Article Guillem Fernández

Després de la polémica suscitada a la redacció de la Directa per l'article d'un servidor sobre l'antiga Yugoslàvia i la resposta irada i delirant d'Ignasi Morgades, esperava poder fer una contrarèplica que ha estat refusada i per qüestions de respecte a l'ordre intern del setmanari no n'explicaré aquí els motius ni la meva posició pel desenllaç. El resultat: Un company de Sant Cugat, l'Ignasi, s'ha proposat, indignat, per desvetllar i desmuntar les múltiples inferències falses i fal·laces del text de l'altre Ignasi. Se li publicarà l'article la setmana vinent, fet que diu molt a favor de les coordinadores de la secció. Això ho explico per contextualitzar aquest altre text que el Gullem Fernández ha enviat com a carta del lector al setmanari, al que també vull agrair que s'hagi ofert per fer la rèplica extensa per la secció d'opinió. Tot i que tot agraïment estigui de més quan les conviccions són les que guien les accions d'un company. En breu espero poder publicar també un altre article de l'Arnau de Manresa, que també s'ha ofert contraatacar en la polèmica. Sembla que hi ha opcions que encara no són tan minoritàries com alguns esperaven.

Jo continuo esperant que es publici l'article de l'Ignasi per escriure la meva contrarèplica aquí al bloc, per allò de no sobreexposar arguments i a la vegada, no deixar detalls i fets importants sense explicar. La contrarèplica d'un independista (un servidor) que mira de no ser idiota.

Guillem Fernández ha estat fins fa poc col·laborador i membre de la corresponsalia de Terrassa de la Directa i entre moltes altres aportacions i militàncies, participà en la redacció catalana de les revistes censurades Ardi Beltza i Kale Gorria. Aquí teniu l'article:

La veritat als balcans

Guillem Fernández

Voldria escriure quatre línies sobre el “Pensem doncs existim” de Pau Llonch (Directa 105) i l’opinió d’Ignasi Morgades (Directa 106) entorn el context als Balcans. Des del meu punt de vista el breu text d’en Llonch apunta cap a la necessitat de reflexió des d’una òptica d’esquerres alhora d’analitzar els processos independentistes. Actualment llegint la premsa de la societat occidental es pot caure en un gran cinisme per exemple si es defensa el dret d’autodeterminació militar i unilateralment a Kosovo i es nega la voluntat de la població d’Osetia a viure en una sola nació dins la Federació Rusa. Em sembla que més que sentenciar una població com diu Morgades, Llonch adverteix que “l’independentisme no es pot recolzar en totes les circumstàncies” i crec que el tema de fons és sobretot denunciar el paper dels mitjans de comunicació alhora de forjar consciències, clavar imatges i construir realitats. “Relativitzar morts” evidentment fereix sensibilitats i segurament és un tema prou delicat com per a tractar en tant poc espai, però defensar per exemple que el Nacionalsocialisme no només va matar jueus, sinó també discapacitats, persones d’ètnia gitana i milers de comunistes, no seria negar l’Holocaust, ni per això seria afí a la Llibreria Europa, sinó que exigiria un reconeixement de totes les morts per igual i aquesta tasca no l’admeten els governs i mitjans de comunicació occidentals perquè ideològicament estan posicionats i econòmicament lligats. Tot i això, no fa falta estar sota cap Komintern ni “estela radioactiva de la URSS” ni utilitzar Corea del Nord com “el darrer baluard del socialisme”, per dir per exemple que els mitjans de comunicació occidentals i els serveis secrets d’EEUU, Japó i Corea del Sur porten matant a Kim Jong Il des de fa 15 anys. Des d’atemptats, conspiracions fins accidents de cotxe. El mateix li fan a Fidel Castro. Algun dia segur moriran, potser no la seva obra.

Les formes en els articles són importants i la frase d’Evaristo de la Polla Records de “un patriota un idiota” ha estat sempre conflictiva i provocadora, igual que fer comparacions amb feixistes de la llibreria europa. El més importants són els continguts. Per tant més que veritats, hi ha anàlisi i posicionaments ideològics enfrontats. Quan els poders econòmics, militars, tecnològics i comunicatius es dediquen a construir la geopolítica global, cal teixir resistències i dinamitzar debats que ens ajudin a definir on som i amb qui volem treballar per transformar l’entorn immediat. En aquest sentit, lluny de “sectarismes” i “aparença revolucionària de xapa i discurs” en Pau Llonch posa el dit a la ferida per generar debat. Es tracta d’acceptar la pluralitat de lluites que hi ha. Agradin més o menys. El fet que es puguin donar aquests debats dins l’esquerra transformadora i els moviments socials en un mitjà com la Directa crec que és un bon senyal.