#AritmÈtica20N

Avui aquesta etiqueta ha estat durant una llarga estona de les més utilitzades a l'estat espanyol. Al marge de la necessària relativització d'aquest fenomen -efímer- de la consolidació d'un TT a twitter, el ressò que se n'han fet alguns mitjans tan alternatius com burgesos pot convertir en una tasca d'interès analitzar quina és aquesta proposta que, engalanada amb l'aparent rigor que envolta el món de les matemàtiques, pretén ser una eina "per confrontar el bipartidisme". Si algú no l'ha llegit, aquí la teniu.

Breu i ras, la proposta "tàctica" consisteix bàsicament en oferir informació a la ciutadania sobre quina opció política per cada circumscripció seria -subratllo el condicional- la més idònia per aconseguir trencar una concepció del bipartidisme que inclou, a més del PP i el PSOE, a CiU (pel mer i poc rigorós fet que aquestes 3 formacions van ser l'objectiu de la "campanya" #nolesvotes arrel de l'anomenada "Ley Sinde"). Tot amanit amb la pseudolegitimitat que otorga haver arribat a aquests resultats (resultats, senzillament, que ens assenyalen qui té més opcions per ser vèncer els dos partits amb més opcions per guanyar a cada circumscripció, o dit d'una altra manera, qui tindria més opcions pel fet d'estimar-se que podria ser tercer) amb un "brillant" algorisme que, sincerament, podria haver qualsevol estudiant de primària amb una mica de temps i poca feina. La foto que adjunto és significativa (logaritmes? derivades? raons trigonomètriques? voleu dir?)

En un moment d'incipient mobilització social arrel del moviment 15M agafa més força que mai el recurrent debat quan arriben eleccions entre abstencionistes, partidaris del vot nul, de les opcions minoritàries (pel sol fet de ser-ho) o de les obertament anticapitalistes i partidàries de la concorrència tàctica a les eleccions. Ara, però, s'hi suma aquesta histriònica proposta pretesament alternativa. Abans de parlar de bipartidisme, representativitat i eleccions, un breu apunt crític en relació al plantejament purament estètic o comunicatiu de la campanya:

L'aritmètica com a eina. Matemàtiques per sabotejar el bipartidisme. Sí, segur?

Deixeu-me que comenci amb una tonteria però que és la que més m'ha cridat l'atenció (deu ser per això que sempre m'han encantat les matemàtiques). L'entrada al blog que defensa aquesta opció, que a la pràctica ens portaria a alguns territoris a votar opcions com UPyD, CC o ERC entre moltes altres, acaba amb aquestes afirmacions:

Vota aritmética.

La aritmética no te hace promesas, te indica cómo romper el bipartidismo.

La aritmética no te representa. Al votar aritmética votas lo único en lo que podemos llegar a acuerdo: nuestro mayor interés común es acabar con su poder.

Puedes elegir:

- Ser parte de una máquina que no has elegido pero que legitima el descontrol bancario y la falta de democracia.

- Ser parte de una aritmética que rompa la máquina

Es fa difícil ajuntar més fal·làcies en tan poc espai. Sí, d'acord, potser només es pretén donar color a la proposta amb una estratègia comunicativa original. Però parlar de l'aritmètica com una cosa "que no representa", "que trenca" coses (fins i tot coses tan complexes com el sistema capitalista i la seva forma jurídica estat) com a molt fa gràcia. Només volia constatar abans d'entrar a refutar la part substancial de la proposta que aquest tipus d'estratègies comunicatives d'utilitzar les matemàtiques per donar força als arguments són molt típiques dels economistes ortodoxos. I de les elits financeres (nomes amb veure el massa venerat documental Inside Job n'hi ha prou amb constatar-ho, però Fernández Liria en parla amb excel·lència quan desmunta els arguments dels economistes convencionals que retreuen a Marx que la Teoria del Valor no es compleix utilitzant arguments positivites i estadístics que amaguen la inconsistència i error del seu anàlisi a "El orden del Capital"). Per no parlar dels bancs: Vostè no en sap d'economia, però jo li dic que el què posa a la seva hipoteca té sentit, no ha llegit aquesta fórmula de dues línies plena de variables en interacció? El símil amb aquesta proposta de #aritmEtica20N seria, Vostè no en sap de matemàtiques, però nosaltres hem fet un algorisme que li permetrà trencar amb el bipartidisme. Sense més, però em sembla curiós...
I entrant a la xixa:

Bipartidisme

Trencar amb el bipartidisme des d'una perspectiva de classe i anticapitalista no es pot reduir a identificar 2 (o 3 si voleu) partits polítics. Si entenem la naturalesa de l'estat com un instrument de classe, no neutral, per aconseguir la reproducció del sistema d'acumulació per benefici de la classe dominant, en tot cas té més sentit plantejar el bipartidisme com un sistema polític que -al marge de quants partits polítics l'encarnin- planteja una dualitat recurrent i alternant de dues cares de la mateixa moneda: la pseudosocialdemòcrata i la descaradament liberal (simplificant). Bipartidisme també és UPyD. Bipartidisme també és PNV. Com pot ser que algú que vol plantejar una alternativa "para romper la máquina" acabi a la pràctica suggerint en algunes demarcacions que això passa per votar partits que no són ni socialdemòcrates o en alguns casos, fins i tot són descaradament liberals?

