Des de Palestina, amb rencor. Dies 4-10.

Bona tarda, família. Era previsible, però finalment s'ha imposat la prioritat de recuperar hores son (sí, mare, ja sé que no es recuperen) per sobre de la d'escriure al bloc aquests darrers dies. Ara no intentaré ser gaire exhaustiu perquè han passat milers de coses des de l'últim post i malgrat que encara falten 3 dies per marxar de Palestina ja es comença a instal·lar una certa nostàlgia pel què ja estan essent massa comiats encadenats. Després hi entro. Així que, des de la ciutat santa de Jerusalem, a la sala d'estar del local de l'African Comunitty i mentre la majoria aprofita per fer una bacaineta en el primer dia de ramadà, em limitaré a exposar algunes reflexions sobre el sionisme, el judaisme i l'antisemitisme primer, i pinzellades desordenades de les foscors i les llums (també, moltes) d'aquest viatge.

Sergio Yahni o una alenada de marxisme imprescindible

Començo pel final. Després d'atravessar un checkpoint infernal per entrar a Jerusalem venint de Ramallah i de reunir-nos amb la nostra contrapart aquí, hem anat a la seu a Jerusalem Oest de L'Alternative Information Center. El seu director de programes és Sergio Yahni i la seva perspectiva sobre la situació política i la història del colonialisme israelià és extremadament privilegiada i lúcida. No en va és jueu, ciutadà d'Israel, antisionista i marxista. Tatxàn! [NotaMental: Si algú vol conèixer el què passa en aquest racó de món amb coneixement de causa i només té 24 hores ha de: 1. Caminar per Hebrón. 2. Xerrar amb en Sergio Yahni] Recullo a continuació algunes idees bàsiques exposades per Yahni que, després d'haver acumulat infinites evidències aquests dies del règim de terror a la que els palestins es veuen sotmesos per l'ocupació israeliana, ajuden a configurar una anàlisi més comprensible del perquè del projecte sionista i la seva actual insaciable colonització de Cisjordània:

1. A tall de curiositat, els jueus ultraortodoxos que habiten Israel (així molts altres llocs del món, entre els que destaquen per quantitat Nova York) no són, majoritàriament, sionistes. Aixo és, no són partidaris de la creació d'un estat jueu a palestina com promogué el moviment sionista amb el suport d'algunes potències occidentals, principalment els anglesos. Això es deu a que, per la seva interpretació radical del Toráh, entenen que és impossible afirmar que la terra promesa pels jueus només pot ser establerta pel mesíes -i pels jueus aquest encara no ha arribat, evidentment-. Aquest jueus ultraortodoxos representen el 15% de la població israeliana i, tot i no compartir la filosofia sionista, resideixen a Israel perquè han pogut establir-s'hi amb un estatus privilegiat que, després de les emigracions de jueus del continent europeu per l'antisemitisme del vell continent, els permet practicar els seus credos sense -per exemple- haver de fer el servei militar. Per entendre'ns, és com si disposessin d'un estatus d'ultraortodox diferenciat de la resta de la població. Explico això per evidenciar que, en realitat, el projecte sionista no era més que una de les 4 corrents majoritàries a nivell internacional dins del poble jueu que es configuraren per tal d'afrontar l'antisemitisme europeu que més tard donaria pas a l'holocaust jueu, gitano i de tantes altres minories europees -i no només jueu, com Israel s'entesta en provar-. Ara entro en aquestes quatre corrents...

Però aquí hom pot estar ràpidament temptat a preguntar-se d'on surt doncs la necessitat de solucionar el problema jueu o, més ben dit, perquè existeix aquest problema d'un poble amb una cultura, llengua i tradicions pròpies (innegable, al marge de la religió) que ha acabat optant per la seva territorialització colonial a Palestina en un viatge de genocidi i apartheid. Yahni respon amb unes breu pinzellades a aquesta pregunta remuntant-se a la configuració dels estats burgesos europeus producte de la Revolucio Francesa: El concepte d'estat configurat per ciutadans amb drets i deures independentment dels seus credos i/o ètnies, etc. i que relega els seus costums a l'àmbit de la privacitat xoca frontalment amb les tradicions i pautes de comportament social jueves al continent. La negació jueva de sotmetre's a la modernització institucional i social europea i la incomprensió dels estats europeus davant d'aquesta actitud (disculpeu el maniqueisme per no extendre'm) configura els fonaments del què anomenàvem abans problema jueu, que, no oblidem, és molt anterior a l'holocaust nazi.

Davant d'aquesta situació, el moviment sionista es consolida a cavall entre els segles XIX i XX com una proposta política per afrontar-la. Però no és la única. Com hem vist, existeix una corrent ultraortodoxa que fins i tot nega la condició d'estat jueu estricte a Israel i en el qual no més hi habita per conveniència. Precisament pel què deiem abans: és un estat modernitzat i FORMALMENT "democràtic" (entre moltes cometes, la SEVA democràcia) que no respecte literalment les escriptures del Toráh. Existia també una corrent revolucionària, compartida per exemple per Trotsky i altres líders comunistes soviètics -cal recordar que una gran majoria de la cúpula bolxevic era jueva- que considerava que el problema jueu no podia solucionar-se en el sí de l'estat burgès i que l'adveniment de l'estat proletari suposaria la fi d'aquesta problemàtica. I finalment, el tercer corrent (al marge del sionisme, que era el més minoritari) que constituïa el què anomenem judaïsme reformista, que és el què comparteixen molts jueus del món, partidaris d'integrar-se en les comunitats no jueves i integrar-hi també la seva particularitat cultural i religiosa.

