Conversar amb Santiago Alba Rico

Aquí us deixo l'entrevista completa que l'altra dia vaig tenir el plaer de fer al filòsof Santiago Alba Rico. Com que el què sortirà a la Directa serà la versió reduïda de la mateixa, he decidit publicar-la aquí, en petit comitè, per qui vulgui fer una lectura d'aquestes sis pàgines íntegrament. És molt interessant en molts aspectes, però totes les reflexions al voltant de la necessitat d'establir un cert conservadorisme en termes antropològics a les nostres propostes polítiques, un cert puritanisme com a contraposició al mecanisme de reproducció capitalista basat en l'augment indefinit de les llibertats ("la libertad del hambre"...) o la seva posició en front les properes eleccions europees configuren un corpus discursiu que no es pot deixar perdre.

Si al seu dia ja vaig tenir el plaer de rellegir "Dejar de pensar" per ressenyar-lo, ara em costa de transmetre fins a quin punt l'aportació que aquest gran home, durant els dos dies que vaig tenir el plaer d'escoltar-lo, m'ha descol·locat en algunes coses i m'ha reafirmat en la majoria d'altres. Sense més, aquí ho teniu. Aquests dies miraré de posar al dia totes les coses relatives al nostre projecte atversari que no he tingut ganes d'explicar fins ara, guapos i guapes!

T'has mostrat especialment pessimista en relació a la possibilitat que s'estableixin subjectes col·lectius revolucionaris aquí al vell continent...

Bé, és un problema que no té ja a veure senzillament amb procediments de control, repressius o de manipulació dels mitjans de comunicació sinó amb processos materials d'erosió del què són els vincles antropològics més bàsics. Ja no solament els vincles polítics sinó les condicions mateixes que fan possible que després s'esdevinguin els vincles polítics. Aquests vincles antropològics s'han vist minuciosament destruïts al llarg de les últimes dècades per un capitalisme que ja no configura els seus subjectes als llocs de treball com deia Gramsci. Ell deia que la fàbrica era el lloc de l'hegemonia i quan parla del taylorisme o del fordisme (de la racionalització que s'introdueix ens els processos laborals) ell considera que la fàbrica és el lloc de constitució d'hegemonia i per tant també de contrahegemonia. Ara aquest seria meś aviat el centre comercial com a emblema d'una determinada manera d'abordar la realitat, d'interioritzar síntesis d'abordatge de la realitat. Pensem, per exemple, fins a quin punt és cert que fa uns dies un periodista italià de “Il Manifesto”, aquest diari lligat a les restes del comunisme italià, va publicar un extensíssim reportatge sobre el consum de drogues a les fàbriques, a la indústria italiana. I va observar una cosa curiosa: les fàbriques s'han convertit al seu temps també en supermercats, en centres de consum, ja no són tan sols lloc només de treball. Llocs on circula la droga i fins i tot d'on surt la droga que es distribueix després pels pobles veïns. Llocs on pots comprar un cotxe, un Ipod... La fàbrica ja no és un espai on un va a construir el seu projecte vital. Abans si un no tenia perspectives polítiques en qualsevol cas la fàbrica formava part d'un projecte vital que et permetia, jo què sé, casar-te, tenir fills, etc. I al mateix temps, evidentment, era el lloc on un es polititzava; l'educació sentimental, l'educació política del subjecte es produïa al lloc de treball. Avui la major part dels joves que segueixen treballant en fàbriques hi va per poder seguir consumint, no importa el què. La cocaïna per exemple, que en l'exemple italià d'abans arriba al 50% dels treballadors de les fàbriques (i no ja com explicava Engels a principis del S.XIX quan parlava de la situació dels obrers a Anglaterra, que utilitzaven l'alcohol i altres estimulants per soportar les dures jornades laborals, sinó com a part integrant de l'univers del què es procedeix) motiu pel qual es treballa per poder consumir i no a la inversa. El mercat és doncs el principal generador d'hegemonia. Això ho explicava molt bé Pier Pablo Passolini als anys setanta quan deia llavors que el què no havia aconseguit Mussolini en vint-i-tants anys de dictadura feixista ho havia aconseguit l'hedonisme de masses o capitalisme de consum en molt poc temps. El feixisme mai va aconseguir centralitzar i homogeneïtzar la cultura; encara que existís un acatament formal, no existia una interiorització del missatge feixista. Els obrers i els camperols conservaven les seves cultures de resistència i tot això ha desaparegut en pocs anys. I també diu una cosa que té a veure amb el pessimisme del que jo parlava ahir i que és molt inquietant: "El nou hedonisme de masses, el nou consum tecnològic és incompatible amb el marxisme humanista". És així de contundent. Parla en el seu temps bàsicament de la televisió, que tingué aquest efecte homogeneïtzador i dissolvent de les cultures de resistència, de les cultures materials dels barris i del camp. Però clar, actualment això es pot estendre a moltes tecnologies la implantació de les quals, en comparació amb els anys setanta, s'ha accelerat vertiginosament. Per tant, aquesta descomposició del subjecte col·lectiu té a veure amb processos materials associats a la mercantilització general de l'existència i a l'acceleració de la renovació de les mercaderies. I de les mercaderies visuals, que és un concepte en el qual no s'insisteix suficientment al meu entendre. En una societat que no distingeix entre les coses de menjar, les coses a utilitzar i les coses de mirar, el propi consum d'imatges és només una extensió del procés digestiu. Estem ininterrompudament consumint imatges, consumint simulacres, dobles de les coses que es converteixen per un procés pervers en els originals als que tots aspirem. Estem envoltats de veritables còpies, com eidos platònics, que han acabat per reemplaçar completament la realitat mitjançant un format que és espontàniament nihilista: mirem el món com ho fan els pilots d'un bombarder, que només miren les coses per destruir-les i al mateix temps que ho fan. És una mica això, encendre la televisió, encendre l'ordinador, escriure un missatge al mòbil, passejar-se per un aeroport envoltats de pantalles enceses, tot això contribueix igualment a aquest confinament de l'individu en un aparell digestiu totalitari en el context del qual no podem mirar, si no és per despullar d'existència el què mirem. En aquest sentit, és difícil pensar en un món així i pensar al mateix temps en compassió, en solidaritat, en compromís... són coses que estan radicalment i material excloses de l'horitzó...

Però, sense ànim de provocar, si "Nada que pensar" és un crit antipostmodern dirigit als que es van vendre a la transició i van abandonar el marxisme, aquest discurs tant pessimista i radical epistemològicament que considera que la imatge ha exorcitzat la realitat, que s'ha abolit el temps i l'espai... no vé a reproduir un discurs postmodern?

No el reprodueix sinó que el denuncia allà on ha donat vàries voltes de rosca, allà on ha suposat una descomposició de la raó a partir dels propis processos immanents de la raó, que és una mica el què pretén el discurs postmodern. Ha arribat un punt en el què s'ha produït un tancament categorial que s'ha d'assumir per denunciar-lo. S'ha d'assumir perquè si no, no tenim clar que l'enemic ja no és (malgrat segueixi manifestant-se) una policia repressiva o un estat que il·legalitza partits i que segueix torturant a les presons o detenint a joves militants antiglobalització a tot el món sinó noves formes de dominació que són les que configuren el subjecte. La repressió s'encarrega més aviat de neutralitzar, de combatre els residus resistents. Si algú es resisteix a ser configurat per aquests processos materials, llavors sí que es converteix en un terrorista contra el qual s'apliquen tota una bateria de mesures repressives i legals. Però bé, és important veure que tots aquests processos materials del capitalisme, del què s'anomena la societat hiperindustrial, són decisius a l'hora de construir nociutadans enfrontats entre ells. En relació al segon aspecte, és veritat, a mi em preocupa molt que al final ens tanquem, jo el primer, en discursos desmobilitzadors, perquè el pessimisme pot ser-ho molt. La por i l'alarma mai se sap com gestionar-les perquè poden tenir els dos efectes: sacsejada o indiferència. Però crec, primerament, que s'ha de recordar una cosa que pot ser molt poc estimulant, en relació al context europeu, pèrò també és un exercici de modèstia que crec que ens convé fer des d'Europa entendre que la corrent principal de la història no passa pel vell continent: On estan els dos centres de decisió dels destins de la humanitat en aquests moments? En dos llocs: el món àrab, on jo diria que s'està jugant la supervivència material de la humanitat, on hi ha una resistència antiimperialista (desgraciadament no d'esquerres) i l'altre, Amèrica Llatina, on sí que estan succeint coses que animen a l'esperança. Jo crec que s'ha d'aprendre molt del què estan fent a una banda i a l'altra i no deixar de fer coses aquí. Hem passat moltes vegades durant la Història per períodes d'immersió com aquests. Aquí penso que el què és bàsic en aquests moments és el què fa la gent jove com vosaltres a molts llocs: recuperar les condicions antropològiques de la resistència. Estem gairebé al zero, com si ens haguessin arrancat els boscos, les herbes, l'humus mateix i estiguéssim en el terreny pelat, completament nu. Llavors el què hem de fer és treballar sabent que el temps prem però que en qualsevol cas això necessita temps i treball per recuperar les condicions antropològiques de l'articulació de nous subjectes, recordant que no s'han de confondre les condicions amb les solucions; la solució a l'existència de Repsol, Exhon, Roche o Montsanto no pot ser que quatre amics es reuneixin en un bar a fer un seminari sobre Marx i a beure's unes canyes, però la possibilitat a llarg plaç d'acabar amb aquests enormes enemics té a veure amb el fet de fer-ho, de recuperar els espais, els cossos, de fer-los convergir en un mateix lloc, de fer-los discutir. És el treball que toca ara: restablir gairebé des de zero les condicions antropològiques que llavors permeten l'articulació de la resposta. I això penso que s'està fent i que s'ha entès bé des de alguns espais de l'esquerra a l'estat espanyol. Entendre que ja no podem comptar amb partits amb representació parlamentària dels que es pugui esperar res i que s'ha de treballar des d'avall. Hi ha paraules perilloses que els que provenim d'una tradició sòlida, marxista, institucionalista utilitzem i que fan una mica de por a alguns, com la paraula comunitat.

