Bello

Reprodueixo a continuació el text d'una conferència dictada per en Walden Bello a la Conferència sobre la Crisi Global organitzada el passat 21 de març a Berlín pel Partit de l'Esquerra alemany, partit del qual Bello és membre d´honor. La font és la publicació oberta d'indymedia-bcn i val molt la pena. Sobretot la idea nuclear de la necessitat del desplaçament pràctic i discursiu de l'esquerra en confrontació al neoliberalisme, donada la nova etapa "socialdemòcrata global" o neokeynessiana. Aprofito per comentar que estic treballant en la síntesi de les sessions del professor David Harvey sobre El Capital penjades a internet, paral·lelament a la relectura de l'edició de El Capital d'Akal, bàsicament (ja és un bon objectiu) dels primers tres llibres (Volum I). En seguirem parlant.

(Walden Bello és president i de la Freedom from Debt Coalition, investigador principal del Focus on the Global South i professor d'economia política a la Universitat de Filipines. A Europa, és membre d´honor del partit alemany Die Linke (L´Esquerra).)



El que faré avui aquí és, primer, discutir breument els orígens i la dinàmica d'aquesta crisi, i segon, explorar les possibilitats d'una estratègia per a l'esquerra global capaç de respondre a la crisi present dins del context dels desafiaments procedents tant del centre capitalista tecnocràtic com de la dreta capitalista populista ..

La crisi fonamental és de sobre-acumulació

La teoria econòmica ortodoxa deixà fa molt de ser útil per a comprendre la crisi. La teoria econòmica no-ortodoxa, en canvi, ara pot llançar potentíssims indicis de les causes i de la dinàmica de l'actual crisi. Des d'una perspectiva progressista, el que estem observant és la intensificació d'una de les crisis centrals -o "contradiccions"- del capitalisme global: la crisi de sobreproducció, també coneguda com crisi de sobre-acumulació o sobrecapacitat. Es tracta de la tendència del capitalisme a generar, dins del context d'una competició intercapitalista aguda, una gegantina capacitat productiva, la qual depassa folgadament la capacitat de consum de la població a causa de les desigualtats d'ingrés que limiten el poder adquisitiu popular. El que comporta una erosió de la rendibilitat i condueix a una espiral econòmica decreixentista.

Per tal d´entendre el present col.lapse, hem de retrotreure´ns fins a l'anomenada Edat d'Or del capitalisme contemporani, el període entre 1945 i 1975. Va ser un període de ràpid creixement, tant a les economies centrals com a les economies subdesenvolupades: un creixement disparat, en part, per la massiva reconstrucció d'Europa i de l'Est asiàtic després de la devastació de la II Guerra Mundial, i en part també per els nous dispositius i els nous instruments resultants d'un històric compromís de classe entre el capital i el treball que s´institucionalitzà baix el nou Estat keynesià.

Però aquest període d'elevat creixement va arribar a la seva fi a mitjans dels anys 70, quan les economies centrals van ser presa de la estanflacció, és a dir, de la coexistència de creixement baix i d´inflació elevada, un matxembrat suposadament impossible per a la teoria econòmica neoclàssica.

L´estanflacció, però, no era sinó el símptoma d'una causa més fonda: la reconstrucció d'Alemanya i del Japó, i el ràpid creixement d'economies en vies d'industrialització, com Brasil, Taiwan i Corea del Sud, va venir a afegir un volum gegantí de nova capacitat productiva i s´incrementà la pressió competitiva global, mentre que, en canvi, les desigualtats dins dels països i entre els països limitaven el creixement del poder adquisitiu i de la demanda, erosionant així la rendibilitat. Això s´agreujà amb els increments dràstics del preu del petroli experimentats als 70.

L'expressió més feridora de la crisi de sobreproducció fou la recessió global de començaments dels 80, que va ser la més greu que va abatre´s sobre l'economia internacional des dels temps de la Gran Depressió, és a dir, abans de la crisi present.

El capitalisme assajà tres vies d'escapada per tal d´escapolir-se de la sobreproducció: la re-estructuració neoliberal, la globalització i la financiarització.