Explico tot això, com una breu i sintètica exposició, per demostrar encara més la profunda desvinculació entre l'antisemitisme i l'antisionisme. Els sionisme perseguia i persegueix la territorialització jueva mitjançant l'aniquilament físic i paulatí del poble palestí. I punt. En aquests casos, com passa amb Yahni, el testimoni d'un jueu (en aquest cas ultraortodox) desmunta vigorosament els arguments estúpids israelians i de tots els seus súbdits a casa nostra -Rahola, Villatoro...-. Veiem-ho en aquest video, ja àmpliament difós per les xarxes socials:

2. La colonització de Cisjordània no es deu només a la unió de tot de subjectivitats "malèvoles" (els colons) profundament ideologitzades. El subjecte responsable de l'ocupació palestina és el règim sionista i les causes cal cercar-les en les seves polítiques. Això, que sembla una obvietat, queda sovint distorsionat amb la imatge (molt majoritària, val a dir-ho) dels colons que un té la desgràcia de trobar en terres palestines. Exemplificant: Molts dels colons que ocupen il·legalment assentaments a Cisjordània actualment ho fan -és àmpliament sabut- perquè l'estat d'Israel els facilita credíticiament i fiscalment l'ocupació, però l'estat també utilitza aquest procés per tapar el malestar social de les capes socials israelianes menys benestants i, alhora, perpetuar el model econòmic de militarisme keynessià que s'esfondraria si s'acabés l'ocupació. Així, un dels principals ideòlegs i dirigents contemporanis del sionisme, Ariel Sharon, ja va entendre que per tal d'assolir l'objectiu de la puresa ètnica jueva absoluta en territori palestí, no n'hi havia prou amb destinar a les colònies persones altament ideologitzades (ergo violentes) sinó que calia incentivar una migració de les classes mitjanes i baixes israelianes. No hem pogut aprofundir molt més en el tema, però aquesta reflexió serveix, insisteixo, per col·locar el règim israelià i el moviment sionista en l'ull de les nostres crítiques i desplaçar un anàlisi més basat en les subjectivitats.

i 3. La resposta al sionisme, la resposta a Israel, ha de pivotar per Yahni al bell mig d'un triangle, la base de la qual la conformaria la resistència palestina en comitès populars -clar- mentre que les arestes restants les conformarien, respectivament, el moviment d'activisme solidari existent (ultraminoritari per ara) a Israel i les campanyes de boicot, desinversió i sancions a nivell internacional. Aquesta darrera mesura no hauria d'interpretar-se tan sols com un element de solidaritat inòcua sinó com un front de lluita que permetria (i ha permès ja en algunes no menyspreables ocasions) dinamitar el marge econòmic keynessià de superació del dèficit al que feiem referència i, per tant, enfonsar les pretensions colonitzadores sionistes.

Abans d'acabar aquesta part més teòrica en la qual he intentat, bàsicament i sense haver près apunts, resumir algunes idees fonamentals de l'exposició d'aquest gran lluitador, deixeu-me compartir un darrer vídeo per acabar de "finiquitar" aquesta absurda assimilació entre antisemitisme i antisionisme. Brutal:

[Paro una estona. Anem a donar una volta amb en Iàsser, de l'African Comunitty, 18 vegades empresonat per Israel, negre com el carbó i atent i simpàtic com pocs]

Ja sóc aquí altra vegada. Déu ni do. Hem estat al mur de les lamentacions i hem vist amb els propis ulls la cristal·lització paulatina del pla d'expulsió de tots els cristians i àrabs de Jerusalem per l'ampliació del temple jueu del mur. Armes per tot arreu. Curiosa religió, la dels jueus sionistes, més vinculada a la munició que al Toráh, deia el Rodrigo. Si el Iàsser ha dit a tota la gent que ha saludat durant el volt per Jerusalem que demà actuem al costat del mur, demà serà un bolo memorable.

Sobre l'actitud de la brigada

No he parlat de Betlem, ni de l'Aida Camp, ni del bolazo Nablus, ni dels samaritans, ni del regal preciós d'una de les cantants que apareixeran al disc que em va deixar com un flam, ni de les mil converses amb el combatiu Jihad, regent del Guest House on hem estat tots aquests dies a Nablus i que ens ha seguit fins al darrer moment -deixant sola la casa- quan avui ens hem acomiadat a Ramallah en un altre moment de tristor i ràbia (semi)continguda. I el dits índex i del cor alçats. Perquè guanyarem. I dic ràbia perquè ni el Jihad, ni el nostre camarada Ashraf, tenaç organitzador de la brigada, de la comunitat palestina a Catalunya han pogut acompanyar-nos al darrer tram de la brigada a Jerusalem. Són àrabs de Cisjordània, clar. I de Nablus, on vas a parar. Un altre motiu per odiar l'estat d'Israel i els sionistes.

No he parlat de moltes coses però les comentarem fent una canya al tornar, segur. I no ho fet perquè volia centrar-me al final d'aquest post en destacar la predisposició disciplinada de tota la brigada i la capacitat de tirar endavant amb alguns dels (pocs) problemes que ens hem trobat i que no han sigut responsabilitat nostre. Però, "sasquèpassa?", que el Singular vol l'ordinador i ja li he robat prou estona. En parlem demà.

By the way, recordeu que al canal d'At Versaris de Youtube trobareu els videos que, religiosament, el Singu està penjant cada dia. El Rodrigo em dóna records per totes i tots, guapos. Salut!