposta a Israel, ha de pivotar per Yahni al bell mig d'un triangle, la base de la qual la conformaria la resistència palestina en comitès populars -clar- mentre que les arestes restants les conformarien, respectivament, el moviment d'activisme solidari existent (ultraminoritari per ara) a Israel i les campanyes de boicot, desinversió i sancions a nivell internacional. Aquesta darrera mesura no hauria d'interpretar-se tan sols com un element de solidaritat inòcua sinó com un front de lluita que permetria (i ha permès ja en algunes no menyspreables ocasions) dinamitar el marge econòmic keynessià de superació del dèficit al que feiem referència i, per tant, enfonsar les pretensions colonitzadores sionistes.

Abans d'acabar aquesta part més teòrica en la qual he intentat, bàsicament i sense haver près apunts, resumir algunes idees fonamentals de l'exposició d'aquest gran lluitador, deixeu-me compartir un darrer vídeo per acabar de "finiquitar" aquesta absurda assimilació entre antisemitisme i antisionisme. Brutal:



[Paro una estona. Anem a donar una volta amb en Iàsser, de l'African Comunitty, 18 vegades empresonat per Israel, negre com el carbó i atent i simpàtic com pocs]

Ja sóc aquí altra vegada. Déu ni do. Hem estat al mur de les lamentacions i hem vist amb els propis ulls la cristal·lització paulatina del pla d'expulsió de tots els cristians i àrabs de Jerusalem per l'ampliació del temple jueu del mur. Armes per tot arreu. Curiosa religió, la dels jueus sionistes, més vinculada a la munició que al Toráh, deia el Rodrigo. Si el Iàsser ha dit a tota la gent que ha saludat durant el volt per Jerusalem que demà actuem al costat del mur, demà serà un bolo memorable.

Sobre l'actitud de la brigada

No he parlat de Betlem, ni de l'Aida Camp, ni del bolazo Nablus, ni dels samaritans, ni del regal preciós d'una de les cantants que apareixeran al disc que em va deixar com un flam, ni de les mil converses amb el combatiu Jihad, regent del Guest House on hem estat tots aquests dies a Nablus i que ens ha seguit fins al darrer moment -deixant sola la casa- quan avui ens hem acomiadat a Ramallah en un altre moment de tristor i ràbia (semi)continguda. I el dits índex i del cor alçats. Perquè guanyarem. I dic ràbia perquè ni el Jihad, ni el nostre camarada Ashraf, tenaç organitzador de la brigada, de la comunitat palestina a Catalunya han pogut acompanyar-nos al darrer tram de la brigada a Jerusalem. Són àrabs de Cisjordània, clar. I de Nablus, on vas a parar. Un altre motiu per odiar l'estat d'Israel i els sionistes.



No he parlat de moltes coses però les comentarem fent una canya al tornar, segur. I no ho fet perquè volia centrar-me al final d'aquest post en destacar la predisposició disciplinada de tota la brigada i la capacitat de tirar endavant amb alguns dels (pocs) problemes que ens hem trobat i que no han sigut responsabilitat nostre. Però, "sasquèpassa?", que el Singular vol l'ordinador i ja li he robat prou estona. En parlem demà.

By the way, recordeu que al canal d'At Versaris de Youtube trobareu els videos que, religiosament, el Singu està penjant cada dia. El Rodrigo em dóna records per totes i tots, guapos. Salut!

2010-08-05

Des de Palestina, amb rencor. Dies 2 i 3.

Hebron és el límit

La veritat és que és molt difícil d'explicar. I no trobar paraules per descriure una realitat i fer-ne una anàlisi accessible no ha estat mai precisament un dels meus molts problemes, ja ho sabeu. Ja sabia que Hebron era de les estades dures. Havíem parlat i vist a les formacions moltes imatges i vídeos sobre l'ocupació d'aquesta ciutat, sobre la part fantasma de la Old City de la qual els palestins han hagut de marxar per culpa de les expropiacions israelianes. Les imatges d'altres carrers amb les plantes dels edificis ocupats pels colons i les xarxes metàl·liques col·locades pels palestins per protegir-se de les pedres, la merda, l'àcid... Tots les teníem al cap.

[Tic-tac-tic. Torna a ser molt tard i ha tornat l'ansietat abans d'anar a dormir...]

Anava dient... que una cosa és entendre la voluntat sistemàtica d'aniquilació sionista -sí, aquí tothom se'n fot amb ressignació dels processos de pau, després explicaré perquè- i l'altra és sentir-la a prop. Perquè si és cert això que si mires a dalt, el cel és el límit, segur que si mires a baix, el límit és Hebron.