En relació a això, ahir deies que el programa polític ha de ser conservador en el terreny antropològic, reformista en l'institucional i revolucionari en l'econòmic. Creus que els moviments socials europeus postmur responen a aquestes característiques? La nova explotació massiva de la tecnologia, amb l'ús brutal de les noves xarxes socials d'internet, s'adequa al concepte de conservadorisme antropològic que defenses?

Jo crec que no. No s'està fent i per diversos motius. M'agradaria distingir primer entre l'esquerra líquida, negrista, enfocada més aviat al desig, la multitud, l'espontaneïtat, que insisteix efectivament en el caràcter emancipador de tots els processos tecnològics que acompanyen el capitalisme, i una altra més sòlida, més aviat institucionalista de la qual jo formo part però que segueix en alguns aspectes també enganxada a tradicions que s'han demostrat fracassades. Aquestes dues posicions estan molt acantonades en discursos poc oberts. Primerament, per què conservadors en terreny antropològic? Bé, doncs en això sí que penso que comencem està força d'acord aquestes dues esquerres. Després de dècades en les quals l'esquerra marxista es va limitar a replicar i fins i tot a accelerar els conceptes desarrollistes i productivistes del capitalisme penso que ara això ja ho hem superat i entenem que és una concepció que condueix a un suïcidi global. Així doncs, en aquest aspecte, hi ha acord. Hem de canviar de model energètic, però també recuperar models de relació bàsics que tenen a veure amb els cossos, amb la reterritorialització de les resistències, i és en els aspectes vinculats a aquest darrer aspecte on pot haver-hi algunes discrepàncies entre líquids i sòlids, però en termes generals hi ha acord. Llavors, reformistes en el terreny institucional: Per una banda hi ha tota una tradició marxista que ha interpretat, erròniament al meu entendre, que la democràcia és tan sols una trampa estesa pel capitalisme, que l'enemic no era només el capitalisme i els seus aparells de producció sinó també les mal anomenades superestructures especulars que reflectien i reforçaven la subjecció capitalista. Jo penso que és un error i per això parlo de reformisme en el terreny institucional. Gramsci ja va entendre molt bé que la democràcia, la idea del dret, el vot universal, la sanitat i l'escola pública, la separació de poders, són conquestes obreres i camperoles que han costat molts morts. No tenim més que dues alternatives: o la voluntat o la llei. O ens sotmetem a la voluntat d'altri, confiant que sigui una bona voluntat o ens sotmetem a la llei. Naturalment, reivindicant la llei com allò que els homes i les dones s'han donat a si mateixos quan estan tranquils, recordant la idea de Voltaire. Està tranquils és molt difícil, però per això es fan constitucions, que són decisions que tenen a veure amb allò que tots compartim i que volem no haver d'estat rediscutint constantment. Democràcia no és que una assemblea d'Atenes discuteixi sobre si s'han d'esclavitzar a totes les dones i nens de l'illa de Mitilene que acaben de conquerir en les guerres del Peleponès. Democràcia consisteix en què això no es pugui votar i per això existeix una constitució que ha decidit sempre ja que hi ha coses que estan fora de discussió. Aquí veiem que no es pot tocar la constitució per decidir que els pobles de la península poden autodeterminar-se però que hi ha un crim terrible d'un nòvio que ha matat la seva xicota i sí que s'exerceixen pressions per reestablir la pena de mort. Com que hi ha molt dolor i tots ens hi solidaritzem... Doncs no, això és com concebre la democràcia en termes plebiscitaris directes, com al circ romà. No és cert doncs, que les lleis les fan els rics per dominar-nos millor, les lleis els les hem arrancat als poderosos i el què fan ells llavors és esquivar-les, violar-les, prevaricar, etc. Però no se'ls pot retreure res a les lleis ni a la democràcia. Això seria tan absurd com culpar als deu manaments el què hi hagi robatoris a mà armada. Això no s'acaba de comprendre bé. Però, per exemple, una de les grans virtuts del què està passant a Amèrica Llatina és precisament que s'ha apostat, sí, pel socialisme, però amb democràcia. I crec que hi ha tot un debat que afortunadament s'ha traslladat a l'estat espanyol i que a més a més on més i millor s'ha desenvolupat és a Catalunya (especialment des de l'espai Marx) quan s'ha reivindicat aquesta tradició republicana que associaria democràcia amb socialisme. I tercer, revolucionaris en el terreny econòmic: Jo penso que en això sí que ens hem de posar d'acord, no tant en el supòsit mateix compartit que el capitalisme és irreformable (precisament s'ha de fer una revolució per poder tots descansar i tornar-nos reformistes), si no en com funcionaria això que ara comença a anomenar-se el socialisme del S.XXI sense que ningú li hagi donat un contingut concret (formes de propietat, la divisió del treball, l'accés als mitjans tan de producció com d'informació...)

Per què consideres que la societat capitalista és la primera societat primitiva de la història?

És curiós perquè es parla de societat de consum com si fos quelcom desitjable quan hi ha una contradicció en els termes, entre societat i consum. Consum és el graó animal de l'ésser humà, un esclavatge biològic de l'ésser humà. Sí, necessitem consumir per renovar les nostres forces vitals. Això és el què fan bàsicament els animals. Una societat per tant que és només de consum és la més biològica i primitiva que podem imaginar, que dedica tots i cada un dels instants, dels gestos, dels esdeveniments exclusivament a reproduir-se biològicament. Una societat que no distingeix entre les coses de menjar, d'usar i de mirar perquè se les menja totes indistintament, ja sigui la carn o les catedrals o els paisatges és de pura subsistència. I contràriament al què es pensava no hi ha hagut mai cap societat tant primitiva com perquè sigui considerada de pura subsistència. I quina és la trampa mortal d'això? (i això té a veure amb la primera pregunta, amb el pessimisme i la destrucció dels processos de construcció de subjectes col·lectius) La trampa és que el capitalisme es reprodueix en base a augmentar les llibertats. És a dir, no és com a l'Antic Règim, un model en el què sigui prioritària la repressió, a la qual s'hagi d'obligar als esclaus a cop de fuet a anar a les plantacions. Formalment està molt ben estructurat mitjançant allò que s'anomena contracte, segons el qual si un decideix obviar el despertador per anar a la feina pot fer-ho, només passar a ser un aturat que és quelcom pitjor en una societat capitalista que ser explotat per un empresari. Per tant, en aquest aspecte no hi ha cap element repressiu. Però per altra banda, en l'àmbit no de la producció sinó del consum, el què ha fet el capitalisme és lligar els subjectes com a funcions de reproducció del sistema mitjançant l'augment permanent de les llibertats. És el sistema més tolerant del món: tolera al mateix temps el vegetarianisme i el canibalisme, el racisme i l'antiracisme, el pacifisme i la violència. Això ho explicava molt bé Günter Andersen a "Hombres sin mundo" quan deia que la característica del consum mercantil és que tots ho acceptem tot a condició algú ofereixi diners per comprar-ho al mercat. Ho veiem amb mostres de perversió i nihilisme com que hi hagi dones que subhastin la seva virginitat per internet o que es venguin residus corporals d'actors i actrius. L'existència es redueix precisament al mercat. El què no es pot vendre és residual i per tant immoral. Tot el què adquireix existència l'adquireix només en el mercat i en la mesura que l'adquireix és moral i legítim. I atemptar contra el caràcter mercantil de les coses és atemptar contra la tolerància i la llibertat i en definitiva contra l'existència mateixa dels objectes. La particularitat, doncs, del capitalisme és que es reprodueix en base a augmentar les llibertats. En front d'això què fas? I això és una cosa que l'esquerra s'ha de plantejar. L'esquerra ha de reivindicar un cert puritanisme, una certa repressió. Perquè vivim en el sistema més repressiu que hi ha, perquè la llibertat bàsica que ha portat és la llibertat de la gana, la llibertat de tenir sempre gana. I això és, si ho portem al camp del psicoanàlisi, és com si hagués triomfat l'"allò" sobre el "superjo". La cultura en la civilització bàsicament consisteix en la repressió de l'"allò". Hem de plantejar-nos una mica la batalla en aquests termes. Fidel és un exemple molt clar d'algú que sempre ha entès perfectament el caràcter necessàriament purità de les esquerres emancipadores. Perquè destruir és molt bonic, és bellíssim, mantenir les ciutats en un etern migdia amb un malgastament llumínic increible, és meravellós. Canviar de mòbil cada tres mesos encara que això costi la vida a milions persones al Congo que estan a milers de quilòmetres d'aquí doncs també. Llavors el què es tracta és de convèncer als humans que conservar és no solament més útil sinó més bonic. I quan Fidel, en aquell famós discurs de 2007 a la universitat es passa hores explicant com s'han de canviar les bombetes i quants diners s'estalvien, la gent pensa "ja està aquest vell desvariant amb el tic estalviador..." És un discurs que al nostre món, a Europa, no és ben vist, és menystingut. Estem acostumats a la destrucció generalitzada que acompanya la obsolescència programada i simbòlica. És l'apocalipsi permanent ofert com la cosa més desitjable i bonica del món. L'"allò" triomfant. I front l'"allò" s'ha de recordar a Fidel, perquè la supervivència del planeta està en joc. Però com pots convèncer a la gent d'això? A Europa estem cometent l'atemptat suïcida més gran de la història, que no és el de les Torres Bessones, és senzillament anar al Carrefour a fer la compra. I suïcidar-se amb xocolatines, hamburgueses i mòbils és tant plaent! El perill és aquest i ho veiem també a Cuba: hi ha una fractura generacional i els joves en aquests moments perceben com a retòric i moralista el discurs de la revolució. Clar, posa't tu a predicar puritanisme no consumista i austeritat a joves que volen deixar-se explotar tres mesos en una fàbrica per poder comprar-se el què sigui.