Jo no sóc abstencionista en totes les ocasions. L'abstencionisme no ha de ser un dogma si afrontem la presa de poder com una tasca irrenunciable i la via electoral com una opció conjuntural (Venezuela...). Però com a mínim abstencionistes radicals en totes les circumstàncies, autòmons i/o anarquistes, tenen un plantejament coherent -no diria consistent, des del meu humil punt de vista, clar-.

Tacticismes o estretesa de mires

Moltes argumentacions que defensen aquesta opció van en la línia de situar-la com una mera opció tàctica. Però és que fins i tot des d'aquest punt de vista penso que no té cap sentit. Llegim:

"No se trata de votar al partido que nos desagrada menos o que nos gusta un poco, sino de utilizarlos para que se peleen entre ellos". Se trata, sobre todo, de un instrumento para evitar las mayorías cualificadas.

Algú té algun dubte que molts partits com els que es proposen per trencar aquest malentès bipartidisme PP-PSOE-CiU no perdrien massa temps en barallar-se per arribar a un consens sobre allò que ens "convé" des de la seva lògica de garants del capitalisme?

Volia dir 3 coses bàsiques més. M'agradaria allargar-me sobre moltes coses més que em passen pel cap en relació a això i també sobre l'opció de les CUP (abstenció) i d'altres formacions (anticapitalistes) però he d'anar a fer feina i a l'assemblea de la PAH. Si tinc una horeta més aviat m'hi poso.

Fins ara.

[NO-RES], la BSO. Esboç sobre el procés de creació.

Què passa, gentussa.

Primer de tot, com ja he fet a bastament, vull agrair als mecenes per l'aportació econòmica que ha fet possible aquest breu trajecte musical. I també al Xavi Artigas i la colla de Metromuster per la confiança i el gran vídeo (ho entendreu quan veieu el documental i la quantitat ingent d'imatges enregistrades). I al Guillem de la Conga. Però sobretot, als dos companys de viatge amb qui vam compartir dues escasses hores d'assaig i un matí de gravació amb cada un, però que van fer una aportació genial a aquesta idea sense esperar res a canvi: El Serra i el kurt (aka oest, kurt pels amics, ;)). Encara us dec un bon sopar, mamoncetes. Ja heu vist, molta repercussió i gent satisfeta amb la feina. Content, doncs.

Sense més, tenia ganes de comentar algunes coses sobre el procés que ens ha portat fins aquí:



Segurament, l'experiment que per mi és més 'original' -si és que es pot fer alguna cosa original encara...- i que bàsicament jo no havia fet mai encara és empalmar de forma brusca una part estrictament seqüenciada amb la MPC5000 amb una part totalment orgànica. És a dir, no es tractava de convidar al Santi Serratosa i a l'Esteve (Oest) a muntar-se sobre una instrumental que ja hagués fet amb la MPC5000 i el PC i/o la guitarra, sinó que -especialment amb el beat, la bateria, vaja- el Serra (quin tio i bateria més enorme...) només aparagués en les tornades i no ens les estrofes de rap (o ho fes testimonialment com finalment vaig descartar). Això té un punt d'arriscat quant a la continuïtat sonora del tema, perquè quan entra la primera tornada i els primers crits, hi ha un canvi del so de molts instruments: De baix (a l'estrofa és de sintetitzador que vaig tocar i groovejar amb l'arpegiador de l'Akai i a la tornada és un Fender Jazz Bass del germanet Arecio Smith) un canvi del so també de la bateria i del groove del beat (a l'estrofa vaig muntar dues seqüències diferents amb sons de bateria samplejats de vinil, tocats també amb l'mpc, i en canvi a la tornada entra nou bombo/caixa/plats del gran Serratosa), etc. Vaja, que no sabia com quedaria i ha quedat prou coherent el canvi. Crec que és tan radical que no queda forçat, que si el haguéssim volgut maquillar-ho hagués quedat pitjor. Bona Guillem. Al final, com en tot, les solucions radicals són les bones. Fins i tot quan se'n torna a anar el Serra després de la primera tornada, el baixón és prou digerible, no?

Pel què fa a l'harmonia del tema, ja heu vist que vaig fer una línia de baix prou senzilla de 8 compassos, una estructura, però, força més llarga que la més comuna en el rap (de 4 o menys), que crec que enriqueix prou l'estructura i que juga prou bé amb el motiu "no orgànic" principal de la instrumental de rap que són les notes del Grand Piano d'Steinway invertits (en reverse, vaja). Els arpegis de guitarra, que havia enregistrat prèviament a casa amb una acústica en algunes proves, estan -sincerament i evidentment- magistralment interpretades pel Oest i el seu solo final és acollonant. Aquest paio l'heu de veure tocar. Encara que, com en altres ocasions (a "Orfes d'occident", a "Itinerari Solidari", etc) em segueix agradant pensar i produir els arranjaments de guitarra, comptar amb la genialitat en l'execució i en les noves propostes del Oest fa que, en tots aquests temes i també en aquest, passi de treballar amb unes guitarres potables a poder tenir línies realment genials. Tot els riffs que toca els converteix en or, el xaval.

