El rastres són l'herència més immediata i multiforme, i no és fàcil desempallegar-se'n. No tots s'esborren com les petjades al fang i fins i tot (sé de què parlo) alguns poden ferir i deixar un cicatriu abrupte en paios i paies de tendència rastrejadora. Quan un no pot evitar ser rastrejat i, sobretot, quan no pot caminar un pam sota terra per passar desapercebut, el millor que pot fer és provar de ser amo i senyor del seu rastre...... Això és un centelleig del meu.
Val, sí, sí, prou pressió... Tinc el bloc abandonat aquest mes, però és per un motiu de pes. M'ha arribat la MPC5000 i estic produïnt i parint lletres, entre altres coses, "full-time". Si us vé de gust escoltar l'últim SD, aquí el teniu:
Avui, la veritat sobre Bolonya, les arrels de la violència patriarcal i "Missatge urgent per la meva mare", de Daisy Zamora.
Permeteu-me (foto?)grafiar la inoblidable estada d'At Versaris a Roma sense més píxels que els de la verdana:
Tres vols d'anada, en dues dates. Veïna de Sants, Flàvia, Fla (de flatulències melanconioses per no ser-hi ja?), invitació a acrobax. A l'aeroport de Fuimicino, el Cristian. A la carretera, un perill. Al barri, una referència. Acrobax: CENTRE SOCIAL. Majúscules. Laboratori social. Ex-canòdrom (cinodromo), enorme, seriositat, grafisme-a-anys-llum. Partit de rugbi només trepitjar-lo de l'equip d'acrobax: All Reds. Pluja. Somriures, check-sound, sopar i cel·lebració (mares!). Champagne sacsejat-nove-otto-...-due-... i concert amb Kiddam (Paris) -ho sento, nano, però tothom la mirava a ella- i Bestierare (Roma). Felicitacions mútues. Renato, mort per uns feixistes, apareix intermitentment i reiterada. També Antonio. Tothom pendent, atent, de nosaltres.
Dissabte, cafè, Orco a la guitarra assegut a la cuina. Estudi de so amb material excepcional en un centre social okupat. Coliseu, converses, lluita armada. Llibreria-cafè. Cafè sempre amb amaro (alcohol), cafè sempre curt. Passeig per Trastevere, ens diuen que ha perdut i s'ha modernitzat. Me'n foto. Més converses, religió, politeïsme, Sant Pietro, Nazingher. L'italià és fàcil, el moviment autònom italià molt culte, i el nostre castitalà cristal·lí. Mons Palatinus. Sopar, paga la casa. Pizza i pasta brutal, evidentment. Casa el Cristian. El Bel ja tornat, jo, el Rodrigo i els dos ritmes. A la una sóc a l'habita. Ell en canvi, levita per la barra, com si portés cinc anys allà, servint, barrut, amic, simpàtic, entregat, agraït. Rodrigo, vaja.
Diumenge, últim dia, Dario (company amb americana i corbata, impecable, que em desperta en un centre social? Va a treballar...) ens recull quan ja sortíem d'acrobax per últim dia, caminant cap el "mercadillu", buscant vinils. És vigilant dels museus capitolins i apassionat de la història de l'art. El millor guia que recordo, un okupa. Cafè a la terrassa, classe magistral, tres llengües. Grande campidoglio, Sant Joan Baptista, Caravaggio. Venus Capitolina. Visita a Radio onda rossa, (ROR 31 anni, RàdioTrama 1). 3000 watts per tot Roma. Guanyarem. Tren, avió, taxi, tren, caminar, casa. Salvat. Salvat?
És a dir, tot, absolutament, acompanyats. En safata. Gràcies Fla, especialment. Amb gent així és difícil no ser optimista.
Seguint una mica amb el fil de la decepció per les noves maneres del senyor King, ToteKing, no us perdeu què n'opina el nega de Los chikos del maiz. En una entrevista amb hhdirecto en motiu de la presentació de la seva maqueta en solitari "Geometria y angustia" (maqueta que us HEU de descarregar aquí), parla d'això i de les FARC, de Marx, de la crisi del capitalisme financer, de les bandes i productors que li agraden i ens regala una "a capella" inèdita. Us recomano també el video del "making off" de l'entrevista; amb l'altre col·lega de los chikos rondant per allà, el Toni, la diversió està assegurada. Amb AtV vam poder compartir un bolo i una borratxera amb ells, i tenim l'honor d'aparèixer en forma d'scratch a "Geometría y angustia" i, sobretot, de comptar-los en la no molt extensa llista de projectes musicals genuïns, combatius i sincers. No us perdeu aquesta crew...
Abans de llegir res, foteu-li a l'enllaç de sota.
Feia temps que no ens havíem vist i l'altre dia l'atzar ens va col·locar junts, esperant, en un semàfor del carrer València. Vaig recordar llavors que pels voltants de l'any 2000, quan allò de l'efecte homònim havia de portar-nos a l'apocalipsi, va decidir asseure'm a un cafè del raval, un barri que ja havia començat el seu procés d'estereotipificació i mercantilització, però que conservava prou encant. Uns dies abans de fer-ho m'havia vist amb un cd de Garbage, un d'aquelles bandes que amb el pas dels anys no acabes de comprendre perquè t'havien arribat a agradar, i em va dir que una banda catalana que es deia “No nem bé” acabava de treure un disc i tenia una sonoritat similar (mentida, per cert!) i que el busqués... Jo no ho havia fet però, allà asseguts en aquell cafè, va començar una conversa que m'ajudaria molt a millorar-me amb un “Recordes aquella banda que et vaig dir? Doncs escolta una cançó d'aquest disc que es diu idiota i em dius el què”. Em va atansar el cedé i va començar una conversa d'aquelles que no s'enregistra al cervell sinó a l'hipotàlem. Més tard jo escoltaria aquella cançó i, com no, perdria el regal en alguna de les meves múltiples mudances que començarien un parell d'anys més tard i s'allargarien fins a principis d'aquest.
Em serveix ara, no per recordar les autocrítiques i revisions que hem hagut de fer tots plegats durant aquest anys, ni per confessar coses que no es confessen així com així, sinó per il·lustrar quina és la grandesa de la música com a fons i com a forma: una cançó no és només la dubtosa qualitat de música que tindreu la sensació d'estar escoltant quan pitjeu a l'enllaç d'”idiota”. És, contràriament, el fred de la mà d'aquella persona que et va acostar l'auricular al descobrir-la, llavors, les seves vides i malifetes, o l'habitació buida i ressonant d'una casa acabada d'okupar o ocupar, que ve a ser el mateix, o... En definitiva, el seu context. I “idiota” serà sempre una cançó punxant per un servidor. Què hi farem...
Aquí la teniu.
Avui, James Petras amb "Separatisme i construcció imperial al segle XXI", i Erich Fried amb "Tu". Salut i resistència.
Entrades
Comentaris