Has parlat dels artefactes no comunistes. Has arribat a alguna conclusió en relació al què s'ha de fer amb determinats objectes propis del procés tecnològic accelerat que semblen incompatibles amb l'humanisme marxista?

El què em preocupen són, en primer lloc, unes concepcions molt interioritzades en el discurs de l'esquerra, fins i tot en el discurs il·lustrat marxista original: que el desenvolupament de les forces productives portarà en si mateix a l'alliberament i la concepció de la tecnologia com a espontàniament emancipadora. Res és neutral, al contrari del què han pretès moltes persones d'esquerres, ni la tècnica ni la tecnologia ho són. Res que s'introdueix en aquest món és neutral, des d'una carícia, un cendrer... tenen la capacitat de modificar el món, encara que sigui mínimament. Perquè cap objecte és només el colofó d'un procés immanent, sinó que s'introdueix en un món exterior en el qual hi ha interseccions. Si tu introdueixes un martell en una societat que no en té, el martell mateix (encara que no introdueixis els processos de producció que t'han permès disposar d'aquest martell) genera canvis. Si introdueixes, per tant, ordinadors amb connexió a internet, mòbils, televisors, ja no t'explico. Aquests elements només permeten un determinat espectre d'usos i que imposen certes formes d'utilitzar-los. Un martell no serveix per cosir un botó i imposa certs gestos (puny tancat, doblegar el braç, posició corporal, imprimir una certa força...) I un martell és una eina que com a tal ens deixa encara un grau de llibertat força gran. Un pot utilitzar-lo o no. Si un ha de clavar un clau agraeix molt tenir un martell, però si no ho ha de fer el martell no genera per si sol la necessitat d'anar clavant claus allà on hom no necessita fer-ho. Amb l'ordinador no passa això. La nova tecnologia no constitueix eines sinó òrgans, i és molt difícil aixecar-se pel matí i dir "avui intentaré viure sense el meu fetge o el meu cor". Davant d'ells tenim molt poca llibertat, i això no és una qüestió menor. Per què un llibre com a tal no ha esgotat les seves prestacions i les seves potencialitats? (Estem demanant al món que s'habituí a navegar per internet quan la majoria de la humanitat no sap encara llegir...) Per què s'ha de continuar reivindicant la lectura encara sembli una tasca heroica i inútil? Perquè ens permet una major llibertat. I s'ha de mesurar la llibertat per la mandra que generen les coses. És a dir, en front d'un llibre, com davant d'un martell, un ha de decidir si l'obre o no, si l'usa o no l'usa. Davant la televisió, l'ordinador, el telèfon mòvil, gairebé no hi ha marge d'elecció. Jo no he vist a ningú que hagi de promoure l'ús d'internet o la televisió com passa amb la lectura. Fixeu-vos si és cert que fa un any vaig estar fent una conferència per bibliotecaris i abans de la intervenció va parlar un noi lligat a una fundació governamental que deia que, al contrari del què es creu, a l'estat espanyol es llegeix molt. Davant de la perplexitat de l'audiència, el noi va afirmar que es considerava un lector habitual aquell que llegeix dos llibres l'any. Jo li vaig preguntar si ell consideraria un espectador habitual de televisió aquell que l'encengués dues vegades l'any. O dues per setmana. I el mateix amb internet. Això demostra clarament fins a quin punt és diferent l'ús d'una eina i un òrgan. Una televisió apagada és una expressió de violència infinita. Això també ho explicava bé Günter Anders als anys cinquanta; de forma absolutament precursora va escriure un llibre de títol "l'obsolescència de l'home", i la primera part està destinada a la televisió i vé a dir: "Deixem-nos de tonteries, davant la televisió un no és lliure". Hom dirà, bé, un pot encendre-la i apagar-la. Doncs no. Quan un ha introduït un aparell de televisió a casa seva ja no és lliure de decidir entre aquestes dues opcions, perquè una pantalla apagada és d'una enorme violència. Apagar una televisió és com prendre la decisió de practicar l'eutanàsia a un ésser estimat. Adonem-nos que la televisió està emetent les 24 hores del dia, és un flux vital, és com el monitor d'un cor que batega. I això és una batalla perduda, així que com a mínim pensem que significa col·locar suports com aquests a les nostres vides. Suposa assumir la simultaneïtat en front la successió, assumir la infinitat potencial davant la finitud que caracteritza el cervell i el cos humà...

Has participat darrerament en un debat encès en relació a les properes eleccions europees. Pots concretar-nos la teva opinió al respecte?

La meva posició és de moltíssima perplexitat. No crec que tingui res més a afegir al que vosaltres mateixos penseu. Jo no he sigut mai militant de cap partit, visc a Tunísia i des d'allà contemplo sempre amb una certa pesadesa, degut a la meva vinculació a diferents partits i sectors de l'esquerra de l'estat espanyol, el grau de divisió que existeix. Per una banda opino que Izquierda Unida no és refundable, que millor seria fins i tot que perdés la mínima representació institucional que té. I el malestar en relació a les eleccions té a veure amb que de sobte es presentin vàries formacions a les quals m'agradaria votar, els programes de les quals pràcticament coincideixen i assumeixo i els candidats de les quals conec i admiro per igual. Així que em sento com el burro de Buridán, davant de dues o tres forces i paralitzat. Jo crec que això és una senyal també de fins a quin punt la corrent central de la història no passa per Europa. Quant menys poder té la esquerra, quant més té en joc, més divisió hi ha. I llavors passem immediatament de Marx a Freud, perquè el què està en joc no són els programes sinó quotes de poder mínim, ambicions personals...

Bello

Reprodueixo a continuació el text d'una conferència dictada per en Walden Bello a la Conferència sobre la Crisi Global organitzada el passat 21 de març a Berlín pel Partit de l'Esquerra alemany, partit del qual Bello és membre d´honor. La font és la publicació oberta d'indymedia-bcn i val molt la pena. Sobretot la idea nuclear de la necessitat del desplaçament pràctic i discursiu de l'esquerra en confrontació al neoliberalisme, donada la nova etapa "socialdemòcrata global" o neokeynessiana. Aprofito per comentar que estic treballant en la síntesi de les sessions del professor David Harvey sobre El Capital penjades a internet, paral·lelament a la relectura de l'edició de El Capital d'Akal, bàsicament (ja és un bon objectiu) dels primers tres llibres (Volum I). En seguirem parlant.

(Walden Bello és president i de la Freedom from Debt Coalition, investigador principal del Focus on the Global South i professor d'economia política a la Universitat de Filipines. A Europa, és membre d´honor del partit alemany Die Linke (L´Esquerra).)



El que faré avui aquí és, primer, discutir breument els orígens i la dinàmica d'aquesta crisi, i segon, explorar les possibilitats d'una estratègia per a l'esquerra global capaç de respondre a la crisi present dins del context dels desafiaments procedents tant del centre capitalista tecnocràtic com de la dreta capitalista populista ..

La crisi fonamental és de sobre-acumulació

La teoria econòmica ortodoxa deixà fa molt de ser útil per a comprendre la crisi. La teoria econòmica no-ortodoxa, en canvi, ara pot llançar potentíssims indicis de les causes i de la dinàmica de l'actual crisi. Des d'una perspectiva progressista, el que estem observant és la intensificació d'una de les crisis centrals -o "contradiccions"- del capitalisme global: la crisi de sobreproducció, també coneguda com crisi de sobre-acumulació o sobrecapacitat. Es tracta de la tendència del capitalisme a generar, dins del context d'una competició intercapitalista aguda, una gegantina capacitat productiva, la qual depassa folgadament la capacitat de consum de la població a causa de les desigualtats d'ingrés que limiten el poder adquisitiu popular. El que comporta una erosió de la rendibilitat i condueix a una espiral econòmica decreixentista.

Per tal d´entendre el present col.lapse, hem de retrotreure´ns fins a l'anomenada Edat d'Or del capitalisme contemporani, el període entre 1945 i 1975. Va ser un període de ràpid creixement, tant a les economies centrals com a les economies subdesenvolupades: un creixement disparat, en part, per la massiva reconstrucció d'Europa i de l'Est asiàtic després de la devastació de la II Guerra Mundial, i en part també per els nous dispositius i els nous instruments resultants d'un històric compromís de classe entre el capital i el treball que s´institucionalitzà baix el nou Estat keynesià.

Però aquest període d'elevat creixement va arribar a la seva fi a mitjans dels anys 70, quan les economies centrals van ser presa de la estanflacció, és a dir, de la coexistència de creixement baix i d´inflació elevada, un matxembrat suposadament impossible per a la teoria econòmica neoclàssica.

L´estanflacció, però, no era sinó el símptoma d'una causa més fonda: la reconstrucció d'Alemanya i del Japó, i el ràpid creixement d'economies en vies d'industrialització, com Brasil, Taiwan i Corea del Sud, va venir a afegir un volum gegantí de nova capacitat productiva i s´incrementà la pressió competitiva global, mentre que, en canvi, les desigualtats dins dels països i entre els països limitaven el creixement del poder adquisitiu i de la demanda, erosionant així la rendibilitat. Això s´agreujà amb els increments dràstics del preu del petroli experimentats als 70.