I pel què fa a la lletra, bé, poc a dir. És evident que en aquest tema es torna a palesar la clàssica contradicció que hem de torejar els MC's i altres escriptors (entre altres): Contingut vs Forma. En aquest sentit, és evident que la part anterior a la primera tornada -quan agafo la veu aliena d'algun polític o buròcrata de torn- vull esmentar tants conceptes concrets (especialment bevent de Manuel Delgado a proposta i recomanació del Xavier Artigas, director de la pel·lícula) que la forma se'n veu força ressentida. Vaja, que no són uns rapeos gaire espectaculars, com haureu notat. És en la segona part, quan sí que prenc "la nostra" veu, i parlo d'allò que "som" nosaltres, que no està sotmès a tantes restriccions conceptuals i de contingut em permet alguna filigrana més treballada quant a flows, estructures de rimes, etc. He de dir, però, que tota la segona part de la lletra està escrita el vespre abans d'anar a enregistrar-la, que és una cosa que fem sovint per intentar no sortir de l'estudi amb el tema ja avorrit...

I poc més. Us deixo també amb el making off de la gravació pels qui no l'hagueu vist i espero -igual que tots vosaltres- que aviat estigui la pel·lícula. Només pels agraïments sentits dels camarades i amics de la Colònia Castells ja val la pena haver arribat fins aquí amb aquesta minsa aportació. Ens veiem als carrers i a les taules, llibreta en mà.

"El Orden de EL CAPITAL", recomanació i apunts (II). El problema de fer compatible Marx amb ell mateix.

Segueixo.

És evident que el problema principal amb el qual ha topat qualsevol persona a l'hora de plantejar una lectura determinada de El Capital -i aquesta lectura auto-anomenada republicana no n'és una excepció- és de tipus hermenèutic, és a dir, un problema d'interpretació/comprensió del QUÈ es volia dir en cada una de les parts d'aquest llibre. Per què? Marx mor al 1883, i deixa els llibres II i III de El Capital sense acabar.

"El orden de El Capital" és un llibre que es dedica a aquesta tasca de forma exhaustiva. Potser fins i tot per un lector impacient tota la Primera Part del llibre (unes 200 pàgines) resultarà feixuga però en relació a aquesta tasca hermenèutica de dipositar les bases argumentals sobre les quals defensar les tesis principals de la lectura de El Capital que comença a la Segona Part és fonamental. I -independentment de l'adhesió de cadascú a les esmentades tesis-, brillant.

Així, el segon i tercer capítol d'aquesta Primera Part analitzen respectivament el paper del Prefaci al Llibre I (1867) i de l'Epíleg al Llibre I (2ª edició alemanya, 1873), i de com fer-los compatibles. Tindrien, pels autors, dues funcions diferents. Ens ocuparem avui del primer.

Pel què fa al Prefaci, l'estudi de CFL i LAZ és ple de símils científics amb l'oposició amb la qual topa Marx (Lavoisier vs Preistley i Scheele -en una comparació que de fet és del Pròleg d'Engels al Llibre II-, Galileu vs l'escolàstica medieval, etc), i compte amb constants referències a Sòcrates i al què significar FER CIÈNCIA perquè respon a un sol i principal objectiu: situar Marx dins la normalitat científica. Allò més revolucionari, més novedós, no seria doncs el mètode seguit a El Capital (del qual s'encarreguen a l'estudi que comentaré a la següent entrada sobre l'Epíleg al Llibre I, en la qual neguen la lectura en clau dialèctica) sinó el fet que constituiria una intervenció científicament normal en un terreny -continent- inexplorat.

És brutal la ingent quantitat d'arguments que els autors utilitzen per demostrar que Marx no comença fent "metafísica" apartant-se des del primer moment del camí NORMAL de la ciència, sinó que fa "metafísica" perquè és l'única manera de ser un científic normal en un terreny com és el de la història; Per exemple, els paral·lelismes amb els retrets que es feien a l'estructuralisme quan va començar a dedicar-se a coses que no eren estrictament referides al llenguatge, per construir models "apriorístics" i "abstractes".

Si Marx comença per construir una mena de "model teòric", ho fa precisament per facilitar-se una via d'accés a l'experimentació perquè:

"...quan la certesa sensible pretén ser la més rica, és, en realitat, la més pobre; quan pretén ser la més concreta, és la més abstracta; pretén no estar contaminada per la teoria i és el terreny en el qual els prejudicis meś abstractes operen a priori sense problemes, en forma desordenada, caòtica o incontrolable."

