Supernoves de testosterona

Ve essent un clàssic. Any rere any, en alguna de les Festes Majors (ja siguin Alternatives o amb presència d'algun/s col·lectiu/s anticapitalista/es o de l'Esquerra Independentista) militants de fora del poble on es cel·lebren les festes es dediquen a rebentar (físicament o figurada) les parades de les JERC o D'ERC, quan no alguna altra. Fa poc ha tornat a passar i de mans d'algun amic que estimo.

No malgastaré temps ni espai en dir el què penso de l'estratègia i el discurs dels partits democràtics del nostre país. Ja ho sabeu. Ara bé, em fa molta pena, i fins i tot ja darrerament ràbia, que la gent tingui actituts tan infantils. I no és per aquest últim cas en concret.

1. No ho fan al seu poble. Allà, evidentment, les contradiccions són molt més difícils de gestionar perquè la gent es coneix més. Allà, evidentment, saben que potser un xaval de les JERC, com va passar a Sabadell amb bona part de la gent que ara forma part del Casal Independentista Can Capablanca i s'enquadren en organitzacions de l'EI, pot acabar adonant-se de les contradiccions de ser veritablement d'esquerres i formar part d'un partit com ERC.

2. No ho fan amb discurs, amb llum de dia, quan el combat discursiu és més eficaç. No pretenen convèncer a ningú ni respecten les decisions dels col·lectius afins del poble en qüestió. Si se'ls para els peus, acusen als agosarats de botiflers, amb els ulls fora de les seves òrbites. Escupen improperis sexistes, si és necessari, perquè sembla que la correcció i la coherència no entén de nits, ni d'alcohol ni d'altres substàncies esclavitzadores.

3. Els mola ser pretesament radicals, és igual que siguin ineficaços. És igual que els empurin judicialment per una acció no planificada, espontània i sense cap repercussió positiva. Potser hi ha qui fins i tot qui lliga més amb aquestes actituts, la qual cosa, per altra banda, no acabo d'entendre gaire.

Tots tenim actituts equivocades ens certs moments d'eufòria, i la barreja de diversió i ràbia a vegades juga males passades. Jo n'he tingut. Però hi ha qui dels errors en fa un hàbit.

Recordo les segones barraques a Sabadell, fot 8 anys, quan un grupet d'amigues meves (ara els he perdut el rastre una mica) que en aquells moments militaven a la Plataforma per la Unitat d'Acció com nosaltres i vivien a Vallcarca van intentar agredir a la gent que estava a la parada de les JERC d'aquella època. A la nostra ciutat. Gent de fora. Nosaltres feia dies que estavem passant-nos pel local d'ERC a intentar convèncer aquella gent, que com nosaltres no eren més que quitxalla, que el nostre projecte tenia més sentit i era més coherent amb la seva manera de veure els problemes i el país. Em vaig enganxar amb les paies, situació, per cert, prou complicada perquè jo estava enrotllat amb una d'elles. Que allà no pintaven res i que allò no anava amb elles.

Al cap d'un parell d'anyets tots aquells xavals van fundar el Casal Can Capablanca.

Cap relació causa-efecte, però sí la demostració fefaent que la violència és un instrument vàlid , però mal utilitzada pot ser nefasta pels nostres interessos. Més, malauradament, en una societat tan mal educada en la cultura del patiment i el dolor, on una pintada ja és venguda com una acció d'extrema violència.

I ja està. Que ningú es prengui aquesta crítica com una cosa molt personal, sinó com una invitació a deixar de fer l'imbècil i a ser tan seriosos com sovint demostrem ser.