Primera via d'escapada: la re-estructuració neoliberal

La re-estructuració neoliberal cobrà la forma de Reaganisme i de Tatcherisme al Nord i d´Ajust Estructural al Sud. Objectiu: vigoritzar de nou l'acumulació de capital, i això de dues maneres: 1) la remoció de les restriccions estatals al creixement, a l'ús i als fluxos de capital i riquesa; i 2) la redistribució de l'ingrés dels pobres i de les classes mitjanes cap als rics, dins la idea que això donaria incentius als rics per invertir i rellançar el creixement econòmic.

El problema amb aquella fórmula era que amb la redistribució de l'ingrés cap als rics el que fas és jugular els ingressos dels pobres i de les classes mitjanes, reduint així la demanda, sense necessàriament induir als rics a invertir més en producció. Allò cert és que podria ser més rendible invertir en especulació. A més a més, i encara que tenint èxit, aquella estratègia, a llarg plaç, no faria sinó que agreujar el problema bàsic, donat que la inversió en producció hauria de comportar volums encara més grans de capacitat productiva instal.lada.

El fet és que la re-estructuració neoliberal, que va generalitzar-se al Nord i al Sud als 80 i 90, va tenir un registre paupèrrim en matèria de creixement: el promig del creixement global als 90 va ser del 1,1%, i d'1,4% als 80. En canvi, quan imperaven les polítiques d'intervenció pública fou molt superior: als 60 va ser del 3,5% i als 70, del 2,4%. La re-estructuració neoliberal no podia superar l'estancament.




Segona via d'escapada: la globalització

La segona via d'escapada que assajà el capital global per a contrarestar l'estancament va ser l"acumulació extensiva" o globalització, és a dir, la ràpida integració d'àrees semicapitalistas, no-capitalistes o precapitalistes a l'economia global de mercat. Rosa Luxemburg, que no només va ser una gran dirigent política de l'esquerra radical, sinó també una gran economista, va observar fa molt de temps dins del seu gran clàssic L'acumulació de Capital que aquest fenomen resultava necessari per tal d´aixecar la taxa de benefici a les economies metropolitanes.

Com? Doncs guanyant accés a treball barat, guanyant nous i pràcticament il.limitats mercats, guanyant noves fonts de productes agrícoles barats i de matèries primeres barates, i donant origen a noves àrees d'inversió en infraestructura. La integració s'aconsegueix a través de la liberalització del comerç, removent obstacles a la mobilitat del capital global i abolint fronteres per a la inversió estrangera.

Xina és, no cal dir-ho, l'exemple més destacat d'una àrea no-capitalista integrada a l'economia global durant els 25 anys passats.

A mitjans de la primera dècada del segle XXI, entre un 40 i un 50 per cent dels beneficis de les corporacions nord-americanes procedien de les seves operacions i vendes a l'estranger, especialment a la Xina.

El problema amb aquesta manera d'escapar a l'estancament és que enforteix el problema de la sobreproducció, perquè el que fa és afegir capacitat productiva. Un volum imponent de capacitat manufacturera és el que ha vingut a afegir-se a Xina durant els darrers 25 anys, el que ha tingut un efecte depressor sobre preus i beneficis. No és per casualitat que, des de 1997, els beneficis de les corporacions nord-americanes deixaren de créixer. D'acord amb una estimació, la taxa de beneficis de les 500 primeres corporacions de la llista de Fortune passà d'un 7,15% al 1960-69 a un 5,30% al 1980-90, després a un 2,29% al 1990-99 a un 1,32% al 2000-2002. A finals dels 90, amb un excés de capacitat industrial a pràcticament totes les indústries, la fissura entre capacitat productiva i vendes ja era el més gran des dels temps de la Gran Depressió. Vistes així les coses, des de la perspectiva de la sobreproducció, la globalització no ha estat, contràriament al que ha estat sostingut per molts dels seus apologetes i per molts dels seus crítics, una etapa superior del capitalisme, sinó un esforç a la desesperada per sortir del pantà de la sobreproducció. La globalització no ha tingut cap element de progrés.




Tercera via d'escapada: la financiarització

Donats els limitats beneficis trets per la re-estructuració neoliberal i la globalització per al punt de contrarestar l'impacte depressiu de la sobreproducció, la tercera via d'escapada -la financiarització- resultava crucial per a mantenir i elevar la rendibilitat i les taxes de benefici.