Això sí, les moltes pàgines de defensa de l'abstracció teòrica "metafísica" com a pas previ per la construcció d'un model teòric no porta els autors a romandre impassibles davant la l'ús massiu -a esquenes dels seu nuls resultats empírics- de models teòrics en l'economia convencional moderna (vulgar, no marxista o convencional, com vulgueu dir-li); Poden generar admiració per la seva complexitat, "la fascinació que inevitablement provocar qualsevol construcció matemàtica", però amaguen que els economistes "han agafat l'hàbit d'embolicar les seves idees més aviat imprecises en el llenguatge del càlcul infinitessimal", sense acomplexar-se per:

"el casi nul resultat teòric amb el qual compten les seves construccions teòriques. Més aviat al contrari, en to bastant arrogant, consideren que si els fets no responen als seus models, el millor que es pot fer és canviar els fets. Es tracta, sense cap tipus de dubte, d'un procediment científic inusual el de pensar que quan la realitat no s'ajusta al model, el què falla és la realitat, i per tant s'haurà d'aplicar algun pla d'ajustament del FMI per corregir-la."

Fins aquí per avui. És un només un esboç de la idea principal del segon capítol de la Primera Part del llibre de CFL i LAZ: l'estudi del Prefaci. Aquesta idea tossuda que apareix constantment, la d'otorgar rupturisme a la normalitat científica per convertir Marx en el què indubtablement és i serà quan la ideologia -en el sentit més marxista possible- que contamina la ciència ho permeti: El Galileu de la Història.

Seguirem amb l'estudi de l'esmentat epíleg i de com, pels autors, permet una interpretació que és un revés a la usual i ordinària lectura en clau dialèctica de la tradició escolàstica marxista.

"El Orden de EL CAPITAL", recomanació i apunts (I). Primera aproximació.

No es tracta només d'una disquisició més sobre els nusos gordians tantes vegades fets i desfets pels estudiosos del marxisme durant més de 150 anys. Que també. No és només un nou intent de donar solució a l'etern "problema de la transformació de valors en preus de producció" en l'estudi de El capital, que per molts podria semblar -segurament ho és- un repte per teòrics o estudiosos marxistes amb poca feina o molta curiositat (deixeu-me que jo em compti entre els estudiosos curiosos, perquè feina no ens en falta). Que també. Com a mínim per mi la lectura d'aquesta voluminosa aportació teòrica de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, editada per Akal, ha significat molt més que això. Ens trobem davant d'una obra que, per moltes raons, he de recomanar fins i tot a aquells que s'han capbussat en la obra cabdal de Marx tan sols puntualment i amb la timidesa comprensible de qui espera trobar-hi més dificultats de les que realment engendra l'obra. Qualsevol que hagi fet una lleugera aproximació a la Teoria del Valor -en un seminari, en un guia de lectura, en un resum benintencionat del Llibre I de El Capital, o xiuxiuejant en una barra d'un bar per no ser près com un foll anacrònic- està en disposició de disfrutar dels plantejament centrals d'aquest llibre amb l'únic perill d'acabar-lo amb ganes renovades de beure directament de la font (Marx). Tan de bo tots els perills fossin aquest. Feu-me cas.

M'agradaria fer una sèrie d'entrades successives al bloc on desgranar allò que m'ha semblat més significatiu de "El orden de El Capital". Per ser la primera, cal una introducció i sé que si m'allargo massa no aconseguiré que us engresqueu (o sí?) així que provarem de fer una llista amb les aportacions més singulars de l'obra. Ja hi haurà temps d'entrar a desenvolupar-les.

Nota-parèntesi mental: potser calia una certa explicació prèvia de perquè porto tant temps sense actualitzar el bloc i perquè el vull i voldré actualitzar, però passo.

--- Sobre el "problema de la transformació de valors en preus de producció":

Els autors plantegen una lectura en clau republicana de El Capital, que connectaria marxisme i il·lustració, Marx i Kant, i en definitiva, la llibertat, la igualtat i la independència civil amb el comunisme per resoldre aquest qüestió que enunciem seguidament. Si algú està familiaritzat amb aquesta llarga discussió, pot saltar-se la introducció que segueix, però no puc deixar de fer-la per facilitar la comprensió de la resposta oferida pels autors a aquest problema tantes vegades -i de tantes formes diferents- resolt pel marxisme:

La secció primera de El Capital desenvolupa l'estudi de la circulació simple de mercaderies (M-D-M), i la Teoria del Valor. Aquesta teoria laboral del Valor, havent establert primer Marx que només podem localitzar dues fonts de riquesa (això és, la matèria natural i el treball humà) i apartant totes les propietats naturals dels cossos (el què implica apartar els seus respectius valors d'ús, que per la seva heterogeneïtat no poden ser els que justifiquin la igualació en l'intercanvi M-D-M) només els queda la propietat de ser producte de treball.

Fins aquí tot clar. Prescindint de la resta de conceptes claus i centrals que desenvolupa aquí (treball simple/complex, treball concret/abstracte, treball socialment necessari...) el què aquí ens interessa és la idea simple i clara que el valor cristalitzat a les mercaderies és producte del treball. Perquè això és el què suposadament entraria en contradicció amb el que més endavant, al Llibre III, Marx acabaria afirmant (i que resulta evident fins i tot per l'ortodòxia econòmica): que els preus de producció de les mercaderies en la competència capitalista no vénen determinats pel valor engendrat en elles (aparentment?) sinó per una taxa mitjana de guanys que s'estableix entre diferents sectors productius en una societat donada més els costos de producció (capital variable + capital constant = salaris + maquinària) que fa inevitablement que sectors amb menys proporció de treball viu (o capital variable, és a dir: salaris) puguin produïr mercaderies al mateix preu que altres amb una composició orgànica del capital menor (això és, amb més treball mort, més maquinària). Resumint, que el valor no serviria per determinar els preus de producció. Perdoneu la simplifiació els estudiosos, intento ser didàctic. Aquesta és la discussió, doncs.