Entrem a la zona de la ciutat desallotjada per Israel a mig matí després de passar un dels 5 checkpoints que ens hauremm de menjar durant el dia. Per nosaltres, clar, passar un control militar on dos imbècils ens repassen el passaport, la cara i les motxilles no és gaire difícil. Som internacionals, clar. Fins i tot suportem algun somriure que busca complicitat allà on només pot trobar fàstic i impotència. El problema és que ens acompanyen palestins que, si no anessin amb nosaltres, ni tan sols intentarien travessar-lo. Travessem carrers i carrers deserts on els militars van soldar totes les portes dels comerços per deixar-los així, desocupats, a l'espera que el seu pla de colonitzar tota la ciutat -i el país- fructiferi definitivament. I arribem a una esplanada envoltada de colons on una escola de nenes palestines resisteix tot i els atacs com aquest (el video no és del 68, és de fa tres anys, i això, com veureu, passa dia sí dia també):



No té molta qualitat, però les patades i pedrades dels nens dels colons, amb la cobertura dels militars, s'hi poden veure sense dificultats. Quan després caminem per la zona on l'Agència Catalana de Cooperació pel Desenvolupament està finançant la reconstrucció d'unes poques cases palestines (maleïts hipòcrites, Carod-Rovira i companyia, sempre de bracet dels sionistes mentre reparteixen les engrunes del pastís misericordiós occidental a una gent que el què necessita són sancions i bloquejos), trobem la mostra més clara de la dignitat i voluntat de pau palestina: Un colon i els seus fills es banyen en un petit gorg al costat d'una de les finques, i quan passem pel costat seu, no dubte en demanar un cigarret a l'ancià palestí que minuts abans ens relatava la violència sistemàtica dels colons i l'exèrcit. I davant la nostra absoluta més incomprensió, el vell li apropa el paquet. Em pregunto que farieu en aquest cas vosaltres si el vostre dia a dia amb els colons fos aquest:



Això és el què abans deia que explicaria. Això és el què, malgrat els meus coneixements previs de la situació política palestina, no he entès fins ara amb claredat. Això és el què ahir, al Camp de Refugiats de Jenín (del qual ha parlat el Rodrigo al bloc oficial de la Brigada) ens va acabar dient el responsable del Comitè de Serveis del camp. Això és que el què, en realitat, tothom aquí té clar: Els Israelians no volen negociar. El seu projecte polític passa per fer fora tots autòctons de casa seva per ocupar definitivament la seva puta terra promesa. Els processos de pau, les negociacions, les "treves"... no són més que una part calculada de l'estratègia israeliana, que en la seva voluntat de mostrar-se a occident com un estat democràtic (tot i ser l'únic país del moment que manté una ocupació directa d'un territori, que vulnera el dret de retorn de tots els refugiats i desenes de resolucions més, que és capaç de disparar una escola de l'ONU com la que hem visitat fa unes hores al camp d'Aida, a Betlem, o construir un mur que esquartera les terres en propietat dels palestins i que fa impossible la vida de milers de persones i redueix encara més la ja minsa porció cisjordana de terra sota l'autoritat palestina...) no pot eliminar tota vida palestina a la regió i necessita fer-ho paulatinament, com mostra l'evolució dels territoris conquerits des del 48.

I aquí és on apareix l'altre factor que a mi m'està al·lucinant del que estic veient. El cony de tossuderia palestina. Perdoneu, però en unes circumstàncies similars, qualsevol altre conjunt de gent que es faci dir poble del nostre continent hagués agafat les maletes i hagués plegat veles. No fotem. 62 anys en un camp de refugiats, amb aigua un cop al mes, en condicions lamentables, observant com a l'altra banda del mur els nouvinguts i mantinguts colons disfruten de les terres confiscades i els disparen, escupen, humilien... I ells allà. Saludant-te, sempre atents, oferint-te el què no tenen i esperant que tu facis saber el món que el què diuen que passa a Palestina a la CNN no té res a veure amb la realitat mentre ells anhelen un futur millor pels seus fills. Nosaltres, que sempre hem tingut aquella típica conversa sobre la idoneïtat de portar algú a aquest món de merda, hem de veure com un poble no s'ho pensa dues vegades per fer créixer la manada. I nosaltres, que assistim rabiosos davant l'ocupació israeliana i la humiliació constant, hem de sentir com ells no paren de repetir que, per exemple, no els importaria viure en una Palestina presidida per un jueu. Que això tan els fa. Que ells vivien tranquilament amb jueus i cristians en una terra fins que un projecte polític auspiciat per l'imperialisme britànic que es diu Sionisme va decidir acabar amb les seves vides. I que de fet encara hi viuen, com és el cas dels jueus antisionistes samaritans que habiten Nablus.