Amb unes inversions industrials i agrícoles que despedien magres beneficis a causa de la sobreproducció, circulaven volums ingents de fons excedents, o s´invertien i re-invertien al sector financer. És a dir: el sector financer girava sobre si mateix.

La resultant d'això fou un increment de la bifurcació entre una economia financera hiperactiva i una economia real estancada. Com observara un executiu financer a les pàgines del Financial Times, "en aquests darrers anys, hem assistit a una desconnexió creixent entre les economies real i financera. L'economia ha crescut (...) però de cap manera com l'economia financera, fins que esclatà". El que no ens va dir aquest observador va ser que la desconnexió entre l'economia real i la financera no va donar-se per casualitat; que l'economia financera esclatà precisament perquè va acabar obrint-se camí l'estancament generat per la sobreproducció de l'economia real.

Un indicador de l´arxirentabilitat del sector financer és que mentre que els beneficis del sector manufacturer arribaren a representar l'1% del PIB dels EUA, els del sector financer arribaren a representar el 2%. Un altre fet és que el 40% del total dels beneficis de les corporacions nord-americanes financeres i no financeres van arribar a quedar a disposició del sector financer, encara que aquest només representava el 5% del PIB dels EUA (i fins i tot aquest últim percentatge està probablement sobre-estimat).

El problema d'invertir en operacions del sector financer és que rendeix tant com esprémer valor del valor ja creat. Pot crear benefici, per descomptat, però no crea nou valor: només la indústria, l'agricultura, el comerç i els serveis creen valor nou. Atès doncs que el benefici no es basa en el valor creat, les operacions d'inversió acaben per ser un munt de volàtils, i els preus de les accions, de les obligacions i de les altres formes d'inversió poden arribar a desviar-se radicalment del seu valor real. (Per exemple: les accions d'empreses d'innovació a l´Internet poden arribar a assolir preus astronòmics, empeses únicament per estimacions financeres que provoquen alces en espiral.)

Els beneficis, així doncs, depenen de l'oportunitat de començar adquirint avantatge amb uns preus a l'alça allunyats del valor del producte, per després vendre abans que la realitat forci una "correcció" que els retornarà dràsticament als valors reals. La pujada radical dels preus d'un actiu, molt més enllà dels valors reals, és el que s'anomena formació d'una bombolla.

En dependre la rendibilitat de cops de fortuna especulatius, no resulta sorprenent que el sector financer vagi de bombolla en bombolla, d'una mania especulativa a una altra.

Atès que està activat per la mania especulativa, el capitalisme financerament habilitat ha experimentat ja prop de 100 crisis financeres des de que els mercats de capitals foren desregulats i liberalitzats als 80, éssent la crisi més greu, abans de la present, la crisi financera asiàtica de 1997.





La dinàmica de la implosió subprime

No entraré en detall a la dinàmica de la crisi actual, originada en el col.lapse del mercat immobiliari nord-americà, fenomen conegut també com "implosió subprime". Algunes dimensions clau d'aquesta implosió (com l'estímul que l´Alan Greenspan proporcionà a la bombolla financera retallant al juny de 2003 els tipus d'interès fins a un 1% -els més baixos en 45 anys- i mantenir-los en aquest nivell durant tot un any, amb la fi de contrarestar els efectes recessius de l'esclat de la bombolla tecnològica de començaments dels 90) ja varen esmentar-se ahir. Permeteu-me tocar, ja sia breument, dos o tres punts més.

La crisi hipotecària subprime no fou un cas d'oferta que depassa la demanda real. La "demanda" havia estat, i per molt, rumiada per la mania especulativa de promotors i financers que volien treure grans beneficis del seu accés a la moneda estrangera (el gruix d'aquesta, d'origen asiàtic i xinès), que inundà els EUA la passada dècada. Es van vendre agressivament paquets hipotecaris gegantins a milions de persones que normalment no se´ls haurien pogut permetre oferint taxes d'interès "insultantment" baixes, que després haurien de reajustar-se a fi d'augmentar les quotes de pagament dels flamants nous propietaris d'habitatge.