Per què Marx parteix d'una teoria laboral del valor -i no només en parteix, sinó que la considera el punt de partida indispensable del seu estudi- que és evident que pel què ell mateix diu troba dificultats insuperables per convertir-se en la millor teoria possible dels preus en la competència capitalista? Com s'ha d'entendre l'evolució del Primer al Tercer Llibre? I de la Secció 1a a la 2a del Primer llibre, on passem de M-D-M a D-M-D? Tot el llibre es dedueix de la 1a Secció? Quin és l'ordre intern de l'obra més important del continent-història?

No es tracta d'un problema nou, ja ho sé. Però si d'una resposta nova. O, més aviat, d'una nova manera d'entendre la pregunta. Ja al pròleg -llegiu-lo-, Santiago Alba Rico (SAR) rebutja moltes de les solucions aportades fins ara, com ara les que atribueixen a aquest problema una dimensió dialèctica. Apuntem però primer com ell planteja el problema per si algú s'ha perdut en el meu resum ràpid:

"El problema había surgido en torno al concepto de “precio de producción”, pero afectaba a la interpretación del orden interno de todo El Capital. El lector lo comprobará más adelante, al avanzar en el libro que tiene entre sus manos. Hay un momento muy inquietante en el Libro III, en el que Marx nos dice que si las mercancías se vendieran a sus valores, quedaría abolido todo el sistema de la producción capitalista, de manera que puede interpretarse que la teoría del valor resulta incompatible con lo que ocurre en la realidad. Lo de menos es que Marx vaya a demostrar, quizás, que esto solo ocurre “en apariencia”, porque, en el fondo, la teoría del valor sigue cumpliéndose de todos modos. Lo inquietante es que Marx diga a continuación que si del hecho demostrado de que “las mercancías no se venden a sus valores” hubiera que concluir “que la teoría del valor es falsa”, resulta que la conclusión no sería que la teoría del valor es falsa, sino que el capitalismo es incomprensible."

El problema, insisteixo, encara més resumit és doncs:

"En resumen, las mercancías se venden a un precio que es proporcional al capital invertido. Sin embargo, la teoría del valor exige que los precios sean proporcionales a la cantidad de trabajo que ha intervenido en su fabricación".

La tradició marxista porta molts anys intentant trobar un procediment capaç de transformar els valors en preus. I un dels recursos més utilitzats ha estat recórrer a la dialèctica. Una altra de les aportacions més interessants que CFL fa en aquest llibre és desmuntar aquest tipus d'argumentacions amb l'autoritat i la pedagogia d'un professor la disciplina del qual és la filosofia i no l'economia. (He d'anotar que aquesta oposició a sacralitzar el materialisme dialèctic com una filosofia de la història, i concretament en aquest cas, negar el caràcter dialèctic de l'argumentació a El Capital, és compartit per Nestor Kohan pel què vaig saber a la xerrada que va fer a Sants fa unes setmanes).

És impossible desenvolupar breument quina és la resposta que plantegen a aquest problema els autors, però es resumiria en:

- Potser s'ha errat en la pregunta: I si la funció nucler de la Teoria del Valor no fos explicar els preus de producció sinó delimitar l'objecte d'estudi del Capital i de l'economia? I si el retret positivista que fa Shumpeter (amb qui el diàleg durant el llibre és prolífic i interessant) de considerar el punt de partida (Secció 1a, Teoria del Valor) massa metafísic, fos el mateix que va haver de suportar Galileu, el pare de la Física Moderna? I si Marx fos el Galileu de la Història, i com ell, partís d'un supòsit "irreal" -una bola perfecte que només toca en un punt d'un pla infinit- per estar segur que en les successives deduccions no s'està "canviant de tema"? Bast resum, però brutal el tema i l'exposició.

- La importància del final del primer llibre sobre "La acumulació originària" (per cert, la part més fantàstica de El Capital, poesia pura que diria en Josep Manel Busqueta) no com un mer apèndix sobre la realitat colonial sinó com una explicació històrica de perquè una societat mercantil, on homes lliures s'adrecen al mercat a intercanviar mercaderies producte del seu propi treball, es converteix en una societat capitalista, on una classe ha arrebatat la capacitat a la majoria de poder fer aquest intercanvi. Una explicació, per tant, que invalidaria el fet que de la primera secció de El Capital, que es basteix sobre els fonaments dels principis de la Ilustració (llibertat, igualtat, independència civil), quan encara la relació econòmica és estrictament mercantil i comença per M (M-D-M) se'n pugui derivar naturalment la situació generalitzada de la fórmula D-M-D'. Invalidaria per tant que dels principis de la Il·lustració se'n pugui derivar el capitalisme. Invalidaria per tant la compatibilitat entre Capitalisme i Democràcia, tesi principal del llibre. I el què és més important: convertiria en una mera quimera l'objectiu de construir un "home nou" més enllà del què les grans revolucions burgeses havien anomenat ciutadania. Pels autors, i per aquesta corrent d'interpretació republicana de El Capital i del marxisme, l'error ha estat otorgar a principis com l'igualtat, la llibertat i la independència civil l'apel·latiu de burgès per rebutjar-los i entregar-los com a cos doctrinal del capitalisme, que hauria de ser superat, quan en realitat es mostren del tot incompatibles amb el mateix capitalisme. La polèmica està servida, que es diu en aquests casos, si tornem al Pròleg de SAR:

