Un dia preciós...

Ahir vam tocar amb la Keny. I va ser brutal des de la tarda fins la matinada. Per moltes raons:

Perquè a les proves de so ja l'estaven liant parda i el tècnic de so no sabia com fer-s'ho per gestionar amb una mica d'ordre la situació, perquè només entrar al camerino nostra, ja ens van dir "no, no, puerta abierta, aquí todos amigos...", perquè vam poder xerrar una estona amb ells i amb ella, perquè estava bona part de l'esquerra anticapitalista organitzada del país a la sala, perquè nosaltres ens vam sortir, perquè ella va flipar amb AtV i amb la resposta de gent malgrat ja està advertida per nosaltres del perfil de crew que vindria al bolo, perquè van fer bisos improvitzats, acústics, senzills i genials, perquè amb persones com les que estavem ahir a la sala i especialment amb la keny un encara reforça més l'esperança en el canvi possible, perquè estaven contentíssims després del bolo i vam poder compartir abraçades i crits de respecte i admiració, perquè la vam mantejar, perquè el segurata que va fer baixar de males maneres els companys de Terrassa amb la pancarta pel Franki es va haver d'atxantar quan l'agafavem nosaltres, perquè hi havia Terrassa, Girona, Sabadell, Sants, Sant Andreu, Manresa, Sant Cugat, Gràcia, la Trini, Mataró, Capellades, Córsega, Masnou, Cornellà, Hospitalet, Olesa... i paro perquè em faig pesat...

I només vull afegir,

Yo... he visto cosas que vosotros no creeríais... atacar naves en llamas más allá de Orión, he visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta Tannhäuser.

Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia.

Es hora de morir.

— Roy Batty (Blade Runer, 1982)

Doncs això, que ja si un trist atzar m'atura i caic a terra, ja puc morir tranquil. I això és molt! je.
Abraçades i amor per tothom.

pd: el vídeo que adjunto és d'un bolo amb el mateix repertori i posada en escena que el d'ahir. encara no tenim les imatges del d'ahir...