Com van arribar a convertir-se en un problema tan gegantí unes hipoteques problemàtiques? És que aquests actius estaven "seguritzats", és a dir, convertits en uns productes o mercaderies espectrals anomenades "obligacions de deute colateralizats" (CDO, per les sigles en anglès), les quals permetien especular amb la possibilitat que els crèdits hipotecaris no foren retornats. Aquests actius aleshores van ser empaquetats juntament amb altres actius i comerciats pels originadors de les hipoteques, que treballaven amb diferents tipus d'intermediaris tan conscients del risc, que es treien de sobre el producte a tota velocitat oferint-lo a d´altres bancs i inversors institucionals. Al seu torn, aquestes institucions van traspassar aquests títols a d´altres bancs i instituts financers forans.

La idea era vendre al punt, fer-se amb els diners i aconseguir un bon i tranquil benefici, deixant el risc per als incauts que estaven al final de la cadena: per als centenars de milers d'institucions i d'inversors individuals que compraven els títols vinculats a hipoteques. A això se li va anomenar "dispersió del risc", i es veia com a Bona cosa, perquè alleugeria els balanços comptables de les institucions financeres, permetent embarcar-se en ulteriors activitats de préstec.

Quan s´elevaren els tipus d'interès dels préstecs subprime, de les hipoteques variables i d'altres préstecs immobiliaris, va acabar-se la partida. Hi ha vora de quatre milions d'hipoteques subprime que entraran probablement en situació d'impagament els pròxims dos anys, i cinc milions d'impagaments, els propers anys, a causa dels tipus hipotecaris variables. Però títols el valor total dels quals puja a no menys de 2 bilions de dòlars han estat ja injectats, com si de letals virus es tractara, dins del sistema financer global. El gegantí sistema circulatori del capitalisme global ha estat fatalment infectat. I, com a una plaga, no sabem qui ni quants estan fatalment infectats fins que vagin emergint, perquè el conjunt del sistema financer ha arribat a ser superlativament opac a causa de la manca de regulació.



Col.lapse de l'economia real

Ens trobem ara en una conjuntura en la qual, en comptes de complir amb la seva tasca primordial de prestar per facilitar l'activitat productiva, els bancs s'aferren a la seva tresoreria, o compren entitats rivals per tal d'enfortir la pròpia base financera. No pot sorprendre: amb el sistema circulatori del capitalisme global infectat, era només qüestió de temps fins que l'economia real es contagiara com ho ha fet, i a una velocitat esfereïdora, en aquestes últimes setmanes. Woolworth, tot un emblema de la venda al detall, ha fet fallida a la Gran Bretanya, la indústria automobilística als EUA està en cures intensives, els beneficis de BMW s'han desplomat prop d'un 90%, i fins a la poderosa Toyota ha experimentat un declivi sense precedents en els seus beneficis. Amb una demanda en caiguda lliure dels consumidors nord-americans, la Xina i l'est asiàtic han vist amuntegats els seus productes als molls de descàrrega, cosa que ha comportat una contracció aguda de les seves economies i acomiadaments massius.

La globalització ha fet que economies que lligaren els seus destins en l'època d'apogeu, caiguin ara també de la mà a una velocitat sense precedents: i no s'entreveu el final.

Permeteu-me ara una pausa per a declarar la raó que hagi entrat amb cert detall a les causes i a la dinàmica de la crisi: és que he volgut destacar el fet que el que hem vist desenvolupar-se davant dels nostres ulls fins ara no és una crisi de la variant neoliberal del capitalisme, sinó la crisi del capitalisme.






La resposta capitalista: socialdemocràcia global

Amb el col.lapse de la globalització i amb el mercat desregulat anant-se en orris, la metafísica neoliberal amb què s´adornà el capitalisme contemporani ha quedat totalment desacreditada, per bé que -la cosa no ofereix dubte- se segueixi batent encara en algunes accions de reraguarda.