Són les tres i en sis hores tornem a ser d'empeus i alerta. Seguiria i seguiria. Demà toquem a Betlem. Ens seguim llegint. Abraçades i merci a tots i totes pels correus i l'estimació, preciosos. I petons al París que es desperta... Ah, ho oblidava: Pilar Rahola ets una rata i avui t'he odiat encara més.

2010-08-02

Des de Palestina, amb rencor. Dia 2.



Bé. Aquest espai porta mort molts mesos, però ja us vaig dir alguns que si en tenia ganes el reutilitzaria per explicar coses des de Palestina. Ja sabeu que existeix un bloc oficial de la segona Brigada de músics catalans a Palestina 2010, que rotativament anirem actualitzant amb les cròniques diàries d'un viatge que, sense haver arribat al segon dia, ja desprèn rastres per deixar-nos tocats, que no enfonsats. Brutal. Però aquí -en família- volia trobar un espai on acabar el dia amb tranquilitat -sempre que sigui possible- i explicar-vos(-me) coses.

Doncs això. [Nota mental: Escric amb el Rodrigo de fons, mentre tot déu es parteix amb els seus monòlegs dramàtics. Fem un equip brutal. Músics i Xarxa. Tots]. Avui a Nablús. És el nostre camp base, en una guest house que porta un xaval collonut que es diu -com no- Jihad. Rulant per la Old City i escoltant les explicacions de l'Ashraf (de la comunitat palestina, veí de Nablus, colega i organitzador de la brigada) t'adones que ets en una de les ciutats més compromeses durant tots aquests anys de resistència palestina contra l'ocupació. Cartells i plaques commemoratives de xavals joves, principalment dels Màrtirs d'Al-Aqsa, caiguts en combat o en incursions israelianes [sempre]indiscriminades, cada un d'ells amb una història de coratge i entrega que l'Ashraf ens explica sense escatimar detalls i localitzacions. I a tots els cartells, clar, sempre present el rostre de Naif Abu-Shara, comandant local dels màrtirs a Nablús fins que va ser abatut el 2004. Som conscients que viatgem en un dels períodes més tranquils a la zona dels últims anys, incomparables amb els 3-4 posteriors a la intifada de 2002, però aquí "calma" -ja ho sabeu- pren revolts semàntics desconeguts per mi fins ara. De fet, la policia palestina depenent d'Al-Fatah que té menys autonomia i competències que els munipes de Sabadell, ha de marxar de la ciutat a les 22h, i els soldats poden entrar quan els dóna la gana a partir de les 24h i emportar-se a qui sigui. La típica legalitat de façana quirúrgicament imposada pels ocupants sionistes. I això que estem a la segona ciutat històrica de Cisjordània, i a priori, una de les ciutats palestines més intocables.

Després de l'ensurt d'ahir al checkpoint de merda que ja han explicat els companys de La gossa sorda al bloc, avui hem tornat a viure una història dura. Veníem de compartir unes horetes de música amb la nostra contrapart a Nablús i una munió de nens i nenes genials i hem fet cap al camp de refugiats d'Aksar. 1 km quadrat de camp per milers de persones arribades aquí des de més de quatre ciutats que ara formen part d'Israel de les quals varen ser expulsats a l'inici de la Nakba, el 48. Com molts dels refugiats de la multitud de camps de Palestina, van començar a assentar-se en tendes de campanya, amb l'esperança posada en el retorn i la temporalitat de la situació. 62 anys després, igual que els refugiats del 67 i tota la resta, continuen apilant-se en construccions cada vegada més robustes. Només en aquest camp, més de 100 nanos han perdut la vida en incursions israelianes. Al vídeo que adjunto a dalt, editat amb pressa -ja us vam dir que la idea d'aquesta brigada era enregistrar un disc però que intentaríem també socialitzar testimonis de tot tipus- sentireu el testimoni de la mare d'un d'aquests nois, abatut pels israelians fa 7 anys poc després de l'inici de l'intifada.

Hem arribat a casa tocats, no cal dir-ho. Però d'això es tracta. La contemplació anestèsica dels conflictes més crus des de la distància és incapaç de generar les reaccions d'ira i solidaritat que imposa i requereix la solució política d'un genocidi sistemàtic com aquest. Hem sabut riure una estona i tornem a ser al llit -gairebé tots ;)- perquè demà ens movem a Jenin i ens queda molt per aprendre i un concert a la nit.

La complicitat de la gent aquí és brutal. Crec que al final algun nen es penjarà de les meves arrecades i em rebentarà l'orella. Però frustra la dificultat per transmetre fins a quin punt som nosaltres els que hem d'estar agraïts a aquest poble per l'exemple de resistència, persistència i alegria (sí, alegria) que encarnen, i no ells a nosaltres per un exercici de solidaritat puntual del qual ens intentarem fer mereixedors amb constància i música. Que havent passat només dos dies per aquí, ja sembla poca cosa.