L'expressió més feridora de la crisi de sobreproducció fou la recessió global de començaments dels 80, que va ser la més greu que va abatre´s sobre l'economia internacional des dels temps de la Gran Depressió, és a dir, abans de la crisi present.

El capitalisme assajà tres vies d'escapada per tal d´escapolir-se de la sobreproducció: la re-estructuració neoliberal, la globalització i la financiarització.




Primera via d'escapada: la re-estructuració neoliberal

La re-estructuració neoliberal cobrà la forma de Reaganisme i de Tatcherisme al Nord i d´Ajust Estructural al Sud. Objectiu: vigoritzar de nou l'acumulació de capital, i això de dues maneres: 1) la remoció de les restriccions estatals al creixement, a l'ús i als fluxos de capital i riquesa; i 2) la redistribució de l'ingrés dels pobres i de les classes mitjanes cap als rics, dins la idea que això donaria incentius als rics per invertir i rellançar el creixement econòmic.

El problema amb aquella fórmula era que amb la redistribució de l'ingrés cap als rics el que fas és jugular els ingressos dels pobres i de les classes mitjanes, reduint així la demanda, sense necessàriament induir als rics a invertir més en producció. Allò cert és que podria ser més rendible invertir en especulació. A més a més, i encara que tenint èxit, aquella estratègia, a llarg plaç, no faria sinó que agreujar el problema bàsic, donat que la inversió en producció hauria de comportar volums encara més grans de capacitat productiva instal.lada.

El fet és que la re-estructuració neoliberal, que va generalitzar-se al Nord i al Sud als 80 i 90, va tenir un registre paupèrrim en matèria de creixement: el promig del creixement global als 90 va ser del 1,1%, i d'1,4% als 80. En canvi, quan imperaven les polítiques d'intervenció pública fou molt superior: als 60 va ser del 3,5% i als 70, del 2,4%. La re-estructuració neoliberal no podia superar l'estancament.




Segona via d'escapada: la globalització

La segona via d'escapada que assajà el capital global per a contrarestar l'estancament va ser l"acumulació extensiva" o globalització, és a dir, la ràpida integració d'àrees semicapitalistas, no-capitalistes o precapitalistes a l'economia global de mercat. Rosa Luxemburg, que no només va ser una gran dirigent política de l'esquerra radical, sinó també una gran economista, va observar fa molt de temps dins del seu gran clàssic L'acumulació de Capital que aquest fenomen resultava necessari per tal d´aixecar la taxa de benefici a les economies metropolitanes.

Com? Doncs guanyant accés a treball barat, guanyant nous i pràcticament il.limitats mercats, guanyant noves fonts de productes agrícoles barats i de matèries primeres barates, i donant origen a noves àrees d'inversió en infraestructura. La integració s'aconsegueix a través de la liberalització del comerç, removent obstacles a la mobilitat del capital global i abolint fronteres per a la inversió estrangera.

Xina és, no cal dir-ho, l'exemple més destacat d'una àrea no-capitalista integrada a l'economia global durant els 25 anys passats.

A mitjans de la primera dècada del segle XXI, entre un 40 i un 50 per cent dels beneficis de les corporacions nord-americanes procedien de les seves operacions i vendes a l'estranger, especialment a la Xina.

El problema amb aquesta manera d'escapar a l'estancament és que enforteix el problema de la sobreproducció, perquè el que fa és afegir capacitat productiva. Un volum imponent de capacitat manufacturera és el que ha vingut a afegir-se a Xina durant els darrers 25 anys, el que ha tingut un efecte depressor sobre preus i beneficis. No és per casualitat que, des de 1997, els beneficis de les corporacions nord-americanes deixaren de créixer. D'acord amb una estimació, la taxa de beneficis de les 500 primeres corporacions de la llista de Fortune passà d'un 7,15% al 1960-69 a un 5,30% al 1980-90, després a un 2,29% al 1990-99 a un 1,32% al 2000-2002. A finals dels 90, amb un excés de capacitat industrial a pràcticament totes les indústries, la fissura entre capacitat productiva i vendes ja era el més gran des dels temps de la Gran Depressió. Vistes així les coses, des de la perspectiva de la sobreproducció, la globalització no ha estat, contràriament al que ha estat sostingut per molts dels seus apologetes i per molts dels seus crítics, una etapa superior del capitalisme, sinó un esforç a la desesperada per sortir del pantà de la sobreproducció. La globalització no ha tingut cap element de progrés.




Tercera via d'escapada: la financiarització

Donats els limitats beneficis trets per la re-estructuració neoliberal i la globalització per al punt de contrarestar l'impacte depressiu de la sobreproducció, la tercera via d'escapada -la financiarització- resultava crucial per a mantenir i elevar la rendibilitat i les taxes de benefici.

Amb unes inversions industrials i agrícoles que despedien magres beneficis a causa de la sobreproducció, circulaven volums ingents de fons excedents, o s´invertien i re-invertien al sector financer. És a dir: el sector financer girava sobre si mateix.

La resultant d'això fou un increment de la bifurcació entre una economia financera hiperactiva i una economia real estancada. Com observara un executiu financer a les pàgines del Financial Times, "en aquests darrers anys, hem assistit a una desconnexió creixent entre les economies real i financera. L'economia ha crescut (...) però de cap manera com l'economia financera, fins que esclatà". El que no ens va dir aquest observador va ser que la desconnexió entre l'economia real i la financera no va donar-se per casualitat; que l'economia financera esclatà precisament perquè va acabar obrint-se camí l'estancament generat per la sobreproducció de l'economia real.

Un indicador de l´arxirentabilitat del sector financer és que mentre que els beneficis del sector manufacturer arribaren a representar l'1% del PIB dels EUA, els del sector financer arribaren a representar el 2%. Un altre fet és que el 40% del total dels beneficis de les corporacions nord-americanes financeres i no financeres van arribar a quedar a disposició del sector financer, encara que aquest només representava el 5% del PIB dels EUA (i fins i tot aquest últim percentatge està probablement sobre-estimat).

El problema d'invertir en operacions del sector financer és que rendeix tant com esprémer valor del valor ja creat. Pot crear benefici, per descomptat, però no crea nou valor: només la indústria, l'agricultura, el comerç i els serveis creen valor nou. Atès doncs que el benefici no es basa en el valor creat, les operacions d'inversió acaben per ser un munt de volàtils, i els preus de les accions, de les obligacions i de les altres formes d'inversió poden arribar a desviar-se radicalment del seu valor real. (Per exemple: les accions d'empreses d'innovació a l´Internet poden arribar a assolir preus astronòmics, empeses únicament per estimacions financeres que provoquen alces en espiral.)

Els beneficis, així doncs, depenen de l'oportunitat de començar adquirint avantatge amb uns preus a l'alça allunyats del valor del producte, per després vendre abans que la realitat forci una "correcció" que els retornarà dràsticament als valors reals. La pujada radical dels preus d'un actiu, molt més enllà dels valors reals, és el que s'anomena formació d'una bombolla.

En dependre la rendibilitat de cops de fortuna especulatius, no resulta sorprenent que el sector financer vagi de bombolla en bombolla, d'una mania especulativa a una altra.

Atès que està activat per la mania especulativa, el capitalisme financerament habilitat ha experimentat ja prop de 100 crisis financeres des de que els mercats de capitals foren desregulats i liberalitzats als 80, éssent la crisi més greu, abans de la present, la crisi financera asiàtica de 1997.





La dinàmica de la implosió subprime

No entraré en detall a la dinàmica de la crisi actual, originada en el col.lapse del mercat immobiliari nord-americà, fenomen conegut també com "implosió subprime". Algunes dimensions clau d'aquesta implosió (com l'estímul que l´Alan Greenspan proporcionà a la bombolla financera retallant al juny de 2003 els tipus d'interès fins a un 1% -els més baixos en 45 anys- i mantenir-los en aquest nivell durant tot un any, amb la fi de contrarestar els efectes recessius de l'esclat de la bombolla tecnològica de començaments dels 90) ja varen esmentar-se ahir. Permeteu-me tocar, ja sia breument, dos o tres punts més.

La crisi hipotecària subprime no fou un cas d'oferta que depassa la demanda real. La "demanda" havia estat, i per molt, rumiada per la mania especulativa de promotors i financers que volien treure grans beneficis del seu accés a la moneda estrangera (el gruix d'aquesta, d'origen asiàtic i xinès), que inundà els EUA la passada dècada. Es van vendre agressivament paquets hipotecaris gegantins a milions de persones que normalment no se´ls haurien pogut permetre oferint taxes d'interès "insultantment" baixes, que després haurien de reajustar-se a fi d'augmentar les quotes de pagament dels flamants nous propietaris d'habitatge.

Com van arribar a convertir-se en un problema tan gegantí unes hipoteques problemàtiques? És que aquests actius estaven "seguritzats", és a dir, convertits en uns productes o mercaderies espectrals anomenades "obligacions de deute colateralizats" (CDO, per les sigles en anglès), les quals permetien especular amb la possibilitat que els crèdits hipotecaris no foren retornats. Aquests actius aleshores van ser empaquetats juntament amb altres actius i comerciats pels originadors de les hipoteques, que treballaven amb diferents tipus d'intermediaris tan conscients del risc, que es treien de sobre el producte a tota velocitat oferint-lo a d´altres bancs i inversors institucionals. Al seu torn, aquestes institucions van traspassar aquests títols a d´altres bancs i instituts financers forans.