Jo crec que, entre les files de l'establishment, s´ha escampat realment el pànic i la confusió, i els aclapara el sentiment que les coses aniran encara a pitjor abans de començar a millorar. S'adonen que les velles institucions neoliberals, com l´FMI, l'OMC i el G-20 resulten irrellevants, encara que els mètodes keynesians de despesa amb dèficit i injecció de liquiditat al mercat pogueren arribar a tenir efectes molt limitats. Cada vegada més, els intel.lectuals més intel.ligents de l´establishment comencen a adonar-se que no estem sinó al començament d'una caiguda lliure global, que no sabem realment quan tocarem fons i ni de si, quan el toquem, l'economia global restarà molt de temps allà. La millor imatge de l'economia real que se m'acut a mi és la d'un submarí alemany de la II Guerra Mundial que, tocat en ple Atlàntic per les descàrregues d'algun destructor britànic, s´esfonsa ràpidament en direcció el fons oceànic i, arribat al fons, ningú sap com aconseguirà la tripulació reflotar el submarí. Passarà com a la pel.lícula clàssica del Wolfgang Petersen (Das Boot), i aconseguiran les penoses maniobres de la tripulació injectar aire comprimit suficient als tancs de llast com per a tornar a superfície? O seguirà el submarí indefinidament a zones abissals? Funcionaran avui els mètodes keynesians de reflotació? Els pensadors més crítics del capitalisme, com Martin Wolf o Paul Krugman, no aposten per això.

Hi ha dues coses de les que podem estar segurs. La primera: els enfocaments neoliberals han quedat totalment desacreditats. I la segona: els sorruts fets de base, i no restriccions ideològiques qualssevol, són els que imposaran amb seu dictat el que hagin de fer els qui s´entestin a salvar el sistema. Així doncs, alliberem-nos ja nosaltres per començar de la idea, segons la qual els principis neoliberals constituiran les línies vermelles infranquejables de la seva política venidora.

Permeteu-me ser un poc més de concret. Jo crec que les accions de la nova administració Obama a Washington constitueixen una ruptura amb el neoliberalisme. Una qüestió important, valga dir-ho, quant de decisiva i definitiva serà la ruptura amb el neoliberalisme. Però d´altres qüestions van a la medul.la del capitalisme mateix. Es recorrerà a la propietat pública, a la intervenció pública i al control públic simplement amb el propòsit d'estabilitzar el capitalisme, per després tornar el control a les elits granempresarials? Estem a les portes d'una segona onada de capitalisme keynesià, en el qual l'Estat i les elits granempresariales s'associen amb el món del treball dins d´una política de foment de la indústria, del creixement i dels salaris alts, aquesta vegada amb una dimensió verd? O serem testimonis del començament d'un procés de desplaçaments fonamentals de la propietat i del control de l'economia en una direcció més popular? És veritat que hi ha límits per a les reformes dins del sistema de capitalisme global, però en cap altre moment del passat mig segle han semblat aquests límits més fluids i porosos que ara.

En aquest moment, la despesa massiva en estímuls a nivells rècord -un anatema per als neoliberals- s'ha convertit en pràctica generalitzada, éssent que les úniques divergències entre les elits del Nord giren entorn del muntant que han de tenir aquestes despeses per tal d´ aconseguir reflotar el submarí . En això, Obama s'ha revelat el superkeynesià. També està en curs la nacionalització dels bancs -una altra pràctica condemnada pel neoliberalisme-, i les qüestions que divideixen a les elits es refereixen al grau d'agressivitat que ha de tenir el govern exercint el control sobre les participacions majoritàries de les accions i a si retornarà els bancs a la gestió privada un cop passada la crisi.

Al contrari del que va mantenir-se ahir aquí en algunes intervencions, la reprivatització no és un fet predeterminat. Són els fets de base els que determinaran la resposta a totes aquestes qüestions, ja que la tasca que tenen entre mans els gestors de la crisi del capitalisme no és la de fer que les solucions adoptades estiguin en línia amb una doctrina del tot punt desacreditada, sinó la de salvar el capitalisme.

Més enllà de la despesa amb dèficit i de la nacionalització, jo crec que, a l´interior de l'establishment, prosperarà un debat sobre si convé seguir el camí del que jo anomeno "socialdemocràcia global", o SDG, per a respondre a la desesperada necessitat dual que té el capitalisme tant d'estabilització com de legitimitat.

Encara abans que es desenvolupara plenament la crisi financera, els partidaris de la SDG havien anat ja prenent posicions a favor de la mateixa com una alternativa a la globalització neoliberal, avisats com estaven de les tensions i els mals de cap generats per aquesta. Una personalitat vinculada amb això és el primer ministre britànic Gordon Brown, qui encapçalà la resposta europea inicial a l´afonament financer a través de la nacionalització parcial dels bancs. Vist generalment com el padrí de la campanya "Fem que la pobresa sigui història" al Regne Unit, Brown, éssent encara ministre d'hisenda britànic, proposà el que va anomenar un "capitalisme d'aliança" entre el mercat i les institucions estatals, capaç de reproduir a escala global el que, segons ell, va fer Franklin Roosevelt a una economia nacional: "assegurar els beneficis del mercat domant els seus excessos". Ha de ser un sistema, continuava Brown, que "es faci amb tots els beneficis dels mercats globals i els fluxos de capitals, minimitzi el risc de crisi, maximitzi les oportunitats de tots i sostingui als més vulnerables: es tracta, en una paraula, de restaurar a l'economia internacional les fins públiques i els ideals elevats ".

