Des de Palestina, amb rencor. Dia 2.

Bé. Aquest espai porta mort molts mesos, però ja us vaig dir alguns que si en tenia ganes el reutilitzaria per explicar coses des de Palestina. Ja sabeu que existeix un bloc oficial de la segona Brigada de músics catalans a Palestina 2010, que rotativament anirem actualitzant amb les cròniques diàries d'un viatge que, sense haver arribat al segon dia, ja desprèn rastres per deixar-nos tocats, que no enfonsats. Brutal. Però aquí -en família- volia trobar un espai on acabar el dia amb tranquilitat -sempre que sigui possible- i explicar-vos(-me) coses.

Doncs això. [Nota mental: Escric amb el Rodrigo de fons, mentre tot déu es parteix amb els seus monòlegs dramàtics. Fem un equip brutal. Músics i Xarxa. Tots]. Avui a Nablús. És el nostre camp base, en una guest house que porta un xaval collonut que es diu -com no- Jihad. Rulant per la Old City i escoltant les explicacions de l'Ashraf (de la comunitat palestina, veí de Nablus, colega i organitzador de la brigada) t'adones que ets en una de les ciutats més compromeses durant tots aquests anys de resistència palestina contra l'ocupació. Cartells i plaques commemoratives de xavals joves, principalment dels Màrtirs d'Al-Aqsa, caiguts en combat o en incursions israelianes [sempre]indiscriminades, cada un d'ells amb una història de coratge i entrega que l'Ashraf ens explica sense escatimar detalls i localitzacions. I a tots els cartells, clar, sempre present el rostre de Naif Abu-Shara, comandant local dels màrtirs a Nablús fins que va ser abatut el 2004. Som conscients que viatgem en un dels períodes més tranquils a la zona dels últims anys, incomparables amb els 3-4 posteriors a la intifada de 2002, però aquí "calma" -ja ho sabeu- pren revolts semàntics desconeguts per mi fins ara. De fet, la policia palestina depenent d'Al-Fatah que té menys autonomia i competències que els munipes de Sabadell, ha de marxar de la ciutat a les 22h, i els soldats poden entrar quan els dóna la gana a partir de les 24h i emportar-se a qui sigui. La típica legalitat de façana quirúrgicament imposada pels ocupants sionistes. I això que estem a la segona ciutat històrica de Cisjordània, i a priori, una de les ciutats palestines més intocables.

Després de l'ensurt d'ahir al checkpoint de merda que ja han explicat els companys de La gossa sorda al bloc, avui hem tornat a viure una història dura. Veníem de compartir unes horetes de música amb la nostra contrapart a Nablús i una munió de nens i nenes genials i hem fet cap al camp de refugiats d'Aksar. 1 km quadrat de camp per milers de persones arribades aquí des de més de quatre ciutats que ara formen part d'Israel de les quals varen ser expulsats a l'inici de la Nakba, el 48. Com molts dels refugiats de la multitud de camps de Palestina, van començar a assentar-se en tendes de campanya, amb l'esperança posada en el retorn i la temporalitat de la situació. 62 anys després, igual que els refugiats del 67 i tota la resta, continuen apilant-se en construccions cada vegada més robustes. Només en aquest camp, més de 100 nanos han perdut la vida en incursions israelianes. Al vídeo que adjunto a dalt, editat amb pressa -ja us vam dir que la idea d'aquesta brigada era enregistrar un disc però que intentaríem també socialitzar testimonis de tot tipus- sentireu el testimoni de la mare d'un d'aquests nois, abatut pels israelians fa 7 anys poc després de l'inici de l'intifada.

Hem arribat a casa tocats, no cal dir-ho. Però d'això es tracta. La contemplació anestèsica dels conflictes més crus des de la distància és incapaç de generar les reaccions d'ira i solidaritat que imposa i requereix la solució política d'un genocidi sistemàtic com aquest. Hem sabut riure una estona i tornem a ser al llit -gairebé tots ;)- perquè demà ens movem a Jenin i ens queda molt per aprendre i un concert a la nit.

La complicitat de la gent aquí és brutal. Crec que al final algun nen es penjarà de les meves arrecades i em rebentarà l'orella. Però frustra la dificultat per transmetre fins a quin punt som nosaltres els que hem d'estar agraïts a aquest poble per l'exemple de resistència, persistència i alegria (sí, alegria) que encarnen, i no ells a nosaltres per un exercici de solidaritat puntual del qual ens intentarem fer mereixedors amb constància i música. Que havent passat només dos dies per aquí, ja sembla poca cosa.