La idea era vendre al punt, fer-se amb els diners i aconseguir un bon i tranquil benefici, deixant el risc per als incauts que estaven al final de la cadena: per als centenars de milers d'institucions i d'inversors individuals que compraven els títols vinculats a hipoteques. A això se li va anomenar "dispersió del risc", i es veia com a Bona cosa, perquè alleugeria els balanços comptables de les institucions financeres, permetent embarcar-se en ulteriors activitats de préstec.

Quan s´elevaren els tipus d'interès dels préstecs subprime, de les hipoteques variables i d'altres préstecs immobiliaris, va acabar-se la partida. Hi ha vora de quatre milions d'hipoteques subprime que entraran probablement en situació d'impagament els pròxims dos anys, i cinc milions d'impagaments, els propers anys, a causa dels tipus hipotecaris variables. Però títols el valor total dels quals puja a no menys de 2 bilions de dòlars han estat ja injectats, com si de letals virus es tractara, dins del sistema financer global. El gegantí sistema circulatori del capitalisme global ha estat fatalment infectat. I, com a una plaga, no sabem qui ni quants estan fatalment infectats fins que vagin emergint, perquè el conjunt del sistema financer ha arribat a ser superlativament opac a causa de la manca de regulació.



Col.lapse de l'economia real

Ens trobem ara en una conjuntura en la qual, en comptes de complir amb la seva tasca primordial de prestar per facilitar l'activitat productiva, els bancs s'aferren a la seva tresoreria, o compren entitats rivals per tal d'enfortir la pròpia base financera. No pot sorprendre: amb el sistema circulatori del capitalisme global infectat, era només qüestió de temps fins que l'economia real es contagiara com ho ha fet, i a una velocitat esfereïdora, en aquestes últimes setmanes. Woolworth, tot un emblema de la venda al detall, ha fet fallida a la Gran Bretanya, la indústria automobilística als EUA està en cures intensives, els beneficis de BMW s'han desplomat prop d'un 90%, i fins a la poderosa Toyota ha experimentat un declivi sense precedents en els seus beneficis. Amb una demanda en caiguda lliure dels consumidors nord-americans, la Xina i l'est asiàtic han vist amuntegats els seus productes als molls de descàrrega, cosa que ha comportat una contracció aguda de les seves economies i acomiadaments massius.

La globalització ha fet que economies que lligaren els seus destins en l'època d'apogeu, caiguin ara també de la mà a una velocitat sense precedents: i no s'entreveu el final.

Permeteu-me ara una pausa per a declarar la raó que hagi entrat amb cert detall a les causes i a la dinàmica de la crisi: és que he volgut destacar el fet que el que hem vist desenvolupar-se davant dels nostres ulls fins ara no és una crisi de la variant neoliberal del capitalisme, sinó la crisi del capitalisme.






La resposta capitalista: socialdemocràcia global

Amb el col.lapse de la globalització i amb el mercat desregulat anant-se en orris, la metafísica neoliberal amb què s´adornà el capitalisme contemporani ha quedat totalment desacreditada, per bé que -la cosa no ofereix dubte- se segueixi batent encara en algunes accions de reraguarda.

Jo crec que, entre les files de l'establishment, s´ha escampat realment el pànic i la confusió, i els aclapara el sentiment que les coses aniran encara a pitjor abans de començar a millorar. S'adonen que les velles institucions neoliberals, com l´FMI, l'OMC i el G-20 resulten irrellevants, encara que els mètodes keynesians de despesa amb dèficit i injecció de liquiditat al mercat pogueren arribar a tenir efectes molt limitats. Cada vegada més, els intel.lectuals més intel.ligents de l´establishment comencen a adonar-se que no estem sinó al començament d'una caiguda lliure global, que no sabem realment quan tocarem fons i ni de si, quan el toquem, l'economia global restarà molt de temps allà. La millor imatge de l'economia real que se m'acut a mi és la d'un submarí alemany de la II Guerra Mundial que, tocat en ple Atlàntic per les descàrregues d'algun destructor britànic, s´esfonsa ràpidament en direcció el fons oceànic i, arribat al fons, ningú sap com aconseguirà la tripulació reflotar el submarí. Passarà com a la pel.lícula clàssica del Wolfgang Petersen (Das Boot), i aconseguiran les penoses maniobres de la tripulació injectar aire comprimit suficient als tancs de llast com per a tornar a superfície? O seguirà el submarí indefinidament a zones abissals? Funcionaran avui els mètodes keynesians de reflotació? Els pensadors més crítics del capitalisme, com Martin Wolf o Paul Krugman, no aposten per això.

Hi ha dues coses de les que podem estar segurs. La primera: els enfocaments neoliberals han quedat totalment desacreditats. I la segona: els sorruts fets de base, i no restriccions ideològiques qualssevol, són els que imposaran amb seu dictat el que hagin de fer els qui s´entestin a salvar el sistema. Així doncs, alliberem-nos ja nosaltres per començar de la idea, segons la qual els principis neoliberals constituiran les línies vermelles infranquejables de la seva política venidora.

Permeteu-me ser un poc més de concret. Jo crec que les accions de la nova administració Obama a Washington constitueixen una ruptura amb el neoliberalisme. Una qüestió important, valga dir-ho, quant de decisiva i definitiva serà la ruptura amb el neoliberalisme. Però d´altres qüestions van a la medul.la del capitalisme mateix. Es recorrerà a la propietat pública, a la intervenció pública i al control públic simplement amb el propòsit d'estabilitzar el capitalisme, per després tornar el control a les elits granempresarials? Estem a les portes d'una segona onada de capitalisme keynesià, en el qual l'Estat i les elits granempresariales s'associen amb el món del treball dins d´una política de foment de la indústria, del creixement i dels salaris alts, aquesta vegada amb una dimensió verd? O serem testimonis del començament d'un procés de desplaçaments fonamentals de la propietat i del control de l'economia en una direcció més popular? És veritat que hi ha límits per a les reformes dins del sistema de capitalisme global, però en cap altre moment del passat mig segle han semblat aquests límits més fluids i porosos que ara.

En aquest moment, la despesa massiva en estímuls a nivells rècord -un anatema per als neoliberals- s'ha convertit en pràctica generalitzada, éssent que les úniques divergències entre les elits del Nord giren entorn del muntant que han de tenir aquestes despeses per tal d´ aconseguir reflotar el submarí . En això, Obama s'ha revelat el superkeynesià. També està en curs la nacionalització dels bancs -una altra pràctica condemnada pel neoliberalisme-, i les qüestions que divideixen a les elits es refereixen al grau d'agressivitat que ha de tenir el govern exercint el control sobre les participacions majoritàries de les accions i a si retornarà els bancs a la gestió privada un cop passada la crisi.

Al contrari del que va mantenir-se ahir aquí en algunes intervencions, la reprivatització no és un fet predeterminat. Són els fets de base els que determinaran la resposta a totes aquestes qüestions, ja que la tasca que tenen entre mans els gestors de la crisi del capitalisme no és la de fer que les solucions adoptades estiguin en línia amb una doctrina del tot punt desacreditada, sinó la de salvar el capitalisme.

Més enllà de la despesa amb dèficit i de la nacionalització, jo crec que, a l´interior de l'establishment, prosperarà un debat sobre si convé seguir el camí del que jo anomeno "socialdemocràcia global", o SDG, per a respondre a la desesperada necessitat dual que té el capitalisme tant d'estabilització com de legitimitat.

Encara abans que es desenvolupara plenament la crisi financera, els partidaris de la SDG havien anat ja prenent posicions a favor de la mateixa com una alternativa a la globalització neoliberal, avisats com estaven de les tensions i els mals de cap generats per aquesta. Una personalitat vinculada amb això és el primer ministre britànic Gordon Brown, qui encapçalà la resposta europea inicial a l´afonament financer a través de la nacionalització parcial dels bancs. Vist generalment com el padrí de la campanya "Fem que la pobresa sigui història" al Regne Unit, Brown, éssent encara ministre d'hisenda britànic, proposà el que va anomenar un "capitalisme d'aliança" entre el mercat i les institucions estatals, capaç de reproduir a escala global el que, segons ell, va fer Franklin Roosevelt a una economia nacional: "assegurar els beneficis del mercat domant els seus excessos". Ha de ser un sistema, continuava Brown, que "es faci amb tots els beneficis dels mercats globals i els fluxos de capitals, minimitzi el risc de crisi, maximitzi les oportunitats de tots i sostingui als més vulnerables: es tracta, en una paraula, de restaurar a l'economia internacional les fins públiques i els ideals elevats ".

A l'articulació del discurs socialdemòcrata global s'ha sumat a Brown un grup divers composat, entre d´altres, per l'economista Jeffrey Sachs, el George Soros, l'antic Secretari General de l'ONU, el Kofi Annan, el sociòleg David Held, el Premi Nobel Joseph Stiglitz , i fins i tot el Bill Gates. Hi ha, evidentment, diferències de matís a les posicions de tota aquesta gent, però l'impuls de les seves perspectives és el mateix: implantar un ordre social i articular un sòlid consens a favor del capitalisme global.


Entre les posicions clau promogudes pels partidaris de la SDG estan les següents:

1) La globalització és essencialment beneficiosa per al món; els neoliberals no han sabut ni gestionar ni vendre-la a l'opinió pública.

2) És urgent salvar la globalització dels neoliberals, perquè la globalització és reversible i fins i tot ja pot ser que es trobi en procés de retrogressió.

3) El creixement no ha de per què anar acompanyat d'una desigualtat creixent.

4) Cal evitar l'unilateralisme, preservant al mateix temps, encara que fonamentalment reformades, les institucions i els acords multilaterals.

5) La integració social global, la reducció de les desigualtats tant dins dels països com entre els països, ha d'acompanyar la integració al mercat global.