A l'articulació del discurs socialdemòcrata global s'ha sumat a Brown un grup divers composat, entre d´altres, per l'economista Jeffrey Sachs, el George Soros, l'antic Secretari General de l'ONU, el Kofi Annan, el sociòleg David Held, el Premi Nobel Joseph Stiglitz , i fins i tot el Bill Gates. Hi ha, evidentment, diferències de matís a les posicions de tota aquesta gent, però l'impuls de les seves perspectives és el mateix: implantar un ordre social i articular un sòlid consens a favor del capitalisme global.


Entre les posicions clau promogudes pels partidaris de la SDG estan les següents:

1) La globalització és essencialment beneficiosa per al món; els neoliberals no han sabut ni gestionar ni vendre-la a l'opinió pública.

2) És urgent salvar la globalització dels neoliberals, perquè la globalització és reversible i fins i tot ja pot ser que es trobi en procés de retrogressió.

3) El creixement no ha de per què anar acompanyat d'una desigualtat creixent.

4) Cal evitar l'unilateralisme, preservant al mateix temps, encara que fonamentalment reformades, les institucions i els acords multilaterals.

5) La integració social global, la reducció de les desigualtats tant dins dels països com entre els països, ha d'acompanyar la integració al mercat global.

6) El deute global dels països en vies de desenvolupament ha de ser cancel.lada o dràsticament reduïda, a fi que els seus estalvis resultants puguin emprar-se per estimular les economies locals, contribuint així a la reflacció global.

7) La pobresa i la degradació medi-ambiental han arribat a tal punt de gravetat, que es fa necessari posar a treballar un programa d'ajudes massives a l'estil del "Pla Marshall" del Nord per al Sud dins del marc dels Objectius de Desenvolupament del Mil.lenni .

8) Cal impulsar una "segona revolució verda", especialment a l'Àfrica, mitjançant l'ús generalitzat de llavors genèticament modificades.

9) Cal dedicar recursos ingents a encarrilar l'economia global per un camí més sostenible medi-ambientalment, exercint els governs un paper rector ( "keynesià verd" o "capitalisme verd").



Els límits de la socialdemocràcia global

No s'ha prestat massa atenció a la socialdemocràcia global, potser perquè, com els generals francesos després d´acabar la la II Guerra Mundial, molts progressistes continuen combatent a la guerra anterior, és a dir, contra el neoliberalisme. Es necessita urgentment d'una crítica, i no només perquè la SDG és el més probable candidat a succeir el neoliberalisme; més decisiu és el fet que, encara que la SDG té diversos elements positius, té, com la vella socialdemocràcia d'empremta keynesiana, molts trets problemàtics.

Es pot començar la crítica destacant quatre problemes centrals dins la perspectiva de l'SDG.

Primer: la SDG comparteix amb el neoliberalisme el biaix favorable a la globalització, diferenciant aquí només per la seva promesa de ser capaç de promoure-la millor que els neoliberals. Globalització significa per a ells una ràpida integració de la producció i dels mercats, però amb una regulació eficaç, segons el que va plantejar el Director General de Finances de la UE, Jan Koopman, que es diu keynesià. Això val, però, tant com dir que n'hi ha prou amb afegir la dimensió de la regulació, juntament amb la de la "integració social global", perquè un procés essencialment destructiu i desvertebrador, social i ecològicament parlant, resulti digerible i acceptable. La SDG parteix del supòsit que tota la gent realment desitja formar part d'una economia global funcionalment integrada a la que hagin desaparegut les barreres que defineixen allò nacional d´allò internacional. No serà, al contrari que, farta com està tota la gent dels comportaments erràtics de l'economia internacional, el que preferirien més aviat és formar part d'economies subjectes a control local? I passa, en efecte, que l'actual deriva decreixentista de les economies interconnectades ve a confirmar amb fets un munt de contundents la validesa de les crítiques centrals del moviment antiglobalitzador al procés de globalització.