"Es fácil reconocer aquí el anhelo que impulsó a tantos y tantos revolucionarios en los dos últimos siglos. Ahora bien, el corpus doctrinal del marxismo tenía enormes dificultades para anclar ahí su concepción del “hombre nuevo” que se proponía forjar políticamente. Pues una vida política a la altura de las exigencias de la razón no era, en definitiva, más que aquello que las grandes revoluciones burguesas habían llamado “ciudadanía”. No era, después de todo, sino el modelo de ser humano que la Ilustración había considerado irrenunciable. Bien poca cosa para una teoría dialéctica de la historia que exigía avanzar mucho más allá del mundo burgués y que pretendía ser más veloz incluso que el capitalismo hasta acabar adelantándolo en los cauces del devenir histórico. De este modo, lo que el capitalismo frustraba y mutilaba, el marxismo se empeñaba en dejarlo bien atrás, como antiguallas destinadas a ser sepultadas por la corriente imparable de la historia. La paradoja fue que el patriarcado o la religión –sufriendo sin duda grandes modificaciones- demostraron tener una insólita capacidad de adaptación al curso siempre cambiante del capital mientras que lo que sucumbía era precisamente el pensamiento de la Ilustración, la única columna vertebral posible de todo proyecto político republicano. En su lugar, el marxismo se empeñó en descubrir la pólvora, inventando un hombre más nuevo que el ciudadano y un derecho más legítimo que el Derecho. Como trágicos resultados podemos citar, por ejemplo, el culto a la personalidad de Stalin o la revolución cultural maoísta.

Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero llevan años alertando de este desastre teórico y procurando sentar las bases para una reconciliación del marxismo con la tradición republicana de la Ilustración. Sus últimas publicaciones no han dejado de insistir en que si hay algo que el capitalismo convierte en imposible es precisamente el proyecto político de la Ilustración, lo que solemos expresar bajo la idea de una democracia en “estado de derecho” o bajo el “imperio de la Ley”. Y que si algún motivo nos da el capitalismo para rebelarnos contra él es precisamente el de haber frustrado este proyecto político y el de hacerlo cada día más impracticable. De entre todo aquello que merece ser conservado, nada lo merece tanto como la dignidad. Y el hombre no encuentra la dignidad de su existencia más que viviendo políticamente en libertad. Por eso, entre todos los futuros posibles por los que merece la pena luchar, nada es más irrenunciable que la idea de una república en la que los legislados sean a la vez legisladores, es decir, una sociedad de hombres libres e iguales, una comunidad de ciudadanos."

Segueixo en posteriors entrades. Si algú ja ha llegit el llibre, li recomano -amb l'objectiu de consolidar els conceptes i interioritzar-los, aquest resum per capítols que està fent en Salvador López Arnal a Rebelión. Aquest enllaç només és al primer, però en trobareu ja mitja desena.

Ei, feu-me cas. Pilleu-vos aquest llibre per Sant Jordi.

Moment per la humilitat, la franquesa i la generositat

Una carta adreçada a l'Entesa per Sabadell i la CUP de Sabadell redactada ja fa uns dies. Ara que ha començat el "procés" negociador entre ambdues organitzacions empès per l'MPS per veure si són capaces de trobar la fórmula per concórrer plegades a les eleccions municipals del mes de maig -m'estalvio comentar com s'està desenvolupant fins que les coses avancin una mica més, per responsabilitat- m'ha semblat bona idea fer-la pública.

Des de Palestina, amb rencor. Dies 4-10.

Bona tarda, família. Era previsible, però finalment s'ha imposat la prioritat de recuperar hores son (sí, mare, ja sé que no es recuperen) per sobre de la d'escriure al bloc aquests darrers dies. Ara no intentaré ser gaire exhaustiu perquè han passat milers de coses des de l'últim post i malgrat que encara falten 3 dies per marxar de Palestina ja es comença a instal·lar una certa nostàlgia pel què ja estan essent massa comiats encadenats. Després hi entro. Així que, des de la ciutat santa de Jerusalem, a la sala d'estar del local de l'African Comunitty i mentre la majoria aprofita per fer una bacaineta en el primer dia de ramadà, em limitaré a exposar algunes reflexions sobre el sionisme, el judaisme i l'antisemitisme primer, i pinzellades desordenades de les foscors i les llums (també, moltes) d'aquest viatge.