6) El deute global dels països en vies de desenvolupament ha de ser cancel.lada o dràsticament reduïda, a fi que els seus estalvis resultants puguin emprar-se per estimular les economies locals, contribuint així a la reflacció global.

7) La pobresa i la degradació medi-ambiental han arribat a tal punt de gravetat, que es fa necessari posar a treballar un programa d'ajudes massives a l'estil del "Pla Marshall" del Nord per al Sud dins del marc dels Objectius de Desenvolupament del Mil.lenni .

8) Cal impulsar una "segona revolució verda", especialment a l'Àfrica, mitjançant l'ús generalitzat de llavors genèticament modificades.

9) Cal dedicar recursos ingents a encarrilar l'economia global per un camí més sostenible medi-ambientalment, exercint els governs un paper rector ( "keynesià verd" o "capitalisme verd").



Els límits de la socialdemocràcia global

No s'ha prestat massa atenció a la socialdemocràcia global, potser perquè, com els generals francesos després d´acabar la la II Guerra Mundial, molts progressistes continuen combatent a la guerra anterior, és a dir, contra el neoliberalisme. Es necessita urgentment d'una crítica, i no només perquè la SDG és el més probable candidat a succeir el neoliberalisme; més decisiu és el fet que, encara que la SDG té diversos elements positius, té, com la vella socialdemocràcia d'empremta keynesiana, molts trets problemàtics.

Es pot començar la crítica destacant quatre problemes centrals dins la perspectiva de l'SDG.

Primer: la SDG comparteix amb el neoliberalisme el biaix favorable a la globalització, diferenciant aquí només per la seva promesa de ser capaç de promoure-la millor que els neoliberals. Globalització significa per a ells una ràpida integració de la producció i dels mercats, però amb una regulació eficaç, segons el que va plantejar el Director General de Finances de la UE, Jan Koopman, que es diu keynesià. Això val, però, tant com dir que n'hi ha prou amb afegir la dimensió de la regulació, juntament amb la de la "integració social global", perquè un procés essencialment destructiu i desvertebrador, social i ecològicament parlant, resulti digerible i acceptable. La SDG parteix del supòsit que tota la gent realment desitja formar part d'una economia global funcionalment integrada a la que hagin desaparegut les barreres que defineixen allò nacional d´allò internacional. No serà, al contrari que, farta com està tota la gent dels comportaments erràtics de l'economia internacional, el que preferirien més aviat és formar part d'economies subjectes a control local? I passa, en efecte, que l'actual deriva decreixentista de les economies interconnectades ve a confirmar amb fets un munt de contundents la validesa de les crítiques centrals del moviment antiglobalitzador al procés de globalització.

Segon: la SDG comparteix la preferència del neoliberalisme pels mercats com a mecanisme principal de producció, distribució i consum, i es diferencien sobretot per predicar l'acció de l'Estat a punt per corregir els errors del mercat. La mena de globalització que necessita el món, d'acord amb Jeffery Sachs a The End of Poverty, implicaria "enganxar-se al carro (...) de la notòria potència del comerç i la inversió, reconeixent i enfrontant-se a les seves limitacions mitjançant una acció col.lectiva compensatòria" . Això és molt una altra cosa que dir que la ciutadania i la societat civil són qui han de prendre les decisions econòmiques clau, éssent el mercat, com la burocràcia estatal, un simple mecanisme de realització de decisions democràticament preses.

Tercer: la SDG és un projecte tecnocràtic, amb experts servint menús i llançant reformes socials des de la seva poltrona, no un projecte participatiu en el qual les iniciatives discorrin de baix a dalt.

Quart: la SDG, encara que crítica amb el neoliberalisme, accepta el marc del capitalisme monopolista, que reforça en allò fonamental el control privat concentrat dels mitjans de producció, deriva benefici de l'extracció explotadora de valor excedent generat pel treball, va de crisi en crisi per causa de les seves tendències a la sobreproducció i, a sobre, en la seva recerca de rendibilitat, tendeix a posar el medi ambient al límit de les seves capacitats. Com va ocórrer amb el keynesianisme al marc nacional, la SDG recerca al marc global un nou compromís de classe que vingui acompanyat de nous mètodes per a contenir o minimitzar la tendència del capitalisme a la crisi. Així com la vella socialdemocràcia i el New Deal estabilitzaren el capitalisme nacional, la funció històrica de la socialdemocràcia global seria la d'aplanar les aspres contradiccions del capitalisme global i relegitimar-lo després de l'era de crisi i caos deixada en herència pel neoliberalisme.

Fins a la data, l'SDG batalla amb qüestions de gestió social. L'esquerra, en canvi, ha de batallar amb qüestions d'emancipació social. L´SDG s'acull a la gestió tecnocràtica; l'esquerra, a la democràcia participativa des de l'arrel, des de les mateixes empreses. L´SDG cerca reconfigurar el capitalisme monopolista, com va fer al seu dia el vell keynesianisme, però aquesta vegada a escala global. L'esquerra, obligada a plantejar el problema de les relacions de propietat, ha de cercar la creació d'un sistema Postcapital. L´SDG vol perfeccionar la globalització. L'esquerra vol la desglobalització. L´SDG veu el futur al capitalisme verd. L'esquerra veu la descapitalistització com a condició prèvia a qualsevol organització social planetària ecològicament benigna.

Com el president brasileny Lula, el president Obama té el talent retòric per a fer ponts entre diferents discursos. Pel que fa a economia, és una tabula rasa. Com Roosevelt, no es lliga a fórmules de l'ancien régime. Com Lula i com Roosevelt, és un pragmàtic el criteri bàsic és l'èxit a la gestió social. Com a tal, està a una posició única per encapçalar aquesta ambiciosa empresa reformista. La nostra tasca no pot únicament consistir a donar suport als aspectes positius del programa de l'SDG que promoguin el benestar popular i oposar-nos a aquells que portin a la re-estabilització del capitalisme. També hem de ser capaços, i això és encara més important, de diferenciar, mentre duri el procés, el nostre projecte del de l´SDG i guanyar suports per a la nostra visió i per al nostre programa estratègic.




El desafiament procedent de la dreta

Tanmateix, l'opció a la que ens enfrontem al període que s'atansa no passa per escollir entre l'Esquerra i la socialdemocràcia Global. Seria una elecció ben senzilla! Perquè el cert és que es podria començar a articular una resposta que fóra anti-neoliberal en matèria econòmica, almenys retòricament, populista en matèria social, però excloent a les seves polítiques, és a dir, evocadora de solidaritats de tribu, no de poble. Ja hem començat a veure alguna cosa d'això a l'actitud del president francès Sarkozy. Després de declarar que "el capitalisme de deixeu-fer ha mort", va crear un fons d'inversió estratègic de 20 mil milions d'euros per a promoure la innovació tecnològica, mantenir les indústries més avançades en mans franceses i conservar llocs de treball. "El dia que deixem de construir trens, avions, automòbils i vaixells, què quedarà de l'economia francesa?", Es va preguntar retòricament fa uns dies. "Records. Jo no vull fer de França una simple reserva turística ". Aquest tipus de política industrial agressiva, tendent a reagrupar als sectors clau de la classe capitalista francesa i a guanyar ascendent sobre la classe obrera blanca tradicional del país, pot molt bé anar de la mà de les polítiques excloents i anti-immigratòries amb que s´ha vingut associant al president francès.

El populisme conservador de Sarkozy és relativament temperat. N'hi ha de més radicals esperant als marges, com el moviment antimusulmà del Gerd Wilders a Holanda, al que s'augura un 28% d'escons a les pròximes eleccions parlamentàries gràcies a una oportuna barreja de solidaritat comunal, teoria econòmica populista i lideratge autoritari. Per tot arreu del món desenvolupat hi ha moviments d'aquesta mena, i el que a mi em preocupa és que la crisi en curs pugui obrir-los el camí per aconseguir arribar a una massa crítica.

Perquè les coses aniran a pitjor, a molt pitjor, abans de començar a anar millor, i la crisi global no és una cosa que pugui gestionar tecnocràticament, com si es tractara de l'aterratge suau realitzat fa unes setmanes pel pilot de la US Airways dins del riu Hudson a Nova York. Si la socialdemocràcia Global fracassa amb el seu intent de revigoritzar el capitalisme i la Esquerra és incapaç d'articular-se amb una visió programàtica fundada en la igualtat, la justícia i la democràcia participativa que resulti atractiva per al poble en un període de crisi greu i duradora, aleshores altres forces s´afanyaran per omplir el buit, com va passar als anys 30 del segle passat. Si hi ha alguna cosa que Rosa Luxemburg, Gramsci i Lenin poden ensenyar avui és que no n'hi ha prou amb la bona voluntat, els valors i la visió; que, al final, és decisiva la política, entesa com una visió de poder, com una estratègia efectiva de construcció de coalicions i com astutes i flexibles tàctiques de formació d'una massa crítica per guanyar poder, com una activitat amb dimensions parlamentàries i extraparlamentàries. La natura té horror al buit, i nosaltres hem d'estar disposats a omplir el buit. O perdrem. I això ara no ens ho podem permetre.

L'esquerra ha de llevar-se

Per resumir. Mentre els progressistes estaven immersos dins d´una guerra total contra el neliberalisme, el pensament reformista anava fent forat als cercles de l'establishment. Aquest pensament s'està convertint ara en política, i l'esquerra ha de treballar el doble per fer el mateix. No és només cosa de passar de la crítica a la prescripció. Es tracta d'ultrapassar les limitacions de la imaginació política de l'esquerra imposades per l'agressivitat del desafiament neoliberal als 80, que va venir a combinar-se amb el col.lapse dels règims socialistes burocràtics a començaments dels 90. L'esquerra hauria d'atrevir-se a aspirar de nou a paradigmes d'organització social que s´encaminaren sense pudor a la igualtat i al control democràtic participatiu tant de l'economia nacional com de l'economia mundial: perquè aquestes són condicions necessàries de l'emancipació individual i col.lectiva i -s´ha d´afegir- l'estabilització ecològica.