Segon: la SDG comparteix la preferència del neoliberalisme pels mercats com a mecanisme principal de producció, distribució i consum, i es diferencien sobretot per predicar l'acció de l'Estat a punt per corregir els errors del mercat. La mena de globalització que necessita el món, d'acord amb Jeffery Sachs a The End of Poverty, implicaria "enganxar-se al carro (...) de la notòria potència del comerç i la inversió, reconeixent i enfrontant-se a les seves limitacions mitjançant una acció col.lectiva compensatòria" . Això és molt una altra cosa que dir que la ciutadania i la societat civil són qui han de prendre les decisions econòmiques clau, éssent el mercat, com la burocràcia estatal, un simple mecanisme de realització de decisions democràticament preses.

Tercer: la SDG és un projecte tecnocràtic, amb experts servint menús i llançant reformes socials des de la seva poltrona, no un projecte participatiu en el qual les iniciatives discorrin de baix a dalt.

Quart: la SDG, encara que crítica amb el neoliberalisme, accepta el marc del capitalisme monopolista, que reforça en allò fonamental el control privat concentrat dels mitjans de producció, deriva benefici de l'extracció explotadora de valor excedent generat pel treball, va de crisi en crisi per causa de les seves tendències a la sobreproducció i, a sobre, en la seva recerca de rendibilitat, tendeix a posar el medi ambient al límit de les seves capacitats. Com va ocórrer amb el keynesianisme al marc nacional, la SDG recerca al marc global un nou compromís de classe que vingui acompanyat de nous mètodes per a contenir o minimitzar la tendència del capitalisme a la crisi. Així com la vella socialdemocràcia i el New Deal estabilitzaren el capitalisme nacional, la funció històrica de la socialdemocràcia global seria la d'aplanar les aspres contradiccions del capitalisme global i relegitimar-lo després de l'era de crisi i caos deixada en herència pel neoliberalisme.

Fins a la data, l'SDG batalla amb qüestions de gestió social. L'esquerra, en canvi, ha de batallar amb qüestions d'emancipació social. L´SDG s'acull a la gestió tecnocràtica; l'esquerra, a la democràcia participativa des de l'arrel, des de les mateixes empreses. L´SDG cerca reconfigurar el capitalisme monopolista, com va fer al seu dia el vell keynesianisme, però aquesta vegada a escala global. L'esquerra, obligada a plantejar el problema de les relacions de propietat, ha de cercar la creació d'un sistema Postcapital. L´SDG vol perfeccionar la globalització. L'esquerra vol la desglobalització. L´SDG veu el futur al capitalisme verd. L'esquerra veu la descapitalistització com a condició prèvia a qualsevol organització social planetària ecològicament benigna.

Com el president brasileny Lula, el president Obama té el talent retòric per a fer ponts entre diferents discursos. Pel que fa a economia, és una tabula rasa. Com Roosevelt, no es lliga a fórmules de l'ancien régime. Com Lula i com Roosevelt, és un pragmàtic el criteri bàsic és l'èxit a la gestió social. Com a tal, està a una posició única per encapçalar aquesta ambiciosa empresa reformista. La nostra tasca no pot únicament consistir a donar suport als aspectes positius del programa de l'SDG que promoguin el benestar popular i oposar-nos a aquells que portin a la re-estabilització del capitalisme. També hem de ser capaços, i això és encara més important, de diferenciar, mentre duri el procés, el nostre projecte del de l´SDG i guanyar suports per a la nostra visió i per al nostre programa estratègic.