Sergio Yahni o una alenada de marxisme imprescindible

Començo pel final. Després d'atravessar un checkpoint infernal per entrar a Jerusalem venint de Ramallah i de reunir-nos amb la nostra contrapart aquí, hem anat a la seu a Jerusalem Oest de L'Alternative Information Center. El seu director de programes és Sergio Yahni i la seva perspectiva sobre la situació política i la història del colonialisme israelià és extremadament privilegiada i lúcida. No en va és jueu, ciutadà d'Israel, antisionista i marxista. Tatxàn! [NotaMental: Si algú vol conèixer el què passa en aquest racó de món amb coneixement de causa i només té 24 hores ha de: 1. Caminar per Hebrón. 2. Xerrar amb en Sergio Yahni] Recullo a continuació algunes idees bàsiques exposades per Yahni que, després d'haver acumulat infinites evidències aquests dies del règim de terror a la que els palestins es veuen sotmesos per l'ocupació israeliana, ajuden a configurar una anàlisi més comprensible del perquè del projecte sionista i la seva actual insaciable colonització de Cisjordània:

1. A tall de curiositat, els jueus ultraortodoxos que habiten Israel (així molts altres llocs del món, entre els que destaquen per quantitat Nova York) no són, majoritàriament, sionistes. Aixo és, no són partidaris de la creació d'un estat jueu a palestina com promogué el moviment sionista amb el suport d'algunes potències occidentals, principalment els anglesos. Això es deu a que, per la seva interpretació radical del Toráh, entenen que és impossible afirmar que la terra promesa pels jueus només pot ser establerta pel mesíes -i pels jueus aquest encara no ha arribat, evidentment-. Aquest jueus ultraortodoxos representen el 15% de la població israeliana i, tot i no compartir la filosofia sionista, resideixen a Israel perquè han pogut establir-s'hi amb un estatus privilegiat que, després de les emigracions de jueus del continent europeu per l'antisemitisme del vell continent, els permet practicar els seus credos sense -per exemple- haver de fer el servei militar. Per entendre'ns, és com si disposessin d'un estatus d'ultraortodox diferenciat de la resta de la població. Explico això per evidenciar que, en realitat, el projecte sionista no era més que una de les 4 corrents majoritàries a nivell internacional dins del poble jueu que es configuraren per tal d'afrontar l'antisemitisme europeu que més tard donaria pas a l'holocaust jueu, gitano i de tantes altres minories europees -i no només jueu, com Israel s'entesta en provar-. Ara entro en aquestes quatre corrents...

Però aquí hom pot estar ràpidament temptat a preguntar-se d'on surt doncs la necessitat de solucionar el problema jueu o, més ben dit, perquè existeix aquest problema d'un poble amb una cultura, llengua i tradicions pròpies (innegable, al marge de la religió) que ha acabat optant per la seva territorialització colonial a Palestina en un viatge de genocidi i apartheid. Yahni respon amb unes breu pinzellades a aquesta pregunta remuntant-se a la configuració dels estats burgesos europeus producte de la Revolucio Francesa: El concepte d'estat configurat per ciutadans amb drets i deures independentment dels seus credos i/o ètnies, etc. i que relega els seus costums a l'àmbit de la privacitat xoca frontalment amb les tradicions i pautes de comportament social jueves al continent. La negació jueva de sotmetre's a la modernització institucional i social europea i la incomprensió dels estats europeus davant d'aquesta actitud (disculpeu el maniqueisme per no extendre'm) configura els fonaments del què anomenàvem abans problema jueu, que, no oblidem, és molt anterior a l'holocaust nazi.

Davant d'aquesta situació, el moviment sionista es consolida a cavall entre els segles XIX i XX com una proposta política per afrontar-la. Però no és la única. Com hem vist, existeix una corrent ultraortodoxa que fins i tot nega la condició d'estat jueu estricte a Israel i en el qual no més hi habita per conveniència. Precisament pel què deiem abans: és un estat modernitzat i FORMALMENT "democràtic" (entre moltes cometes, la SEVA democràcia) que no respecte literalment les escriptures del Toráh. Existia també una corrent revolucionària, compartida per exemple per Trotsky i altres líders comunistes soviètics -cal recordar que una gran majoria de la cúpula bolxevic era jueva- que considerava que el problema jueu no podia solucionar-se en el sí de l'estat burgès i que l'adveniment de l'estat proletari suposaria la fi d'aquesta problemàtica. I finalment, el tercer corrent (al marge del sionisme, que era el més minoritari) que constituïa el què anomenem judaïsme reformista, que és el què comparteixen molts jueus del món, partidaris d'integrar-se en les comunitats no jueves i integrar-hi també la seva particularitat cultural i religiosa.