És una perspectiva per la que hauríem de poder combatre, no simplement deslliurant una batalla per la consciència del gent, sinó també per cor i ànima. I aquí la lluita és, per una banda, contra els esquemes capitalistes tecnocràtics de re-estabilització capitalista de la socialdemocràcia global i, de l'altra, contra els esquemes amb base de masses de la re-estabilització capitalista del populisme nacionalista i fonamentalista. Les idees no són suficients, i el que serà decisiu és la manera de traduir les nostres idees i els nostres valors i la nostra visió a una estratègia i a unes tàctiques amb vocació guanyadores que puguin triomfar democràticament. Hem de sortir de l´ economicisme al que va quedar reduïda l'esquerra global a l'era neoliberal: la política ha de tornar a prendre el comandament.







sinpGlobal Focus on the South, 23 abril 2009

Tornem-hi!

Ara que ja no hi ha cap dubte raonable sobre la poca sistematicitat en la publicació d'aquest bloc (cinc mesos sí, dos no, vuit sí, tres no...), m'estalviaré de reprendre el compromís. Només dir que ara que tornem a tenir temps de nit, d'aquest que passa més a poc a poc i omple l'habitació de fum, ho provarem altra vegada. Sobretot perquè torna a venir de gust. Avui poca cosa més que deixar-vos l'anunci de promoció de la gireta de presentació de "A cada passa", anunciar-vos que el primer de maig penjarem un avançament i convidar-vos a totes i tots a passar-vos per la Farinera (el Clot) aquest dissabte a la festa del tercer aniversari de la Directa. Hi actuaran "El Belda i el Conjunt Badabadoc" i "El Nota". Aquest darrer s'ha currat un tema breu per un vídeo de difusió del projecte!:

.

Ja ho tenim més a prop...

Abans de res, des de la distància del meu decidit (semi)aïllament per currar en el disc, una abraçada a l'Enric Duran i una trallada repulsiva plena de bilis als gossos responsables de la seva detenció.

Avui hem entrat a mesclar els temes d'At Versaris a l'estudi del Dive Dibosso. Excel·lent sintonia i immillorables perspectives. Encara queden coses per enregistrar a l'estudi del Marquitus i també al del Dive (algunes veus, un parell de temes amb els Ass Trio, col·laboracions instrumentals de violí, guitarra i saxo...) però el gruix de curro d'escriptura i producció (entren força instrumentals meves i del Bel) va agafant color. En realitat, i sobre el paper, només ens queden tres setmanetes per acabar amb les mescles i tenim (i tinc) moltíssiimes coses a fer encara si volem que estigui el treball al carrer al maig. Tinc dubtes raonables que tots els bolos del maig, especialment els primers, ja els poguem fer amb el disc al carrer i per tal d'enfocar-los realment com una presentació en tota regla, però no serà per la manca de dedicació... El resultat de tot plegat, a part d'una escurada de butxaques generalitzada, esperem que sigui que passeu una bona escoltant la merda nova.

En qualsevol cas, i per trencar amb aquesta incomunicació temporal, aquí teniu un detallet. És l'audio de l'enregistrament casolà amb videocàmera del concert amb Ass Trio al Teatre Grec. La versió d'Un dia de cel crec que, malgrat la sonoritat anorèxica, val la pena. Ens anem escoltant i llegint. Pel què fa a l'edició del Somnis Desperts, la setmana vinent reprendrem la versió 2.0 amb la col·laboració de l'Oriol Farrés i ben aviat també comptarem amb l'Ivan Miró de la Ciutat Invisible.

Petons, amics! I aquí ho teniu:

Infiltrats

Pels que hagueu estat al cas del rumor infonamentat que s'ha començat a difondre sobre un company del Moviment Popular de Sabadell membre d'Alerta Solidària i un altre company de Sants. La resta no cal ni que seguiu llegint.

Seré prudent, breu, concís i funcional. Sobretot, a l'espera que es parli amb el subjecte difamador, a l'espera que el MPS faci un comunicat demà i per contribuir a que disminueixin les trucades angoixades i rebossants d'interrogacions:

- No hi ha cap possibilitat, millor dit i parafrasejant a Otegui, no contemplo ni com a mera hipòtesi que siguin certes les acusacions que situen els difamats a sou de la Policia Nacional. Per la mateixa raó que el senyor Arnau no aporta CAP prova, no detallaré aquí CAP prova que les seves acusacions són falses perquè és qui acusa que ha d'aportar-les i un advocat com ell hauria de defensar la presumpció d'innocència i no de culpabilitat com sembla que fa absurdament. Espero que per la gent propera que llegeix això sobri la meva proximitat i paraula, de moment.

- Estalvio consideracions sobre el senyor Francesc Arnau per respecte a la ulterior decisió col·lectiva que haurà de decidir què es diu a un senyor que actua d'una forma tan irresponsable, histèrica, infonamentada, gelosa i absurda.

Fins demà.

Somnis Desperts - 2a època

Deixo de donar pel sac sol amb el programa. Altrament dit, les ganes i les col·laboracions augmenten. Avui, Albert Boada, de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i d'Ordint la Trama ens parla de la gènesi de la massacre soferta pel poble palestí, la seva història, el paper dels mitjans de comunicació occidentals... Amb alguns textos de Chomsky i Alba Rico, entre d'altres.

SomnisDesperts

Victòria popular! El dia més gran de l'any!

Gloria al Bravo Pueblo
que el yugo lanzó
la Ley respetando
la virtud y honor.

I

¡Abajo cadenas! (bis)
Gritaba el señor; (bis)
y el pobre en su choza
Libertad pidió:
A este santo nombre
tembló de pavor
el vil egoísmo
que otra vez triunfó.
(Coro)

II

Gritemos con brío: (bis)
Muera la opresión (bis)
Compatriotas fieles,
la fuerza es la unión;
y desde el Empíreo
el Supremo Autor,
un sublime aliento
al pueblo infundió.
(Coro)

III

Unida con lazos (bis)
que el cielo formó, (bis)
la América toda
existe en Nación;
y si el despotismo
levanta la voz,
seguid el ejemplo
que Caracas dió.
(Coro)

Vides penoses (o juas, juas, juas)

Booones. Bé, avui toca missatgest desenfadat. Resulta que el Soto (col·lega i cantant de Pirat's) m'ha enviat un missatge avui que m'ha recordat per enèssima volta que això de la crisi és del tot veritat: Hi ha gent que no té feina. La qual cosa no em semblaria malament sempre i quan aprofitessin el temps lliure en assumptes d'interès d'alguna índole.

Per això, començant amb el què m'ha comentat avui el Soto, faré algunes pinzellades de les coses que algú ha arribat a inventar d'un servidor i que, a més, ha arribat a orelles meves:

- Resulta que jo i el Soto ens portem fatal per alguna raó que desconec. Però no només això, resulta que ens hem ostiat! Suposo que la persona que va inventar-se això no sap que els projectes sovint (com el d'at versaris i Pirat's) cohabiten en el temps i l'espai en perfecte harmonia i no competeixen. I que si muten, és per la lliure determinació dels seus membres. El millor del cas és que m'ho ha explicat el Soto, que algú li havia preguntat a ell si era cert i encara ens partim...

- Resulta que quan Endavant va demanar a Pirat's el temazo que van fer pel Festival per la Independència de Vilafranca, jo havia dit anteriorment que no perquè volia cobrar pasta per fer-ho (?¿?¿&%!!!$$). Això m'ho va preguntar una molt bona amiga meva que es pensava que era cert...

- Resulta que jo vaig insultar, farà deu anys, a una companya d'Endavant (que, per cert, respecto molt i que en aquells temps estava a la PUA com un servidor) perquè em volia fer escombrar el Casal Popular de Gràcia després que jo hagués cantat en un bolo de Batzak. Evidentment, el rumor va obviar que jo no era el cantant de la banda que es va enfrontar amb ells (alguns ja sabeu qui va ser) i que jo ni tan sols cantava amb Batzak a aquella època. Quan després que més d'una persona m'ho digués, em vaig adreçar a aquesta noia (no importa qui sigui) per dir-li que esperava que no tingués cap problema amb mi perquè jo no li havia dit res, em va dir que no sabia de què em parlava però que gràcies. Imagina...

- Resulta que (i això si que ens va tocar més els cullons) quan algú de barraques de Tarragona va tancar incompetentment un concert amb at versaris sense tancar-lo (és a dir, el típic que fa una trucada, li dius que bé, però que truqui a Propaganda per allò de que no ens solapéssim amb una altre concert i per afegir-ho a l'agenda, blablabla) i finalment no vam baixar a tocar-hi perquè no se'ns va trucar mai més, va tenir els sants pebrots (ens ho va dir un tarragoní que va venir a veure'ns a Reus i es va dirigir a nosaltres per saber si era cert) de dir des de la taula de so del concert de Tarragona que HAVÍEM BAIXAT A VALÈNCIA A TOCAR ENLLOC DE A TARRAGONA PERQUÈ HI COBRÀVEM MÉS. Evidentment, no vam anar a Tarragona perquè hi ha gent que, si no sap muntar una tenda de campanya, imagina't com munta un concert... I a València, com no, hi vam anar per les despeses de viatge. Una truiteta de dos ous farem amb aquest xaval quan baixem a Tarragona. Ja miraré de postejar-ho....

