Que les aparences enganyen és una aportació del coneixement ordinari a la qual, amb el temps, un dóna la dimensió que li pertoca: la d'enorme certesa. Hi penso quan, com aquest cap de setmana, m'adono que tot i que aparentment les coses poden torçar-se per si soles, una pretèrita mala tria o la incompetència generalitzada en múltiples preferències guarden una bona dosi de responsabilitat i es reivindiquen des de les butxaques descosides de la memòria.
Llavors, en el penediment poc concís i escèptic (potser infonamentat?), tot s'explica molt més fàcilment: Ens hem fet grans, però també inútils, si no trobem ningú de matinada en un dilluns d'insomni com avui a qui creiem prou disposat a escoltar-nos plorar des de l'altra banda del telèfon. El molestaré. La molestaré.
Al cap i a la fi, no ens passa res. Només hem escoltat aquesta cançó, hem llegit la lletra i hem pensat en la mare. I en la significació de "sol" sense tabús. I demà arribarem tard a la feina segur...
"Passing afternoon", Iron & Wine
There are times that walk from you like some passing afternoon
Summer warmed the open window of her honeymoon
And she chose a yard to burn but the ground remembers her
Wooden spoons, her children stir her Bougainvillea blooms
There are things that drift away like our endless, numbered days
Autumn blew the quilt right off the perfect bed she made
And she's chosen to believe in the hymns her mother sings
Sunday pulls its children from their piles of fallen leaves
There are sailing ships that pass all our bodies in the grass
Springtime calls her children 'till she let's them go at last
And she's chosen where to be, though she's lost her wedding ring
Somewhere near her misplaced jar of Bougainvillea seeds
There are things we can't recall, blind as night that finds us all
Winter tucks her children in, her fragile china dolls
But my hands remember hers, rolling 'round the shaded ferns
Naked arms, her secrets still like songs I'd never learned
There are names across the sea, only now I do believe
Sometimes, with the windows closed, she'll sit and think of me
But she'll mend his tattered clothes and they'll kiss as if they know
A baby sleeps in all our bones, so scared to be alone
2008-06-16
Summer warmed the open window of her honeymoon
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
i què ens hauria de passar? allò que en un moment ens marca l'existència i pensem que no ens en sortirem i que és tant complicat i aleshores el temps passa, tot passa, i la tristesa canvia i es transforma en un altre problema mooolt gran que tampoc superarem i així anem passant, anem inventant...perquè inventem, no parem de fer-ho.
Tots estem sols. Per això deu ser un dels més grans tabús.
Molt preciosa la cançò.
bé, tots estem sols, i què? Aquesta és una premissa a priori,ja sabíem de què anava el joc. Jo crec que el més bonic de tot segueix sent quan algú que està sol com nosaltres ens menteix i ens diu que no, que no ho estem de sols,que tenim altres soledats al voltant disposades a despenjar el telèfon a la una, a les dues..estem sols si, però com de genial és quan no ho estem!
tocat pel sastre,a mi que em molestin, que així m'asseguro que segueixo viva!
la dona que dorm.
Yo ya tengo una edad y todavía varios números de teléfono de emergencia que ahí están a la hora que sea, pero es verdad que con el tiempo uno aprende a esperar a la mañana siguiente... ya sabemos que "la noche complica la soledad"... pero a veces amanece y el sol brilla y el dolor duele menos
Doncs jo crec que ens hi sentim (sols, vull dir) més sovint del que ho estem realment... el que passa és que de vegades és difícil demanar ajuda o trobar la persona adequada per a compartir allò que t’atormenta, aquella que serà prou empàtica per a que et sentis comprès i menys sol del que et senties abans de trobar-la. Tots en tenim, d’aquestes persones, al voltant... falta creure-hi una mica més... gaudir de l’instant que et proporcionen.
Hem de poder gaudir de la soledat perquè forma part de la naturalesa subjectiva de l’home, però sentir-se sol depèn, molt sovint (i sé que no sempre és així), de nosaltres mateixes.
Preciós el tema...
cri
Doncs a mi m'ha agradat això del pot inoportú de les llavors de Buguenvíl·lia. Perquè també és gran i inútil.
La veïna de l'àrtic
Ja, el què no està molt clar què ocorre quan es pateix per la solitud d'altri, no?
El tema és brutal, màxima senzillesa, Re, Mi, La, Re, La, Mi, Re, Mi i tornem-hi. Tot major. Especialment per aquells que canteu de perles i rasqueu només una mica la guitarra, aquí teniu una oportunitat per tocar una cosa molt bonica. Molt. I molt assequible.
"And she's chosen to believe in the hymns her mother sings"
mira pau, posa't melancòlic per lo que volguis, però no per la solitud,ok? saps q hi ha més d'un telefon disposat a despenjar-se a l'hora q sigui, encara q em despertis als crios. t'estimo guapo.
ei perla!Diria que la solitud més feixuga és la que intueixes en l'altre. Més freda i desoladora en sentir-la i no poder-la transformar.
brutal la senzillesa del tema.
gemma
Two jumps in a week
I bet you think that's pretty clever don't you boy?
Flying on your motorcycle,
Watching all the ground beneath you drop
You'd kill yourself for recognition,
Kill yourself to never ever stop
You broke another mirror,
You're turning into something you are not
Don't leave me high, don't leave me dry
Don't leave me high, don't leave me dry
Drying up in conversation,
You will be the one who cannot talk
All your insides fall to pieces,
You just sit there wishing you could still make love
They're the ones who'll hate you
When you think you've got the world all sussed out
They're the ones who'll spit at you,
You will be the one screaming out
Don't leave me high, don't leave me dry
Don't leave me high, don't leave me dry
It's the best thing that you ever had,
The best thing that you ever, ever had
It's the best thing that you ever had,
The best thing you ever had has gone away
Publica un comentari a l'entrada