Explico tot això, com una breu i sintètica exposició, per demostrar encara més la profunda desvinculació entre l'antisemitisme i l'antisionisme. Els sionisme perseguia i persegueix la territorialització jueva mitjançant l'aniquilament físic i paulatí del poble palestí. I punt. En aquests casos, com passa amb Yahni, el testimoni d'un jueu (en aquest cas ultraortodox) desmunta vigorosament els arguments estúpids israelians i de tots els seus súbdits a casa nostra -Rahola, Villatoro...-. Veiem-ho en aquest video, ja àmpliament difós per les xarxes socials:

2. La colonització de Cisjordània no es deu només a la unió de tot de subjectivitats "malèvoles" (els colons) profundament ideologitzades. El subjecte responsable de l'ocupació palestina és el règim sionista i les causes cal cercar-les en les seves polítiques. Això, que sembla una obvietat, queda sovint distorsionat amb la imatge (molt majoritària, val a dir-ho) dels colons que un té la desgràcia de trobar en terres palestines. Exemplificant: Molts dels colons que ocupen il·legalment assentaments a Cisjordània actualment ho fan -és àmpliament sabut- perquè l'estat d'Israel els facilita credíticiament i fiscalment l'ocupació, però l'estat també utilitza aquest procés per tapar el malestar social de les capes socials israelianes menys benestants i, alhora, perpetuar el model econòmic de militarisme keynessià que s'esfondraria si s'acabés l'ocupació. Així, un dels principals ideòlegs i dirigents contemporanis del sionisme, Ariel Sharon, ja va entendre que per tal d'assolir l'objectiu de la puresa ètnica jueva absoluta en territori palestí, no n'hi havia prou amb destinar a les colònies persones altament ideologitzades (ergo violentes) sinó que calia incentivar una migració de les classes mitjanes i baixes israelianes. No hem pogut aprofundir molt més en el tema, però aquesta reflexió serveix, insisteixo, per col·locar el règim israelià i el moviment sionista en l'ull de les nostres crítiques i desplaçar un anàlisi més basat en les subjectivitats.

i 3. La resposta al sionisme, la resposta a Israel, ha de pivotar per Yahni al bell mig d'un triangle, la base de la qual la conformaria la resistència palestina en comitès populars -clar- mentre que les arestes restants les conformarien, respectivament, el moviment d'activisme solidari existent (ultraminoritari per ara) a Israel i les campanyes de boicot, desinversió i sancions a nivell internacional. Aquesta darrera mesura no hauria d'interpretar-se tan sols com un element de solidaritat inòcua sinó com un front de lluita que permetria (i ha permès ja en algunes no menyspreables ocasions) dinamitar el marge econòmic keynessià de superació del dèficit al que feiem referència i, per tant, enfonsar les pretensions colonitzadores sionistes.

Abans d'acabar aquesta part més teòrica en la qual he intentat, bàsicament i sense haver près apunts, resumir algunes idees fonamentals de l'exposició d'aquest gran lluitador, deixeu-me compartir un darrer vídeo per acabar de "finiquitar" aquesta absurda assimilació entre antisemitisme i antisionisme. Brutal:

[Paro una estona. Anem a donar una volta amb en Iàsser, de l'African Comunitty, 18 vegades empresonat per Israel, negre com el carbó i atent i simpàtic com pocs]

Ja sóc aquí altra vegada. Déu ni do. Hem estat al mur de les lamentacions i hem vist amb els propis ulls la cristal·lització paulatina del pla d'expulsió de tots els cristians i àrabs de Jerusalem per l'ampliació del temple jueu del mur. Armes per tot arreu. Curiosa religió, la dels jueus sionistes, més vinculada a la munició que al Toráh, deia el Rodrigo. Si el Iàsser ha dit a tota la gent que ha saludat durant el volt per Jerusalem que demà actuem al costat del mur, demà serà un bolo memorable.

Sobre l'actitud de la brigada

No he parlat de Betlem, ni de l'Aida Camp, ni del bolazo Nablus, ni dels samaritans, ni del regal preciós d'una de les cantants que apareixeran al disc que em va deixar com un flam, ni de les mil converses amb el combatiu Jihad, regent del Guest House on hem estat tots aquests dies a Nablus i que ens ha seguit fins al darrer moment -deixant sola la casa- quan avui ens hem acomiadat a Ramallah en un altre moment de tristor i ràbia (semi)continguda. I el dits índex i del cor alçats. Perquè guanyarem. I dic ràbia perquè ni el Jihad, ni el nostre camarada Ashraf, tenaç organitzador de la brigada, de la comunitat palestina a Catalunya han pogut acompanyar-nos al darrer tram de la brigada a Jerusalem. Són àrabs de Cisjordània, clar. I de Nablus, on vas a parar. Un altre motiu per odiar l'estat d'Israel i els sionistes.

No he parlat de moltes coses però les comentarem fent una canya al tornar, segur. I no ho fet perquè volia centrar-me al final d'aquest post en destacar la predisposició disciplinada de tota la brigada i la capacitat de tirar endavant amb alguns dels (pocs) problemes que ens hem trobat i que no han sigut responsabilitat nostre. Però, "sasquèpassa?", que el Singular vol l'ordinador i ja li he robat prou estona. En parlem demà.

By the way, recordeu que al canal d'At Versaris de Youtube trobareu els videos que, religiosament, el Singu està penjant cada dia. El Rodrigo em dóna records per totes i tots, guapos. Salut!