Aquestes són algunes de les que tenen a veure amb AtV, les que tenen a veure amb la meva vida personal les obvio perquè, contràriament al què podrien pensar alguns, m'importen menys. La gent parla massa. En general, eh. Senzillament penso que si algú pot tenir el mal gust de voler escupir merda d'aquesta en un matat com jo o en un projecte fins ara DEFICITARI com atversaris, no vull pensar què passarà quan en aquest país algú de l'esquerra independentista i/o rupturista esdevingui cara visible, pública i notòria d'algun projecte amb responsabilitat. Quan pensava en aquest post recordava en les moltes vegades que algú m'ha comentat alguna cosa sense poder evitar criticar algú altre que, per més inri, conec o respecto per alguna cosa. Són els mateixos que estan tot el dia "tinc tanta feina, amunt i avall, milito com un boig..." com si això tingués res a veure en posar-se medalles... Fes alguna cosa útil, cony. O alguna cosa que emocioni algú. O... alguna cosa.

Bé, ja va dir Frigia que l'enveja és l'ad(t)versari dels més afortunats. I que la fortuna poc té a veure amb els diners i molt amb la felicitat.

Salut i força a totes i tots! Que aquest diumenge fem una install party! ouhyeaah!

Catalitzadors audiovisuals

Nota: Si hi ha algun mandrós o mandrosa que no es vol llegir tot el post, que no es perdi si més no la recomanació final en forma de pel·lícula que és l'objectiu primer del text. Sooom-hi.

Un catalitzador és una substància que augmenta la velocitat d'una reacció (química) però que no es consumeix en la reacció. Pel què ens convé ara, obviem la segona part de la definició, sense deixar de notar que també ens servirà per establir uns certs paral·lelismes. En les societats on les condicions objectives de les classes populars no són d'absoluta (ni tampoc relativa) depauperació, la batalla voluntària per la substitució d'un sistema injust que projecta els seus perjudicis lluny dels centres de poder i de les societats mateixes es desenvolupa principalment en el terreny de les consciències*. No dic res nou (de fet, no crec que ho faci mai gaire gent i menys jo, malauradament) si dic que les conquestes socials objectives que l'esquerra anticapitalista ha obtingut als estats burgesos occidentals des de principis dels noranta disten molt de significar una modificació objectiva de l'esdevenir econòmic, polític i social del seu entorn.

Amb l'impossibilitat conjuntural històrica de transformar d'arrel i concretament l'estructura de la societat, la majoria de les nostres lluites van (no tenim més remei) enfocades a pal·liar o contrarestar parcialment la cultura, les institucions educatives, repressives, legisladores i tot el conjunt del què el marxisme ha anomenat la superestructura social i el què Gramsci va delimitar en la majoria de casos amb el nom d'hegemonia. Mitjans de contrainformació, articulació política antipatriarcal, assemblearisme, difusió artística alternativa (musical, teatral, literària...), col·lectius antirepressius, denominadors comuns sobiranistes... Són totes expressions que, malgrat que es desenvolupin sovint en formes pragmàtiques, tenen com a objectiu conjuntural únic la modificació de les consciències. No en va, totes sabem que el capitalisme, per la seva pròpia essència i necessitats, i per les necessitats de la classe social que el sustenta, no és compatible amb el rigor periodístic, la igualtat de gènere, la democràcia no només formal sinó també participativa i endògena, la lliure expressió artística, la desaparició de la repressió política o l'exercici de la lliure determinació nacional no en la forma d'una papereta en un urna sinó en la seva expressió radical i genuïna. En resum, res del què apuntem en les nostres lluites es farà realitat sense l'abolició del mercat com a regulador de les nostres vides, sense l'abolició del capitalisme.

Assumint això, provem de fer-ho bé en aquest terreny i sovint fracassem en l'exercici de reclutar consciències al bàndol de la resistència. És això que sovint alguna militància ve a denominar “ser del rotllo”, el què ens permet de forma planera, inexacte i (si se'm permet) una mica ineficaç delimitar aquella gent que ja ha fet el “clic”, que ja ha vist quin és l'orígen dels mals, que no només renega de les injustícies socials i ecològiques de forma desordenada i gens sistèmica i les combat parcialment sinó que ja s'ha unit a nosaltres en un “cabrons, el mitjó ha de capgirar-se completament”. I amb l'experiència, ja sabem quan és més fàcil i perquè fer efectiu aquest procés. Si, exemplificant també, la gent jove és una de les fonts més inesgotables d'engreixament d'aquesta resistència de les consciències no és perquè els joves siguin més estúpids com alguns volen creure, sinó perquè encara tenen la ment prou lliure (malgrat el sistema educatiu) per buscar respostes sense el pes d'altres institucions burgeses com la família, o d'una hipoteca, o de la inseguretat o... En altres àmbits, és evident que compartir lluites concretes que afecten a persones a priori despolititzades, fer-les sentir recolzades, ens apropa a elles i les fa més permeables als nostres principis perquè aconsegueixen, senzillament, superar l'estigma social al que les nostres lluites estan sotmeses. Però més enllà d'aquests exemples i molts d'altres, hi ha projectes i formes de difusió de plantejaments que aconsegueixen formidablement i amb gran eficàcia catalitzar aquest “clic”.

Aquest és un dels més bons catalitzadors de consciències adormides que he trobat (vist en aquest cas) als darrers temps: Zeitgest, the movie (l'adjunto també embedded aquí a sota de tot). No comparteixo l'enfoc polític del final del documental però això és absolutament indiferent pel què aquí ens ocupa. Si aconseguiu que deu persones mirin aquest documental, nou seran nostres, és a dir, tornaran a ser seves. La vaig veure per primera vegada ara farà un any i ja l'he vist 3 vegades més en jornades de difusió en petit format amb amics i grups d'afinitat.

Paciència perquè comença lenta i aparentment caòtica, però la seva forma és justificada amb escreix per l'objectiu que persegueix finalment. Espero que aquest any hi torni a haver un Zeitgeist Day a nivell internacional, ara que a més hi ha la segona part de la pel·lícula rondant per la xarxa (que per cert encara no he vist). Crec que Zeitgeist (o l'ànima de la societat) tampoc es consumeix en la reacció que catalitza...

I us deixo també amb una cançó de Batzak (i la seva lletra) de quan jo cantava amb aquesta banda brutal per l'estreta vinculació amb el tema i la seva lletra, i pels què no ho sapigueu vegeu justificada la signatura ancestral dels meus mails:



"Existència innecessària. Necessària supervivència,
que contrasta amb una realitat desigual, anormal, antinatural.
Analitza l'acció que sempre implica possessió.
Prescindible possessió, imprescindible supervivència.
Actuació coherent prescindint de propietat.
No acceptant la competència i apostant per la unió.
Destruint l'explotació, negant la indiferència.
Actuant amb coherència i fomentant la resitència (bis)

És la presa de consciència que fa caure l'absurd.
Destruint la subordinació, construint la coordinació.
Prou d'ombres inconscients apagades per la fam, dissuadides pel diner.
Contestem l'estat burgès, engeguem la lluita de classes.
Puny a la falç, puny al martell.
Abolirem l'absurd sense precedents.
La força es propaga, la lluita de classes s'aguditza. El procés és imparable.
La nova societat és a tocar.

Contra la dictadura burgesa, contra l'absurd.
Contra la política absoluta, contra l'absurd.
Contra el pensament únic, contra l'absurd.
Contra el capital, contra l'absurd.

Anticapitalisme, proigualitarisme (bis)

Fomentant la resistència la nova societat és a tocar (bis)"


Zeigeist, the movie:




*Com que la voluntat última de l'article només com veurem la de centrar una recomanació útil, no m'allargo destacant que no parlo d'idees, sinó de consciències, per la significació errònia que té el primer concepte en contraposició a la meva posició materialista.

Rafael Lechowsky, el desig i la feina feta

Ja tornem a ser aquí després d'haver passat uns dies a Maià de Montcal treballant en el disc d'At Versaris. És curiós notar que es pot viure sense connexió amb la metròpoli, sense la xarxa de xarxes, sense cobertura i sense llegir la premsa burgesa, però no tant com adonar-se que és endollats a aquesta realitat quan es tenen més elements per emmotllar l'escriptura. En qualsevol cas, sense parar-hi més atenció, vagi per davant que estem preparant un treball del qual ens sentirem orgullosos, especialment perquè comptarem amb la col·laboració de molta gent que ens representa en aquest projecte. Com que jo també "insulto a mi conciencia ambivalente transtornada por rayar con esos surcos que después no siembran nada", reprenc la bitàcola amb una referència múltiple a un dels molts responsables que durant aquesta última temporada des de 2007 hagi escrit, sobretot, en gris: Rafael Lechowsky. Iola, aquesta última referència de 2008 que no havia postejat, és excepcional.

"No rapeo, no canto, no rimo, al final ni siquiera produzco,no voy a preparar ninguna gira, ni voy a intentar sacar ningún tipo de beneficio con esto. Solo trato de sensibilizar a las nuevas generaciones,a esos jovenes que me han escrito pidiendo referencias sobre musica negra como el soul o el jazz, a eso gente que no sabe lo que es. Es más por esa gente que por mi."



No parla davant la càmera amb la mateixa lucidesa que escriu, certament... Ens queda clar que estima a sa mare. Com que és molt possible que no sigui la millor porta d'entrada a aquest personatge, aquí teniu un vídeo d'un concert a Radio3 on interpreta els temes del què considero és dels millor discos del rap estatal fins al moment: "Donde duele inspira", però amb una banda de jazz, i aquí el tema original del disc.

I per acabar (sí, tenia pensat explicar massa coses per la llarga absència però és molt tard i ja tindrem temps...) aquí teniu el "somnis desperts" de la setmana:

Somnis Desperts VI