El desafiament procedent de la dreta

Tanmateix, l'opció a la que ens enfrontem al període que s'atansa no passa per escollir entre l'Esquerra i la socialdemocràcia Global. Seria una elecció ben senzilla! Perquè el cert és que es podria començar a articular una resposta que fóra anti-neoliberal en matèria econòmica, almenys retòricament, populista en matèria social, però excloent a les seves polítiques, és a dir, evocadora de solidaritats de tribu, no de poble. Ja hem començat a veure alguna cosa d'això a l'actitud del president francès Sarkozy. Després de declarar que "el capitalisme de deixeu-fer ha mort", va crear un fons d'inversió estratègic de 20 mil milions d'euros per a promoure la innovació tecnològica, mantenir les indústries més avançades en mans franceses i conservar llocs de treball. "El dia que deixem de construir trens, avions, automòbils i vaixells, què quedarà de l'economia francesa?", Es va preguntar retòricament fa uns dies. "Records. Jo no vull fer de França una simple reserva turística ". Aquest tipus de política industrial agressiva, tendent a reagrupar als sectors clau de la classe capitalista francesa i a guanyar ascendent sobre la classe obrera blanca tradicional del país, pot molt bé anar de la mà de les polítiques excloents i anti-immigratòries amb que s´ha vingut associant al president francès.

El populisme conservador de Sarkozy és relativament temperat. N'hi ha de més radicals esperant als marges, com el moviment antimusulmà del Gerd Wilders a Holanda, al que s'augura un 28% d'escons a les pròximes eleccions parlamentàries gràcies a una oportuna barreja de solidaritat comunal, teoria econòmica populista i lideratge autoritari. Per tot arreu del món desenvolupat hi ha moviments d'aquesta mena, i el que a mi em preocupa és que la crisi en curs pugui obrir-los el camí per aconseguir arribar a una massa crítica.

Perquè les coses aniran a pitjor, a molt pitjor, abans de començar a anar millor, i la crisi global no és una cosa que pugui gestionar tecnocràticament, com si es tractara de l'aterratge suau realitzat fa unes setmanes pel pilot de la US Airways dins del riu Hudson a Nova York. Si la socialdemocràcia Global fracassa amb el seu intent de revigoritzar el capitalisme i la Esquerra és incapaç d'articular-se amb una visió programàtica fundada en la igualtat, la justícia i la democràcia participativa que resulti atractiva per al poble en un període de crisi greu i duradora, aleshores altres forces s´afanyaran per omplir el buit, com va passar als anys 30 del segle passat. Si hi ha alguna cosa que Rosa Luxemburg, Gramsci i Lenin poden ensenyar avui és que no n'hi ha prou amb la bona voluntat, els valors i la visió; que, al final, és decisiva la política, entesa com una visió de poder, com una estratègia efectiva de construcció de coalicions i com astutes i flexibles tàctiques de formació d'una massa crítica per guanyar poder, com una activitat amb dimensions parlamentàries i extraparlamentàries. La natura té horror al buit, i nosaltres hem d'estar disposats a omplir el buit. O perdrem. I això ara no ens ho podem permetre.

L'esquerra ha de llevar-se

Per resumir. Mentre els progressistes estaven immersos dins d´una guerra total contra el neliberalisme, el pensament reformista anava fent forat als cercles de l'establishment. Aquest pensament s'està convertint ara en política, i l'esquerra ha de treballar el doble per fer el mateix. No és només cosa de passar de la crítica a la prescripció. Es tracta d'ultrapassar les limitacions de la imaginació política de l'esquerra imposades per l'agressivitat del desafiament neoliberal als 80, que va venir a combinar-se amb el col.lapse dels règims socialistes burocràtics a començaments dels 90. L'esquerra hauria d'atrevir-se a aspirar de nou a paradigmes d'organització social que s´encaminaren sense pudor a la igualtat i al control democràtic participatiu tant de l'economia nacional com de l'economia mundial: perquè aquestes són condicions necessàries de l'emancipació individual i col.lectiva i -s´ha d´afegir- l'estabilització ecològica.

És una perspectiva per la que hauríem de poder combatre, no simplement deslliurant una batalla per la consciència del gent, sinó també per cor i ànima. I aquí la lluita és, per una banda, contra els esquemes capitalistes tecnocràtics de re-estabilització capitalista de la socialdemocràcia global i, de l'altra, contra els esquemes amb base de masses de la re-estabilització capitalista del populisme nacionalista i fonamentalista. Les idees no són suficients, i el que serà decisiu és la manera de traduir les nostres idees i els nostres valors i la nostra visió a una estratègia i a unes tàctiques amb vocació guanyadores que puguin triomfar democràticament. Hem de sortir de l´ economicisme al que va quedar reduïda l'esquerra global a l'era neoliberal: la política ha de tornar a prendre el comandament.







sinpGlobal Focus on the South, 23 abril 2009